Miralls

S'enganyava a ell mateix. Procurava dir-se el que volia ser, davant de rars miralls de formes caprichoses, amb els ulls tancats. Veia el seu cos perfecte, la seva cara apol·linica, els seus ulls blaus, el seu somris encisador... Perquè dins del món dels somnis ell era l'amo i senyor de la seva vida. I la vivia cada nit com l'hi agradaria viure-la al carrer. Però tenia pànic als altres. No sortia de casa, s'amagava dins aquelles quatre parets. Allà se sentia segur, poderos. Ningu li podia fer mal. Allò era la seva realitat i ell era feliç vivint en un somni.

De cop un soroll molt fort... un silenci... un crit... més silenci... silenci absolut... Va obrir els ulls i es va trovar en un lloc estrany. Tot allò que sempre havia vist per fotos s'ho va trovar davant seu. Pres pel pànic va començar a correr, plorant, amagant-se. No volia ser vist. La multitud el mirava, l'observava, clavava els ulls en ell. I ell els sentia com espases atravessant-li el cor. De cop va sentir com els seus peus començaven a tocar aigua. Va separar els dit de les mans que li tapaven la cara i va entreveure una llarga extensió d'aigua... era un llac.

Estava suat, cansat, assedegat. Va agafar un xic d'aigua i se la va tirar a la cara. Va agenollarse i va inclinar el cap per veuren. Va fer unes quantes glopades.Va retirar el cap. Havia remogut aquella aigua calmada, i veia reflexat un gargot en la vora del llac. Un cop més va maleir la seva imatge. Va tancar els ulls i va deixar la ment en blanc. Els va obrir ràpidament en sentir que algú s'apropava. Va mirar l'aigua i ja no va veure aquell garbuix de formes, sinó la cara i el cos que s'imaginava quan es mirava en aquells rars miralls de formes caprichoses amb els ulls tancats. Un cos perfecte, una cara apol·linica, uns ulls blaus, un somris encisador... Es va girar poruc i va veure arrivar una noia, molt bella, acostar-se. Ella, vergonyosa d'estar davant un noi tan perfecte, li va dir un breu hola. Ell li va retornar la paraula...

De cop un soroll molt fort... un silenci... un crit... més silenci... silenci absolut... Va obrir els ulls i es va trovar en un lloc no tan estrany. La seva cambra, davant el seus miralls. En un atac de ràbia els va trencar. Sagnant, plorant... Maleïa aquells mentiders. Va correr cap a la porta i la va obrir. Va baixar les escales i va sortir al carrer...