Mans plenes de guix

Dilluns , 19 de setembre de 2005.

Sortim del treball amb el somriure net per la feina ben feta. De mica en mica,posem en marxa l'engranatge de l'aula. Demà esperaré amb els braços oberts , de bat a bat, els meus petits companys de geografia amiga. A la vesprada, ja he conegut el Jairo, un noiet colombià molt eixerit i alegre. Ens hem mirat de fit a fit amb un tel de somriure als llavis. Estic segur que, plegats, aprendrem moltes coses dels nostres països ja amics. La bonica Sàmia ja se sent molt segura i emparada quan ens trobem pel passadís de la seva nova llar. Ha vingut a veure'ns a la classe com el fill estima el seu pare i li demana una mica d'escalfor diària.

Arribarem a casa però de ben segur que no hi haurà ningú. Potser han vingut els amors de Potries, rics de viandes de la terra estimada i ignorada. De sobte, recordo i veig la mare. Tot i que aviat vindrà- amb el davantal al pit, les mans destres dels anys de saviesa i els ulls amarats de la nova vida que és sa néta petita. Aviat trepitjaran la ciutat del fum amb la seva valenciana mil·lenària saforenca. Les flors del petit jardí llunyà rebran un càlid petó,i la menta serà més verda que mai.
Mentrestant, coloma del meu pit, estimo que existeixes i intento estimar-te com el petit passerell esgarrapa tendres fulles d'espígol alegre.