Mare

Ara que et veig
Tan vella, un xic dement,
A la cadira de rodes
Inactiva
Amb aquesta mirada
Que no coneix
El rostre tant desfet.

Les teves robes
Sense atenció
Sense atenció
A ningú
Ni a mí
Ni al teu millor amic
Ni a mí
L'unic fill
Que som els únics
Que plorarem
Després de fer tant
Per altres.

Mare
Tota la vida
D'un cantó a l'altre
Que vas patir la guerra
I marxar de la teva terra
I a la nova terra
Treballant molt
I molt i molt
A les fàbriques de la nova terra
Pel teu home
Per mí
Per tots
Mare
Ara que et veig
Tan vella, un xic dement,
A la cadira de rodes
Que t'han de portar
Com si fossis un paquet
Que ja no parles
-com eres de xerraire-
que ja no balles
que ja saps qui t'espera
avui, demà o demà passat
penso mare
que no valia la pena
treballar i treballar tant
per acabar drogada
perquè no molestis
als metges.
Que ningú ho volia
que perdessis la parla
ni una mica la raó,
mare.
quin final més dur
per tots.
No pots parlar
Sempre et trobo deixada anar
Dormint a sobre el teu braç.
Ara per fi veig les teves llàgrimes
Que mai no van baixar
I m'agafas la mà
Que mai vas voler agafar
Mare
No sé que fer
No sé que dir-te
Mare
Malgrat tot
El que va passar
-Coses de pares i fill-
Vull que sàpigues
Que t'estimo
Com també vaig estimar
El pare.
Aquell home que et va portar
A la nova terra
Aquell home bo
Que mai parlava.
¡I tant era!
Ho feies tu por tots dos.
Mare
Només vull que paris de patir
Malgrat que el metge
Maleït metge
Diu que no
Però jo sé
Que quan recordes
Aquells temps
D'anar d'un cantó a l'altre
Deus demanar al teu Déu
Morir aviat
Mare
Que no vols més
Cadira de rodes.
I jo no puc parar de pensar
En vosaltres dos
Junts, treballadors,
A casa, explicant-nos
Coses de la feina
A l'hora de sopar
O a l'hora de dinar
Mare.
I malgrat la poca comprensió
Us estimo perquè gràcies
A vosaltres tinc això
Que diuen és molt bell
La vida.
Mare.
Gràcies.
I si pots
El sufriment atura.