Més records del "bario chino"

Un relat de: SANTANDREU3

V E I N S

M'agrada tornar a parlar del meu carrer Nou de la Rambla.

La memòria m'hi fa tornar una vegada i una altre. La gent d'avui no es fa càrrec de l'especialíssim ambient d'aquell barri, que en deien "Xino". Abans de les grans modificacions que s'hi han fet a partir dels anys vuitanta, tenia un caràcter molt definit, era el centre del vici de la ciutat i semblava que la impregnació pecaminosa era total, quan la veritat és que hi havia una meravellosa barreja de pecats i virtuts que compartien un mateix espai amb una mena de respecte pacífic que potser no veurem mai més enlloc.

Tots els petits comerços eren de famílies que havien arribat de tot arreu i havien après la regla d'or del barri, viure i deixar viure i no encomanar-se maneres que no eren les seves. L'exemple més clar era la vaqueria que teníem a vint metres de la botiga del pare, que regentava una família, els Llaràs, del Martinet o de per allà, des de feia més de cinquanta anys i eren tan innocents i purs com quan van sortir del poble.

Eren parents, per cert, de la famosa xocolateria del carrer de Petritxol.

Com molts altres establiments de serveis del carrer no tenia porta, oferien un servei absolutament permanent tots els dies de l'any. Amb la guerra es va acabar aquella llibertat d'horaris i quan al 1939 es va voler restablir, el nou règim no ho va permetre. El carrer se'n va ressentir, evidentment.

La clientela principal de la granja Llaràs eren les parelles que sortien dels "meublées" dels voltants (a sobre de "La Paloma", que era la botiga del pare, hi havia l'hostal de "San Antonio", que tenia entrada per el carrer i per l'escala mateixa de la botiga) i que es prenien xocolata i pastes, un plat de nata o un cafè amb llet. Reposaven forces després del desgast patit. La clientela de la resta del dia era gent del barri i majoritàriament relacionada amb l'espectacle o la prostitució.

Sembla que aquest contacte permanent els hauria d'haver marcat, però puc assegurar que gens ni mica. Tant els pares com els fills eren naturalment fidels als seus orígens i pensaven i s'expressaven com la seva gent. Manegaven els seus productes, els venien i els cobraven i semblava que atenien el públic com si fossin gent del seu poble.

Al costat de la vaqueria hi havia la Camiseria Pascual que regentava una família molt discreta i elegant. Portaven el seu negoci com si aquell no fos el Carrer Nou i tractaven el públic com si tampoc ho fos, i tenien èxit. Recordo que ell jugava molt bé al billar i anava, després de dinar, al Cafè Espanyol, del Paralelo, que tenia una sala que es deia que en tenia cent, de taules de billar. (Jo no les havia comptat mai, però si no eren cent n'hi faltarien ben poques. Aquell cafè no es pot concebre si no s'ha vist. Entre les terrasses del carrer, on tocaven des de mitja tarda dues orquestres de dotze músics cadascuna, alternativament, en tarimes separades per potser 30 ó 40 metres i les sales interiors, moblades amb tauletes de marbre, rodones i amb una gerra d'aigua a cadascuna, potser n'hi havia un miler, el que vol dir que hi havia unes quatre mil cadires, pel cap baix.)

El senyor Pascual era un gran billarista i a l'Espanyol sempre jugava sol, entrenant-se. Mai vaig saber si era jugador reconegut, però penso que si, que ho devia ser.

Al costat mateix de la Camiseria Pascual hi havia una mena de botiga molt modesta, que se'n deia Ca la Bruta. Era una barreja de merceria i potineries per a la canalla. Venia pega dolça i fil de sargir i les mil coses insignificants que no havies trobat en cap més lloc.

Vivia sola i es passava totes les hores del dia traginant. Que jo sàpiga no es parlava amb ningú ni semblava que la preocupés ni gens ni mica aquella incomunicació. Devia pensar que tard o d'hora tot el barri l'aniria a veure, a la recerca d'un botó perdut (en tenia caixes plenes, de totes les grandàries i colors) o d'un clip per els cabells i amb aquest contacte es veu que ja en tenia prou. No provocava comentaris de cap mena. Era a Ca la Bruta i prou.

