Més que cap altra cosa

Feia deu minuts que em passejava amunt i avall per tot el pis. Vaig aturar-me, incrèdul, incapaç de recordar què estava buscant. Estralls d'un dia dur a la feina, necessitava un cigarret. Bingo. Vaig somriure, resignat a la meva alienació: estava cercant les claus de casa per baixar al bar a comprar tabac.

Vaig trobar les claus, eren sota un feix de correspondència absurda que no pensava llegir. Tenia el mal costum de no obrir les cartes. Cada dia recollia el correu de la bústia i el pujava a casa, em mirava els sobres un per un i els deixava caure sobre la pila del dia anterior. Podien passar setmanes fins que agafava tot el correu acumulat i el llençava directament a les escombraries. D'alguna manera m'obstinava a creure que alguns aspectes de la vida quotidiana eren prescindibles, potser per això la majoria de gent que coneixia em consideraven un personatge rar, peculiar, diferent en el millor dels casos.

Vaig sortir i vaig tancar la porta. Una intuïció lacerant em va creuar el pensament. Vaig abaixar la mirada i vaig obrir els palmells. A la mà dreta, en efecte, hi tenia unes claus. Un magnífic joc de claus d'automòbil que, per desgràcia, no obririen mai el pany de casa meva.

A l'altre cantó de la porta la meva gata miolava. Es deia Betty i m'estava cridant. No volia fer-la patir, vaig fer un pas enrera i vaig començar a baixar les escales.

Vaig caminar fins el bar de la cantonada. Un tuguri infecte atestat de gent, tots amb els colzes sobre la barra com si esperéssin alguna cosa, però sabent que no passaria i provant d'oblidar-ho. Un negoci rentable. Darrera parada i final de trajecte, destí fatal molt popular en barris com aquell.

Vaig entrar. Aconseguir tabac s'havia convertit en una odissea. Sempre havies de molestar el cambrer o la cambrera, sovint atrafegats servint copes, cobrant als clients i demés. Demanaves el tabac i ells cercaven un comandament a distància que poques vegades tenien a l'abast. Llavors premien el botonet i havies de córrer fins la màquina dispensadora per introduïr les monedes. Si hi arribaves a temps i la màquina acceptava les monedes podies obtenir tabac. Però les màquines eren imperfectes, el marge de temps era mínim i fos com fos sempre havies de tornar a cridar el cambrer i repetir tot el procés.

Algú havia decidit que el tabac era nociu i tenien raó. Treballar nou, deu, dotze hores diaries sis dies a la setmana, això acabava amb la vida dels homes més que qualssevol altra cosa però ningú deia res. Ningú dels que manaven, és clar.

Treballar mata. Treballar pot ser causa d'una mort lenta i dolorosa. Treballar pot danyar l'esperma i redueix la fertilitat. Treballar perjudica greument la seva salut i la dels que l'envolten. TREBALLAR PROVOCA CÀNCER.

Vaig imaginar-me aquests anuncis impresos als paquets de tabac. Mentrestant la màquina dispensadora s'havia bloquejat. Vaig girar-me i vaig mirar la cambrera. Per fortuna estava alerta, conscient que necessitaria la seva ajuda. Em va somriure i va prémer el botó del comandament. Una noia encantadora.