Avui sóc libanès.

Avui sóc libanès.

El fum ,la sang i l'odi ens barren el camí cap a Trípoli des de Damasc. El ferotge israelià devora com un voltor famolenc el David del Líban i arrabassa tot el poble de casa i els regala la mort, la fam i la solitud al capvespre dels llessamins. El món, tanmateix, resta callat entre els fumerals de les bombes que cauen sobre els nadons beirutins i els omplen de foc. És com si tot estigués de vacances i aliè als problemes quotidians. Dirigents politics i multinacionals , amb corbates ben lligades i nusos impecables, deixen anar a lloure els seus perfilats serrells per l'onmipresent aire condicionat. Impassibles, demanen prudència al poble. Res ja no els importa, ja que posseeixen sucosos contractes signats per controlar l'or negre de la zona. Europa, la nostra, segueix l'estela dels poderosos per no quedar gaire lluny de la taula on hi ha el gran pastís que seductor se'ls presenta amb cireretes de sang i dolor.

Aquest estiu no podrem passejar pas pels vostres carrers i atzucacs, tot i que per defensar-vos travessaríem els profunds sots de la carretera de Damasc per lluitar i ser testimoni de la bogeria militar i anacrònica de la força com a raó. Els camins, doncs, són dreceres són lligams naturals i amics que cerquen l'amistat, la pau i la coneixença per bandejar la mediocritat i l'oblit. La ferralla no es deixarà obrir la porta del palau de Beit ed-din per escoltar la veu avellutada de la libanesa Fairouz . Enguany no farem safareig amb la vostra gent pel port de Trípoli lentament cap al capvespre. Tot se' n va en orris, però esperem refer dels enderrocs moderns carrers plens de llum i esperança. Avui, doncs, em sento i recorro amb vosaltres el camí que enllaça Beirut amb Damasc.
No, no anirem a Beirut ni a Damasc , on espera ballant la bonica Olfat vestida de roigs vestits de cirera. Avui, més que mai, ens sentim libanesos...


Josep Ramon Gregori