Mirades

En Joan havia acabat de llegir la carta de la mare i una llàgrima li queia per la cara, quan ho feia, quan llegia la carta, es sentia trist però alhora fort i valent i quan acabava, la seva mirada es perdia per un futur incert però esperançador, llavors, la tristesa ja no era tristesa i la llàgrima era de felicitat, una felicitat encoratjada per aquelles paraules que la mare li havia escrit abans de morir. Sortia de l'habitació i corria escales avall buscant la Marta, la seva germana petita, o en Joan, l'avi, per donar-lis una mica de la seva felicitat, compartir amb ells els moments, el temps.

En Joan tenia 20 anys, feia 1 any que els seus pares havien mort en un accident de transit, des de llavors en Joan ja no era el mateix, va tancar una mica més la porta del seu interior, però també va començar a apreciar les coses petites i sobretot, a estimar la Marta i l'avi. En Joan era prim, la cara rodona i els cabells negres com el carbó, duia ulleres, tenia una mirada viva i tenia uns llavis carnosos amb un somriure discret. La Marta tenia 12 anys, era tossuda i tenia molt geni, tant que a vegades podia ser difícil de suportar, però en el fons era la nena més dolça i bonica de la contrada, també tenia la mirada viva, molt viva. En Joan sempre li deia Princesa, menys quan estava de mal geni, llavors, li deia bruixa.

L'avi Joan tenia 73 anys, el cabell blanc i la pell resseca, era alt i prim, els seus ulls eren com els dels seus nets però amb un cert cansament, tot i que aquest encara no havia pogut amb ell. L'avi tenia moltes coses però sobretot tenia paciència, la vida li havia pres la seva dona i la seva filla en menys d'un any, al principi la tristesa no li deixava fer res, va estar molt de temps assegut al sofà, mut i sense treure els ulls del televisor apagat. Durant aquell temps, de tant en tant els nets s'asseien davant seu i sense dir-se res se'l miraven, així ho feien durant força estona, com esperant que tornés d'allà on havia anat i ningú més que ell sabia. Fins que un dia, quan l'avi estava al sofà i els nets davant seu, va treure la mirada del televisor i va mirar als ulls dels seus nets, alguna cosa el va despertar, alguna cosa el va fer tornar, de sobte es va aixecar i dirigint-se als seus nets va cridar: "Qui vol macarrons per sopar aquesta nit?". En Joan i la Marta és van mirar sorpresos i van somriure, somriure com mai, plens de felicitat, es van aixecar i van començar a saltar amb els braços aixecats i cridant: "Jo! jo! jo! jo!", tot seguit van abraçar l'avi, quasi fent-lo caure. L'avi no podia parar de riure, mentre feia el possible per no caure demanava a aquells dos individus que tenia enganxats que es calmessin, ells, però, no li feien cas, fins que finalment els tres van caure a terra i allí s'hi van quedar durant molta estona, rient i abraçats, rient com mai havien rigut, abraçats com mai s'havien abraçat, amb totes les seves forces.