Al davant mateix de la botiga nostra hi havia el bar "Los pajaritos". Eren bona gent, un matrimoni pagès amb una filla casada amb un noi castellà molt treballador, que la primera feina que feia cada dia era "restaurar" les tapes que havien sobrat del dia anterior. Treballava la safata d'ous durs amb maionesa de manera molt professional. Primer treia els escuradents punxats a cada mig ou, guardant els trossets de pebrot vermell en un platet. Després reposava a la safata tots els mitjos ous que s'havien venut el dia anterior i ho cobria tot amb una maionesa barrejada amb llet, que la feia més fluida i que tapava el color de la salsa anterior, que s'havia tornat marronosa pel pas de les 24 hores a la intempèrie. Llavors baixava la safata al nivell del drap que portava penjat de la cintura i resseguint tot el vol de la plata la deixava absolutament neta. Només li calia, llavors, punxar amb escuradents nous els trossets de pebrot i clavar-los a cada mig ou. I la tornava a col-locar a la vitrina amb aire del que sap què es porta entre mans. Potser per això feia totes aquestes maniobres darrera la barra i a la vista del públic, perquè fossin reconegudes i apreciades les seves condicions.

Recordo l'època dels primers cotxes. Al carrer s'aparcava a dreta o esquerra, segons fós dia parell o senar. I ell s'enfadava si deixàvem algun cotxe , els meus germans o jo davant la seva porta. Et venia amb els braços estesos i et deia sempre el mateix:-"Hombre, Pedro, ¿que quieres que no me entre nadie al bar? Me has dejado el coche tapando toda la puerta." I tu sorties i empenyies el cotxe amunt o avall, perquè tot el carrer era teu.

El meu pare els coneixia de tota la vida, però quan els bars tornaven a tenir cafè després de la guerra, encara que molt dolent i el senyor Antoni seguia amb la garrofa i l'axicòria, el senyor Quimet va desertar i va anar cada dia al "Camarin", que era just a la dreta de la botiga nostra.

El "Camarin" tenia un ambient especial. El matrimoni que portava el bar era molt discret i educat i el seu amo ho era també del "meublée" del mateix edifici, al que es podia entrar per l'escala de la botiga, ja ho he explicat. Vol dir que la clientela més nombrosa del local eren les senyoretes que esperaven clients i els seus macarres corresponents.

Aquesta barreja de gents tan estranyes de putes, macarres i altra gent ben curiosa, perquè allà també s'hi reunien "pispes" de tranvia, amb botiguers, no seria entesa des d'un altra barri qualsevol, però formava part de l'estil de vida del barri xinès.

"La Mascota" era la botiga de modes més propera a la nostra i el nostre competidor més directe. No ens guanyaven mai, però, perquè el nostre estil era superior i els preus, semblants. L'amo era un bon home i vivia de la botiga i d'un "meublée" petit que tenia pels voltants del Paralelo. Mai havíem conegut la seva família i sempre havíem pensat que devia portar, en un barri apartat , una vida de pare de família absolutament normal.

Al costat de "Los Pajaritos" hi havia una escala de gran vestíbul que tenia a tocar del carrer el quiosc d'en Pere, el bomber, que arreglava sabates. Era fort i simpàtic i sempre tenia històries per explicar. Agradava a les dones, però ell estava molt pagat de la seva Remedios.

Al costat de la portalada on hi havia en Pere hi havia la farmàcia. A esquenes de l'amo, el dependent hi tenia muntat un negoci que pel que la billava es veu que li anava força bé. Tenia un grapat de nanos que li anaven recuperant preservatius usats pels racons dels carrers, els rentava, els posava en les mateixes bossetes de la farmàcia i els venia pel seu compte. A la seva manera, ell també col-laborava e evitar la difusió de les enfermetats venèrees.

