Nadal sol

No entenc res. Em tenen sempre tancat, però aquests dies em fan més companyia que de normal. Com si sabés greu que no estigui amb els meus germans, jo aquí tancat i ells allà fora, tots junts. És que no és just! Ells poden jugar, córrer, dormir... i jo sempre aquí sol, veient-los per l’escletxa de la porta, avorrit, desitjant escapolir-me d’aquí per fugir de la solitud i el tancament.
M’entretinc mirant pel balcó. Els coloms i les tórtores que venen a veure aigua. Les plantes que reguen poc. De vegades em posen un tamboret per poder veure millor els cotxes que passen pel carrer, però no ho fan gaire sovint, això.
I quan es fa fosc la claror dels llums de nadal que m’enlluernen. I mira que en són de lletjos! Bé, jo no ho sé perquè no els acabo de veure bé, però això és el que diuen quan tornen del carrer, que ja no hi ha llums com els d’abans que això ja no sembla nadal ni res!
Però sé que d’aquí a uns dies tot tornarà a la normalitat... la normalitat d’estar sol moltes hores al dia, sense que ningú no em digui res. De creuar els dits per a que no es descuidin de donar-me de menjar i beure. D’esperar una moixaina que arriba tard.
Però jo els ho faig pagar mossegant-los. I això no els agrada gens i aleshores marxen i sant tornem-hi. Sol un altre cop. Quina vida més trista, noi! Però millor aquí que al carrer, no trobes?

Neko, el gat