Tarongina

Et veig - Joaquim meu- jugant amb la mare entre les seues branques

amb els cabells embullats de petites floretes que guarneixen- encara més- la teua boniquesa blanca, immensa, infinita.


Les seues branques- no sé si ho saps- són els teus avantpassats que et donen la mà i malden per fer-te una besada ara que ja no són entre les llenques dels camps , mentre tu espolses les fulles a tort i a dret com si els parlares.


El seu perfum et comunica una llarga i antiga nissaga que ve del sud i brosta també pel nord.


Ets l'aigua i l'adob de terres fèrtils que han bastit el teu nom amb el tremp de les seues branques i el color dels seus dolços fruits que et donen força per créixer ara per la Terrassa del fum lluny de la mare natura.