...Misteri misteriós...

Entro en aquella habitació massa grossa i et trobo en un racó, amagat del món i del fred.
Et miro i veig que estas escribint en una llibreta massa menuda. M'acosto i em mires als ulls, sense por. Descarat. Saps que no ho resisteixo. M'intrigues tant! Què m'amagues? Què m'amaguen aquestes pupil·les que sembla que no acabin mai, que sembla que ho abarquin tot, amb aquella llum de tristor, però sense cap complexe? Em mires, somrius i tanques la llibreta de pressa. Em deixes clar que no tens cap intenció que formi part del teu secret. Et dic hola i no em respons, només m'ensenyes una mica les dents, i tampoc massa.
Sempre en silenci, només retornant mirades intencionades i somriures còmplices, sempre mut, mut i misteriós. Callat, penses en ves a saber quin món on prefereixes viure, entre barrets de copa i pilotes de paper, negant-te la realitat, construint un misteri que cada dia es fa més gran.
I jo, que et veig i no puc més. Vull endevinar-te, desxifrar-te, que em xiuxiuegis a l'orella el que no pots dir en veu alta, que restem en silenci, junts, mirant-nos als ulls, tant temps com em deixin els dies.