Mig somriure

Tots tres van anar al seu racó, aquell lloc que els hi feia perdre el món de vista, el real, i els endinsava en el seu món màgic i misteriós, en Joan, l'Anna i l'Ot. Començaven amb un dels seus jocs, un d'ells es posava a explicar una història inventada, durant una estona havia d'explicar totes les coses que els hi passaven als personatges d'aquella història. Aquell dia va començar en Joan, mentre explicava la història els altres reien i feien preguntes sobre els personatges fent que el narrador exprimís més la seva imaginació per respondre cada una de les preguntes. Tot seguit va continuar l'Anna, ella sempre hi feia aparèixer princeses i noies, tot el contrari que els nois que sempre hi posaven cavallers, dracs i monstres diversos. L'Anna sempre deia que ells dos eren tontos i uns palanganes, no li faltava pas raó, els dos ho eren, però no especialment, ho eren com ho són tots els nois i més a aquesta edat, ella era més espavilada. Li feien preguntes i ella se'n reia, perquè deia que eren preguntes estúpides sense una importància cabdal en la història, ells s'enfadaven i no volien que ella es prengués les seves preguntes, que ells consideraven tant interessants i claus per a entendre la història, com una gràcia. Després va acabar la història l'Ot, ell és el més petit dels tres però no per això el menys original, ans el contrari, tenia uns ulls grossos que mentre explicava la història s'anaven fent encara més grossos i es fixaven a l'horitzó i brillaven amb petites espurnes, era el que hi feia aparèixer més personatges i quan li tocava fer els finals els acostumava a fer feliços, no com en Joan, on en els seus finals sempre guanyaven els monstres dolents, no cal dir que en els finals de l'Anna la princesa era la que en sortia més ben parada.

Hi anaven cada dia, s'explicaven moltes històries, jugaven a un munt de jocs, n'hi havia un altre joc que era parlar de manera que totes les paraules acabades en vocal acabessin amb la vocal "i", aquell joc els hi feia molta gràcia, deien frases o paraules i reien pel so i a vegades el significat que prenien, l'Ot, era el que en deia més, l'Anna no en deia tantes però s'ho passava molt bé i reia molt, en Joan també disfrutava i en deia forces però les seves eren paraules més vulgars i no deia tantes frases, per exemple deia els noms dels jugadors de futbol que coneixia, insults, o noms dels personatges de dibuixos animats que veia per la tele.

En aquell garrofer hi estaven d'allò més bé, tot i que per a ells les fulles no eren fulles i els troncs no eren simples troncs, aquell era el seu vaixell, un vaixell amb les seves veles i el seu timó que navegava per la seva imaginació sense rumb. Cada dia el capità era un d'ells, un de diferent, aquell dia li havia tocat a l'Anna i quan li tocava a ella demostrava els seus grans dots de governanta, ho tenia clar i ho sabia fer, esbotzava bronques als dos cadets, el cadet Joan i el cadet Ot, i ells s'enfadaven amb ella i li deien que no calia que es prengués el paper de capitana tant a la valenta, tot i així, cap cots i remugant obeïen les ordres. En Joan era el que més remugava, l'Ot acceptava més les ordres del joc i a vegades s'enfadava amb en Joan perquè no parava de queixar-se.

Aquell era el seu món, un món construït per ells i a la seva mida on s'hi trobaven com peixos a l'aigua. Quan era l'hora de marxar, de tornar al món real, corrien cap al poble, feien una cursa on l'últim sempre era l'Ot, tot i que ell sempre ho intentava i abans de començar es deia que aquell era el seu dia i que aconseguiria arribar el primer. Acostumava a guanyar en Joan, tot i que alguna vegada també havia guanyat l'Anna, llavors en Joan s'enfadava i deia que l'Anna havia fet trampes i marxava cap a casa sense dir res més, amb l'orgull ferit. L'Anna sempre acompanyava a casa a l'Ot, li venia de camí, mentre anaven cap a casa l'Anna havia de respondre a les preguntes que el curiós de l'Ot li acostumava a fer, unes preguntes que solien divertir molt a l'Anna però que li agradaven i que sempre responia.