A l'altre costat d'en Pere, el bomber, hi havia En Carreres, el fotògraf, que és on ens vam fer la foto de primera comunió tots quatre germans. El fill d'en Carreres va formar la companyia "Caifosa", on treballaven dos germans Oromí, l'Antòn i l'Esteve, amb que la meva família va fer bona relació en els estius de Caldetes.

En Carreres va anar de mal borràs amb "Caifosa" i l'Esteve Oromi va fer malabarismes, el que avui en diuen enginyeria financera ,la va tirar endavant fins convertir-la en un gegant de la seva especialitat. Avui ja se l'ha venuda i s'ha convertit en un home molt important. Només ens veiem en algun enterrament i també el veig als diaris en qüestions del RCD.

Espanyol, del que és directiu. El seu germà Antòn es va separar de l'Empresa per seguir la seva especialitat de fotògraf publicitari, en la que es veu que és molt bo.

Entre en Carreres i "Los Pajaritos" hi havia en Clavero, un quiosc de cinturons i coses de pell que després va muntar una botiga molt gran al carrer de Ferràn. El continuador d'en Clavero, de qui no recordo el nom, encara que ens hem vist i parlat moltes vegades, és un dels fundadors de CDC. i també membre d'alguna directiva del Barça. A la seva botiga, per cert, vaig veure per primera vegada en Jordi Pujol, que havia tornat de la presó de Saragossa. Ens vam creuar a la porta i en .... em va dir misteriosament: "Aquest és el DOCTOR Pujol, de qui se'n parlarà molt, ja ho veuràs".

Davant per davant de la finestra del taller de la botiga, que donava a un pati interior on la meva mare i les noies cosien, hi havia un pis on vivien rellogats dos homosexuals que s'estimaven molt, però que el que feia de marit, que era descarregador del moll, era un gandul que no hi havia manera de treure del llit a l'hora d'anar a treballar i cada matí se les tenien, però les reconciliacions eren allò que se'n diu públiques i notòries. Quan tornava del treball pujava les escales preguntant :-"Quién le trae a su mujercita los dineritos?"

"Ella" comprava a casa els "paños" higiènics i explicava els problemes que li donava la seva matriu , que li feia mal els dies de cada menstruació. Al final li van tenir de treure, la matriu, i va deixar de ser clienta, és clar.
Els negocis tenen aquestes coses.

Tot el seguit del carrer n'estava ple, de barreig de menes de gent. Ara han esponjat el barri i hi han fet cases molt netes i molt grises. N'han tret molta misèria i tones de deixalla, però també s'han emportat gairebé tota la que jo no dubto de qualificar de qualitat humana.

Penso que la solidaritat que allà es practicava no hi era a cap més barri de la ciutat ni hi és ara i potser no hi serà mai més. El "barri xino" ja és una part de la història i jo estimo el seu record.



Comentaris

  • Costumisme del bo[Ofensiu]
    pivotatomic | 20-07-2005

    Com us vaig prometre ahir, mestre, em deixo caure per un dels vostres relats.

    Aviam, jo sóc d'aquells lectors que, no sé per què, prefereix sempre un relat de ficció a una colecció de records personals. Malgrat això, el vostre passeig costumista per uns carrers malhauradament perduts té la virtut del text escrit per algú que ha viscut el que explica de primera mà, i ho sap transmetre. Potser la pega més gran que li faria és algun apunt en plan "jo el vaig conèixer", que em fa sortir de l'atmosfera melangiosa que és una de les virtuts del text.

    Tal vegada, he trobat un parell de repeticions molestes i alguna falta aquí i allà, que no malbaraten el resultat final del text: un relat evocador, nostàlgic i tendre que ha estat un plaer llegir.

  • com sempre ...[Ofensiu]
    Conxa Forteza | 15-07-2005

    les teves històries mos tornen a un temps perdut però viu dins la teva memòria, per cert Pere, dimarts dia 19 hi ha una trobada de relataires a l'Ateneu, t'hi apuntes ??? seria un plaer per tots nosaltres comptar amb la teva presencia ... i jo tenc ganes de contar-te les meves penes que són grosses ...