Jaume

En Jaume té molts anys... molts, és vell, mirada trista, cap cot, arrugues a la pell. Només fa un més que es va morir la Paquita, la persona amb qui ha compartit gairebé tota la seva vida. Abans d'aquest succés en Jaume ja era vell, però ara ho és molt més. É més vell, més trist, més fart, més cansat.

Cada dia fa el mateix, és lleva a les 7 del matí, una dutxa, vestir-se, fer l'esmorzar (unes torrades amb una mica de mantega i un got de llet), rentar-se les dents... Avui mentre esmorzava li anava a fer un comentari a la Paquita però just quan ho anava a fer ha recordat que ja no hi és. Ha callat i ha continuat menjant amb la mirada perduda. Surt al carrer i camina per la vorera, el passeig de cada dia, els mateixos carrers, les mateixes cares, les mateixes mirades. Avui nota que la gent el mira d'una manera especial, ell no entén perquè, no s'hi troba cap cosa estranya, continua caminant.

En Manel, un lampista del barri veu en Jaume com passeja per l'altre vorera, de sobte en Jaume cau a terra, en Manel ho veu i ràpidament corre a ajudar en Jaume, travessa el carrer, arriba on és el cos estès d'en Jaume, el gira i ràpidament entén que en Jaume ja no hi és... ha marxat sense despedir-se de ningú (tampoc tenia ningú de qui fer-ho).

El metge diu que en Jaume ha mort d'un infart degut principalment a la seva avança edat. Però tothom sap que no és així. Tothom sap que en Jaume ha mort de tristesa.

De tristesa.