Cada dia, a la mateixa hora, en el mateix lloc, començaven els seus jocs, en el seu vaixell, no volien res més, no necessitaven res més, només eren ells i la seva imaginació, els seus somriures, les seves sornegueries, les seves discussions. En Joan era el més pallasso de tots, de tant en tant articulava uns sons molt estranys amb la boca fent uns gestos que provocaven una mofa a la seva cara que feien riure molt a l'Anna i l'Ot, tot i que a vegades es passava i ho feia quan l'Ot estava parlant i això feia enfadar molt al seu company, era el més torracollons de tots en Joan, però també el més pallasso. Quan en Joan i l'Ot es discutien l'Anna s'ho passava molt bé i reia molt, després els hi deia que eren uns tontos perquè es barallaven per tonteries i els dos callaven i s'enfadaven també amb ella.

Molts dies, molt temps. S'estimaven, s'estimaven molt, tot i que no n'eren conscients s'estimaven, l'Anna, quan anava a dormir, a vegades ho feia amb un mig somriure a la boca recordant alguna de les que en Joan o l'Ot havia fet o havia dit aquell dia, en Joan era un rondinaire i molt sovint acabava enfadat, però tot i així tenia el cor molt gran, l'Ot se'ls estimava molt a tots dos però ell sempre estava en el seu món, amb les seves històries i fantasies.

Un dia, l'Anna no va venir, era la primera vegada que passava, en Joan i l'Ot es van estranyar molt, tot i així es van quedar en el seu vaixell, però es van avorrir molt, no sabien que fer, no tenien ganes de jugar a cap dels jocs que acostumaven a jugar, van estar allà durant tota l'estona que hi acostumaven a estar, però gairebé no es van dir res, quan van marxar no van fer la cursa de sempre i quan van arribar al poble es van dir adéu i van marxar cap a casa amb la preocupació de perquè l'Anna no havia vingut aquell dia. L'endemà hi van tornar com sempre i l'Anna tampoc hi era, va tornar a passar el mateix, es van avorrir molt i gairebé no es van dir paraula, quan va ser l'hora van tornar cap al poble, aquell cop van començar la cursa però en Joan veient que prenia molt avantatge es va aturar i va esperar l'Ot. Van arribar caminant al poble, però just abans de dir-se adéu van veure com davant d'ells hi passaven tres cotxes llargs i negres i darrera s'hi veia tot de gent, van notar alguna cosa estranya, un silenci estrany i misteriós només trencat pel soroll dels motors dels cotxes i algun crit desesperat que es podia escoltar d'entre la gent, van quedar-se quiets i mirant fixament els cotxes que passaven pel seu davant, en Joan i l'Ot van poder veure els tiets i cosins de l'Anna, la tieta de l'Anna plorava desconsoladament, desesperadament i havia de ser subjectada per dos homes per no defallir i caure al terra. Els ulls d'en Joan i l'Ot es van fer grans i miraven fixament aquella escena, quiets i espantats, sense entendre ben bé que passava. A continuació, darrera de la família hi havia gairebé tota la gent gran del poble, tothom en silenci. Entre la gent hi havia els pares d'en Joan i l'Ot, la mare de l'Ot els va veure i va anar ràpid cap allà per dir-los que marxessin cap a cassa, els hi va dir en veu baixa, però amb un to contundent que va fer que els dos nens obeïssin i marxessin ràpidament cap a casa després de dir-se adéu amb la mirada, una mirada trista i estranya que es van creuar entre un aire ple d'interrogants. Els dos van marxar cap a casa amb un sentiment molt gran de tristesa. Aquella nit els hi va costar molt dormir i mentre estaven en els seus llits i no hi havia manera que els seus ulls es tanquessin i els hi arribés la son, pensaven confusos sobre l'absència de l'Anna i el que havien vist, i no sabien exactament perquè, però tots dos sabien que demà l'Anna tampoc aniria al seu vaixell, i que no hi aniria ni demà, ni cap dia més.

El mig somriure que l'Anna tenia sovint abans d'anar a dormir quan pensava amb els seus dos amics va seguir sent el mig somriure de sempre, allà on fos, el mig somriure de l'Anna, tot i que ella ja no hi era, no va marxar mai, ni marxarà mai. I tot i que en Joan i en Josep no en van saber mai res d'aquells somriures de l'Anna, els duran sempre en el seu cor i sabran que l'Anna tenia mig somriure per cadascun d'ells, perquè els estimava, i ho sabran com si algú els hi hagués dit, ho sabran del cert.