Naufragi

Les onades saltaven ferotges per damunt de la proa, el timó no responia... Els grinyols del casc emmudien davant els trons eixordadors que sonaven per tot arreu... El màstil cedia davant la incrèdula mirada de pànic d'una tripulació que veia com la tempesta se'ls empassava... Els ulls temorosos del capità brillaven en la foscor, veient com aquella nau, que havia de ser inspiració de llegendes i mites, era comdemnada a la profunditat de les fredes i fosques aigües d'aquell oceà.

L'aigua en calma, com si res hagués passat... el cel es tenyia de color taronja amb els primers rajos de sol... sense forces a les cames, sense alè per cridar, sense valor per acceptar la derrota... ressignant-se amb el sabor de la sal que restava a la seva boca... i en aquelles roques perdudes, desolades, només podia demanar al cel que les ferides acabessin amb ell i evitar així més sofriment, més dolor al recordar la impotència al veure com els companys eren engollits, un per un, sense pietat, en aquella foscor...