Mecanisme massa vistós

Contemplo les meves sabates. Si algun dia miro i em veig les puntes dels dits començaré a preocupar-me.
El banc de pedra dóna voltes i clavo els talons a terra. Ramificació múltiple i dispersa: no passarà. Em resigno i observo, una vegada més, com les siluetes d'alumini intenten fugir de la seva pròpia pell, llisa i brillant de tan gastada. Però hi ha lleis de cartró mullat que ho impedeixen; serà una transmutació soferta i, potser, en va.
El pensament és un mecanisme massa vistós. Amb un nus a la gola i el cor en un puny provo de caçar una raó a l'instant, un bon motiu per no haver-me d'aixecar i creuar el carrer en alguna direcció.
Recorro a la brisa i al somriure amable i tèrmic del sol: m'agradaria creure que el pensament és una articulació retràctil. D'un temps ençà no paro de fer-me la mateixa pregunta:
ON HAN MARXAT ELS POETES?