Mentre em diguis que m'estimes (tragèdia)

Un relat de: Josep Clínez

Mentre que em diguis que m'estimes
Jo seré feliç.
Mentre que em diguis que m'estimes
Només tu existiràs en mi
Mentre que em diguis que m'estimes
Tos seran flors de gesmil.

Però ja no em dius que m'estimes,
Ja no em susurres cada nit,
És per això que ploro,
Ja no et tinc ací.

M'abandonares per una altra
Per una amb més diners
I em deixares tota sola,
Sense ningú que m'ajudés.

I aquelles veus que sentia
Que deien "T'estimo"
Formen part del passat,
D'un passat que mata i arrabassa
Quan no ets amb mi.

I si no ets amb mi,
Em moro lentament,
I si et veig passar,
M'acabes de clavar el punyal.

El punyal del desamor,
Que desangra lent
Lent com les llàgrimes que em cauen
De pensar si m'estimaves.

Comentaris

  • Amb aquest poema...[Ofensiu]
    Llibre | 19-12-2004

    elabores un bon joc d'amor i desamor.

    Inicies el poema amb el sentiment de plenitud que atorga el fet de sentir-se estimat (mentre em diguis que m'estimes), però després ja indiques que aquesta persona que t'havia de dir i cantar el seu amor ha marxat, per la qual cosa el poeta-narrador se sent perdut... Però el toc de genialitat és el final: el poeta-narrador es pregunta si realment mai no va ser estimada de veritat. Apareix el dubte. El dubte que sovint necessitem per enfrontar-nos al desamor.

    Un bon poema.

    LLIBRE

  • Tragèdia, sí[Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 27-11-2004 | Valoració: 10

    i un nou capítol per inserir al possible volum poètic (els d'Omatech s'ho haurien de començar a pensar seriosament) "t'estimo" / "et desitjo!", prologat naturalment per la nostra estimadíssima mar.
    El principi, molt positivista, sonava un xic monòton i no donava peu a presagiar aquesta segona part.
    Saltuacions Josep i fins la propera!

    Vicenç