Miss Daisy

- Es deia Miss Daisy i havia estat apuntant l'home amb una pistola- Va dir, traient-se un pes de sobre. - apuntava l'home descalç- Va afegir, mentre es girava per no veure el cadàver.

- També hi havia una altra dona. Oi? - Jo inquiria de forma pausada. Un llarg interrogatori s'intuïa a partir d'ara, ja que això darrer no m'ho empassava ni amb whisky- Em pot dir el seu nom?

-No- va contestar de forma tremolosa- No el conec, de debò.

No obstant intuïa que volia protegir algú. Un membre de la família hi estava implicat directament i m'estava sent ocultat de forma expressa.

- De ben segur? - vaig exclamar amb socarroneria - Sé que va ser víctima d'una violació. I després, una venjança, un ajustament de comptes, ha dut aquest home a la mort. Aquesta vendetta, sospito, ha estat executada per una tercera persona... - vaig fer una pausa per veure si l'interlocutor deixava anar prenda - I vostè coneix l'assassí. No és cert? - tornava a preguntar, més acusant que no pas demanant informació.

- Jo no sé res! Ara estic massa trasbalsada com per a contestar preguntes- Ella, era una senyora de mitjana edat, vestida de forma estrafolària i, de vida fàcil, diuen uns, distesa, d'altres. I molt aficionada als comes etílics.

- Tots sabem què ha passat. Li proporcionarem ajut psicològic - vaig dir per tranquil·litzar- Però li estic demanant un altre cosa. Oi que m'entén?

- Si l'home de l'americana blanca l'hi hagués fet el mateix potser vostè tampoc parlaria massa. No?

- Vol dir que hi ha hagut amenaces? - Vaig dir mentre anava prenent notes.

- Ja s'havia comportat de forma violenta en d'altres ocasions - Va contestar per justificar-se.

Què més donava? El discurs lent. Les hores i hores fent preguntes. Una cigarreta que encenia la propera, sense descans. En veritat, era tot com un gran puzzle, hi tenia totes les peces, i únicament havia de remenar-les una mica per tal de que encaixessin soles al seu lloc. Era qüestió de temps i de jugar. Jo sabia els que ells no sabien. Jo sabia que ells pensaven que jo no sabia, i això em donava la gran avantatja. Per tal de fer el cercle més i més petit tan sols havia de preguntar les coses a les quals ja en coneixia la resposta i veure com i què em responien. Aquest joc m'agradava, era el meu. - Creu que un assassinat es justifica sols per això? - Vaig dir donant l'esquena i mirant aquell cadàver d'un home sense sabates, blanc, d'edat madura.

El mort no s'aixecaria per assenyalar-me el seu Sant Martí i els altres afluixaven les paraules amb comptagotes.

(Ara, estimat lector, pot llegir-lo a l'inrevés, pàrraf a pàrraf, i esdevé un relat diferent, que no invers! Provi-ho i decideixi quin ordre li agrada més)