Les mares

Ploren els nens plens de tendresa perquè enyoren la mare, la mare no hi és, i ells la volen, la mare ha marxat i no tornarà però ells l'enyoren i la volen, i ploren i la tendresa es fa immensa i cobreix els espais i els cors de tots els vents i les últimes flames dels incendis provocats. Cauen enmig de la mare terra milers de meteorits plens de pensaments profunds, plens de tristeses que cicatritzen esgarrapades de gat. Els nens segueixen plorant i mans i cares, i ulls i llavis i cossos els intenten consolar, calmar i els omplen de tendresa i els acaronen i els hi fan moixaines i els nens, entre sanglots els miren, i per un moment ja no ploren tot i que els hi cauen les llàgrimes dels ulls i els miren sabent que d'aquí un moment tornaran a plorar i tornarà a venir aquella immensa tristesa, però tenen un moment per donar les gràcies, per agrair els intents de conhort, un moment d'immensa, també, sinceritat, comprensió, estimen, estimen molt i ells ho saben, estimen i es senten estimats, recolzats, però la seva tristesa és immensa i no té consol, on és la mare? els hi falta la mare, la mare que no tornarà mai més per més que plorin. Les mares, on són. Milers de pensaments omplen els espais que sempre havien estat buits, i per uns moments la ignorància, el buit total no existeix, i tothom s'omple de comprensió, d'aprensió i la vergonya es tan gran que no ho poden resistir i els pensaments s'esvaeixen. La vergonya, immensa vergonya, també immensa, perquè en la immensitat només hi caben coses immenses. Les coses petites són les més immenses, els petons són el més gran, les llàgrimes són com una tempesta brusca i tremolosa d'un estiu ple de calor que fon els dits. Agafem tot el que necessitem i marxem, cap a enlloc, els vagabunds som tots, i la nostra terra és el laberint per on ens perdem. Els arbres no diuen res, però en el seu món, les branques indiquen el camí, les pedres són mudes però els seus camins, les seves planes, muntanyes, rius, tenen destí. No trobarem el que busquem, però potser el que busquem no és el que hem de trobar. Cauen, cauen i cauen, les llàgrimes cauen i la tendresa ja no és immensa, ara és infinita.