Miratge d'estiu

Els ulls són el reflex de l'ànima. Ho copsen tot. Ho amaguen tot i també ho revelen tot. Presencien moments de tristesa, d'alegria, de por, d'angoixa… Brillen amb la il·lusió i ploren amb la tristesa. Són el mirall que reflecteix el nostre interior, tot allò que tenim dins, tot allò que som. Els tanquem quan tenim por, quan sentim dolor i quan estem immensament tristos…
Mirava, amb els ullets entelats de llàgrimes, la lluna d'aigua que es reflectia sobre la mar blava, una lluna que desfeia la foscor de la nit. Els records s'amuntegaven, algun és mantenia en la superfície durant alguns segons i després tornava a endinsar-se entre els pensaments varis. Amb els meus quinze anys de vida, i el cor sota el pit, bategant-me amb força, i jo, i la mar, i jo i la mar com una de sola. El vestit blanc, que mullat per les aigües se m'arrapava a la pell, es tornava transparent, dibuixava el meu cos adolescent. Els cabells llargs i al vent, ondulant com una bandera de llibertat. Els meus ulls ploraven, regalimaven llàgrimes, tristeses fugitives que morien més enllà de la meva pell. Si ell m'hagués estimat, la mar hauria estat ben lluny dels meus ulls, i només ell s'hi reflectiria. Llavors, foscament, viuria sols per ell i ja res al món no ens podria occir. Mai havia sentit el cor desbocar-se'm de la manera com ho va fer quan el vaig veure per primera vegada, em va portar el perfum de la infantesa, imatges que el meu cor guardava amb recel. Els meus ulls s'enjogaçaven amb la claror dels seus, i la seva mirada em ballava per la cara com la lluna damunt les ones. Però un i un no van ser dos i em va condemnar la vida; va tallar-me les ales, maleït lladre que va robar-me el cor i va convertir-lo en mil trossets de cristall, en el polsim de les fades, en l'ombra, en el buit. Va deixar-me ben clar que per ell mai no seria res més que l'ombra de la dèbil línia de l'amistat. I a vegades, en la penombra de la nit, damunt el coixí mullat de llàgrimes, repeteixo encara, tendrament el seu nom, i sona com la melodia inacabada, com la melodia més bella del món. I pateixo, i és una lluita contra els meus sentiments, i juro que si pogués arrencar-me el seu record ho faria… Ara el vent em colpeja la cara; el mar calmat, que sembla que arriba i mai no acaba d'arribar, em llepa a poc a poc els peus i ressegueixo amb els ullets mullats, el contorn de totes les coses, i sento que el meu cor lluita per no enfonsar-se. I penso en la vida, mentre m'eixugo les llàgrimes, com una cursa d'obstacles que s'ha d'anar superant per arribar a la meta. No em de tenir por de trencar la cinta que acaba amb la cursa, sinó no arribarem mai a veure la fi del camí, a tot allò que ens hem guanyat a pols, dia rera dia. Quan em senti perduda, miraré al cel, aquell racó allà dalt que ho envolta tot i pensaré en el següent obstacle que hauré de salvar per arribar a la fi. Ara és el moment de tornar a començar. La nit ja ha caigut sobre la platja, m'ajec sobre la sorra i miro la mar congelada, finalment tanco els ulls, aquells que ho copsen tot, ho amaguen tot i també ho revelen tot.