Menorca

Un relat de: Helena Minuesa Sánchez

Les xancletes quedaven sempre camuflades a dins la sorra, com vergonyoses.
Era agost de fa ja uns anys i la Mireia es sentia més jove que mai, però amb totes les pors acumulades de l'edat, també. Per aquestes mateixes inquietuds o preguntes sense resposta havia deicidit, un mes i mig abans, marxar de casa seva amb la seva motocicleta plena de somnis i exiliar-se a l'illa de Menorca.

Poc en sabia encara d'aquella terra plena de grills a les hores de la migdiada. Poc en sabia dels molts records que evocaria aquell paisatge cobert de fars, anys després, quan fos a casa.
I aquell estiu, doncs, emprengué un viatge a l'aventura, sense saber què ni qui es trobaria en la visita. Portava música a les espatlles, malgrat el casc de la moto, ja que s'havia ingeniat un sistema pel qual pogués ressonar la música a l'interior d'aquest mentres conduïa, i a cada corva del camí la melodia semblava créixer en la intensitat. Ella cantava gairebé cridant, de manera que els viatgers amb els que s'anava creuant quedaven perplexos en sentir els seus brams.
Estigué uns dies recorrent l'illa amb la música i la remor de la moto de fons. Quan es cansava parava davant del port de Maó, i es camuflava entre els iots i les barquetes que descansaven. Allà s'hi estava ben bé una hora, potser dues, pensant en tot el que tenia a casa i les moltes coses que enyorava. Ara que les sentia lluny i com borroses amb el pas dels dies, més endins i seves les tenia.
A vegades feia un mos en una taberna de pescadors; o un cafè amb llet en algun fornet que resistia en un poble pels quals transitava, de matinada.

Fins que un dia es cansà de fer la nòmada per aquells paisatges i va començar a necessitar una companyia que la retrobés amb el que era ella. Després d'una setmana sense parlar amb ningú començava a tèmer que només pogués escoltar-se a si mateixa i que no s'entengués amb els altres, tan amigable com havia sigut en els seus temps feliços a Terrassa. Volia conèixer altres veus, les veus de l'illa que començava a estimar com s'estima un casa seva.
La Mireia explorà totes les mirades que es creuaven al seu pas per Ferreries, per Ciutadella, per Cales Fonts. Però poc més que el silenci podia acompanyar-la en aquells paisatges de calma i serenor de mar. No s'atrevia a parlar amb ningú per por a no saber què dir ni com fer-ho, talment com si la tranquilitat de l'illa s'hagués endinsat també en el seu cos i l'impedís la paraula. Tan sols la música i el diàleg amb el mar l'acompanyaven.
Exhausta del silenci, va voler aproximar-se una nit a l'aigua i parlar amb ella.
Les xancletes van quedar camuflades entre la sorra, com sempre, mig vergonyoses. Es va anar traient la roba a poc a poc, i amb l'elegant convenciment de qui coneix ben bé el seu destí, de qui sap el per què de les coses.
I llavors va enamorar-se del mar com mai ho havia fet de ningú, i va voler besar-lo, acariciar-lo fins al final. Fins a sentir-lo seu del tot, i no haver de cercar més, ni reflexionar més, ni barallar-se amb les futileses de la vida. No angoixar-se.

Es va quedar allà, aixoplugada entre les ones fosques de la nit del mar de Menorca. Les xanceletes mig amagades i soles, com la roba, entre l'arena, i ella ben a prop de l'aigua salada que s'escolava pertot.
El seu cos anava perdent consistència a poc a poc, els peixos de colors l'acariciaven, la nit es confonia amb la foscor de les roques. I mai com llavors podria arribar a ser tan feliç. Ho sabia del cert.
I així la Mireia decidí quedar-se a prop del que seria el seu amant incondicional; amb ell, no calien paraules ni preguntes de les que es queden sense resposta. Amb el mar tot era senzill i tendre, les carícies eren sinceres i el seu amor profund com el seu interior.
Es construí una petita cabana amb pedres i branquillons que anava arreplegant pels voltants i allà restà tranquil·la.
Per la nit, els braços del que estimava la bressolaven tendrament, amb suavitat, sabent que a l'endemà despertaria amb un xiuxiueig divertit que la convidaria a la vida.
Aquell, sens dubte, seria el gran viatge de la seva vida.


Comentaris

  • Feliç 5è Aniversari d'RC[Ofensiu]
    mar - montse assens | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

l´Autor

Foto de perfil de Helena  Minuesa Sánchez

Helena Minuesa Sánchez

9 Relats

17 Comentaris

10610 Lectures

Valoració de l'autor: 9.71

Biografia:
Vaig néixer a Sant Cugat,a ra fa vint-i-cinc anys, filla de pare andalús i de mare catalana. Sóc llicenciada en Humanitats i professora de català per a persones nouvingudes a l´Ateneu de la meva ciutat. Realitzar aquesta tasca educativa m´emociona més que qualsevol altra cosa...
La poesia és en els ulls de cadascun dels meus alumnes, i de cadascuna de les persones que estimo i que insipra el meu ser i estar quotidià. Només entenc l´escriptura com a fòrmula per endinsar-me en els altres, de penetrar en la seva individualitat, i així construir-me més complerta i sincera amb el món que m´acull i em bressola.