No val la pena viure

... de realitat, de vulgaritat, d'absurditat, de dolor, d'angoixes, de pors, de sentiments, de somnis esquinçats... i som poetes en la nit dels temps, sortint de qualsevol bar on beure encara més d'aquesta crua existència pròpia per vomitar aleshores des del fons de les entranyes un bri de poesia intensa, que desborda, que surt del fons de l'ésser, que sorgeix del racó més fosc d'un mateix però que alhora forma part de la nostra essència.

... i finalment, embolcallat amb la música d'un rock & roll al que jo avui posaria el títol del Boss Bruce Springsteen: "I'm going down"... deixem que l'èxtasi s'apoderi dels versos i ens ompli de clímax fugint d'una rutina mediocre.

Es un fantasma molt especial.
Perqué malgrat la ginebra que es posa dintre el seu cos, vomita unas lletres que fan compondre unas boniques poesias.

Un fantasma tot rar...
El fantasma de la nit, que entre copa i copa, i de bar en bar, intenta escriure algunes lletres per formar belles poesies. Però no se'n surt, i vomita totes les lletres.

Un relat estrany, però interessant...

(Seguint amb antics coments...)