Més de dos dies seguits

La tristor,
al cap i a la fi,
no dura mai
més de dos dies
seguits.

L'enyorança
l'acompanya,
masses vegades
cercant sentit,
cap a l'infinit.

Els somriures
apareixen
com si féssin mal,
al principi,
la pena infernal.

A poc a poc
es van reconciliant
amb la cara, els llavis
la ment, ja no és pecat
riure o saltar.

Els records,
es mantenen vius,
abans eren plors,
ara quan hi penses,
somrius.

La tristesa,
no va durar més
de dos dies
seguits.

El record
l'acompanyà
fins que va trobar
un destí per no plorar
i s'hi va afegir.

Provocava una bona sensació
sense haver de fugir
d'olors o d'aquell
programa de televisió.

I la vida,
va seguir cercant
el millor destí,
trobant-se en el seu camí,
el de viure plena
i amb un somriure
preparat dins el melic.