L'ombra de la lluna

Ciutat ombrívola, tristesa gris que s'alberga en els murs, fredor passejant sense cor pels carrers malenconiosos, ombres que em persegueixen, acorralen, maten lentament, fins al final ser un cos sense ànima, que vaga per la jungla de ciment en la qual va ser enterrat el mateix dia que nasqué. Una més entre la gent. Per a ell, ella només era allò, una ànima més entre les ànimes. L'anomenava amiga. Només ella sap quantes vegades s'immolà plorant a la inabastable lluna per a que li arrenqués del seu pit i el llencés a l'oblit. Només ella quantes somià amb el paradís que mai se li concediria; quantes estimà, encara que l'amor sigui demanar que t'estimin; quantes es rendí l'exercit que portava per bandera la fortalesa, per himne la llibertat, els soldats de la tendresa i per conquista el seu amor. Ell semblava voler ferir-la, clavar-li la daga més endins del cor i tirar més sal a les seves ferides i posar-li més espines per corona. El que un dia foren dolços moments s'havien convertit en un turment, no paraven de ballar en la seva ment, ara tot havia canviat, res era el mateix, era diferent. El dolç sabor d'aquells moments viscuts, era sol rumor d'ones envestint contra la mar. Els dies passaven sense pressa, ofegant-la més en la seva desesperació. Ho hagués donat tot per un petó seu, per que els seus ulls s'omplissin amb els ulls d'ell, per cada despertar al seu costat, per cada bri d'herba que havia acariciat les seves mans, per cada gota d'aigua que havia tocat el seu cos. Ella era una més. Mai seria més que això. Va donar la seva vida per ell, va perdre la seva joventut contemplant despertars buits, nit inabastables, llunes traïdores, soledat en l'altra meitat del llit, ombres reflectides a la paret, de matinada. Alguns deien que estava boja. Era la seva amiga, com les altres. Disfressava d'amistat el que sentia, doncs, què podia fer? Tan sols era una més. Per què ell no li va dir que l'estimava? El silenci és dur a vegades. Ara ella sabia que l'havia estimada, de res servia ja, ja no l'estimava, un petit error, un mal càlcul. Per sempre sola, mal preu que ha de pagar per un comiat erroni, per l'ignorar, pel no saber, pel pensar abans d'actuar. A vegades el cor és mal conseller, a on el cor et guiï serà potser on tu no vols anar. Ja no l'estima. Ara és una més en la seva llista, sense distinció alguna. Un pols perdut, una llàgrima que brolla i es perd en l'oblit, sola per sempre amb el seu record. Potser s'ho mereix, potser no. ¿Qui sóc jo per jutjar-la? Al cap i a la fi, ella només sóc jo davant un mirall.