Cercador
Cristalls
Un relat de: Frap- Compartir:
Acabava de sopar i estava rentant els plats com cada dia, aquell dia, però, ho feia amb la mirada perduda, hipnotitzat, mirant la paret, fregava els plats lentament, al cap d'uns segons els ulls eren brillants com dos cristalls i uns altres segons després les llàgrimes ja queien per les seves galtes, lentament, amb la mateixa lentitud com ell fregava els plats. Eren trossos dels cristalls, cristallets que provocaven petites ferides al rostre. Va deixar de rentar els plats i caminant lentament, abatut, es va dirigir al lavabo per veure's al mirall, va entrar al lavabo, va encendre el llum i s'hi va mirar. La seva cara va ser d'angoixa, va tenir por i més tristesa encara de la que tenia, ho entenia tot, sabia el que li passava i per això tenia por, la pell del seu rostre estava ple de talls petits, línies vermelles i primes com un cabell. Va començar a plorar més i més, ara desesperadament, com a conseqüencia, els cristalls eren més grossos i els talls més profunds, dels ulls en avall tot era sang.
Mal, li feia mal, però no tant com la pena que el posseïa, va maleir que finalment li passés allò, sabia que un dia o altra li havia de passar i el destí va escollir aquell dia, aquell moment. Va sortir ràpidament del lavabo, deixant la llum encesa, corrents va obrir la porta de casa i va sortir al carrer, deixant la porta oberta, un rastre de sang delatava el camí traçat. Plovia, estava al mig del carrer, va obrir els braços i va aixecar el cap mirant al cel, va notar que les gotes no eren d'aigua sinó que també eren cristalls, aquests li feien ferides per tot el cos, plovia amb força i les gotes eren grosses, estripaven la roba i tallaven la pell, al cap d'un moment tot ell era sang, seguia amb els braços oberts i mirant al cel, ara cridava de dolor i de desesperació però no podia marxar d'allà, els cristalls queien amb força i sense compassió, freds, com tots els cristalls. Finalment va cedir, es va rendir i va abaixar els braços, va acotar el cap i exhaust es va deixar caure al terra sobre un toll d'aigua esperant d'una vegada per totes el final.
Comentaris
-
M'he quedat pensativa...[Ofensiu]ROSASP | 18-09-2005
Les imatges que van descrivint són realment aterradores, com ho és adonar-se'n en un moment determinat que les llàgrimes no són més que una manifestació de tota la infelicitat i la impotència que pot viure dins.
Cristalls que cada cop són més grosos, ferides que ja no es poden soportar. Resignació, deixar-se anar sense oferir resistència...
La sang vessada em suggereix la vida que alimenta tot el que som, hi ha moments en que els somnis i les il·lusions s'han marcit i s'ha renunciat directa o indirectament a ser un mateix.
Dessagnar-se és un simbol, es pot perdre la vida de tantes maneres, fins i tot sense morir...
En fi, m'he enrotllat molt i m'he deixat anar pels sentiments que m'ha provocat el teu relat.
Crec que està molt aconseguit!
Una abraçada! -
***[Ofensiu]Llibre | 18-09-2005
Quina angoixa!
A l'inici del relat, tot sembla indicar que se'ns narrarà algun problema de parella. La situació que comença a descriure's és possible que ens dugui per aquest camí: ell renta els plats, però aquell dia és diferent.
I quan comença a plorar... de moment només és un plor i sembla que els cristalls són una metàfora de les llàgrimes. Però després aquesta ficció es converteix en l'eix del relat. És un símbol, sí, no pas una metàfora.
I els cristalls el maten a poc a poc.
Buf! Quina angoixa!
LLIBRE