No les he trobades mai més

Aquella pau, aquella felicitat, no les he trobades mai més, perquè el remor dels teus llabis no l'he tornat a sentir...
Ara mateix, en aquest precís instant, milers de persones ploren, riuen, s'acomiaden i es retroben, s'enamoren i també s'obliden de les persones que estimen; hi ha persones que viuen i d'altres que es moren. Malgrat tot, la vida continua al meu voltant, aliena a tot, i es repeteix un i altre cop, com les estacions de l'any. I ara, de nou, els cirerers tornen a fer brollar les seves flors, per a que siguin una vegada més, les confidents dels nostres agredolços sentiments.
Fa molt temps que se'n va anar, així com el vent, tant silenciosament que no vaig sentir la porta quan la tancà. Tots ens n'anirem, un dia o altre, i en anar-nos-en se'ns ompliran els ulls d'enyorança i les flors dels cirerers faran una catifa rosada per a que no se'ns faci tan feixuc el caminar. No m'ho va dir que se n'aniria, no volgué que ho comprengués, que em dolgués massa la seva absència. Però marxà i ens deixà la soledat arran de pell i la tristor als ulls i l'espasa clavada al pit. I respiràvem, menjàvem i dormíem, però no érem vives, érem peus nus que vagaven sense rumb. Un temps sense homes, la mare i jo, les dues soles, molt soles.
No tornà més a explicar-me contes, ni a jugar amb mi a nines. Una tempesta se l'emportà i no he tornat a trobar-lo, l'he buscat al fons del calaix, aquell que fa l'olor del tabac de pipa que fumava; l'he buscat sota el seu llit i al seu despatx i fins i tot dins l'armari de la roba, però no hi és i sé que mai tornarà.
La ferida que em deixà el seu adéu ha cicatritzat, perquè el temps tot ho cura, però aquesta cicatriu sempre l'hauré de portar gravada a la pell, fins que una tempesta se m'emporti a mi també i puguem retrobar-nos.
Recordo aquella nit com si fos avui, plovia, no era tard però la boirina s'havia instal·lat ja sobre els carrers de la ciutat. El telèfon sonà esperitat, la mare em portà a casa de l'àvia, i jo no vaig poder parar de rosegar-me les ungles, tenia un dolor molt fort al pit i el cor m'anava molt de pressa, com si mai s'hagués de parar. "No serà res" em deien, "Només ha estat un accident". Llavors vaig sentir la porta i el temor es va fer encara més intens, aquell neguit, aquella ràbia es van convertir en plor quan vaig rebre la terrible noticia: "El pare se n'ha anat al cel". I jo, tan petita com era, em vaig abraçar a la mare i la mare a l'àvia i les tres vam començar a plorar i de tant plorar se'ns va quedar el sota dels ulls morat i encara l'hi tenim una mica, ara. Els dies següents van ser com un somni, sempre el mateix posat, no sentia res: ni dolor, ni alegria, ni pena, ni ràbia. M'havien fet tant de mal que pensava que mai més tornaria a sentir-ne tant. No ho entenia, si existia un Déu que era amor, perquè se l'havia endut? Entenia que se l'estimés, però nosaltres l'estimàvem molt més i per tant havia de ser amb nosaltres.
I els meus records d'ell es van anar esborrant, transformant, de mica en mica, en un aroma, l'aroma del seu tabac de pipa i encara avui, quan presencio aquella olor, revisc aquells moments inoblidables que han quedat per a sempre al fons del meu cor. He oblidat la seva veu, la seva pell i la seva mirada, però mai oblidaré els instants que vam viure plegats. El pas del temps no es pot aturar, però tot allò que ha quedat gravat a foc en el nostre cor mai desapareixerà, viu per sempre en el nostre interior omplint-lo de felicitat i malenconia.
Espero que arribi el dia en que en llegir aquest relat no em posi a plorar, el dia en que no em faci mal recordar. Malgrat tot, aquella pau, aquella felicitat, no les he trobades mai més, perquè el remor dels teus llabis no l'he tornat a sentir...

*Al meu pare