buidor sorollosa

Avui sento la buidor a casa meva. El pis és ara gran, sorollosa de silenci. El llessamí no flaira i es núvols són , per moments, negres.

L'estimada té un problema a la feina i no busca recolzament en mi. Només un petó fugisser i de seguida truca a la immobiliàri perquè ha de comprar-se un pis. No em diu res. Vaig a veure la meva germaneta, millor dit, vull gaudir de l'alegria de la Judit, raig d'aigua neta i clar en aquest món malaltís, egoista , individual. Cadascú ja té enfilada la seva vida i juga amb bolquers, nits sense dormir pels plors dels infants.

Quan arribo, ella continua parlant amb una companya de feina i no em diu res, continua al mòbil. Potser jo demani massa i sóc jo també un egoista .Des de les 6 de la tarda que no necessita dir-me res i està nerviosa. Només troba consol en les seves amistats. Ningú ara pensa en mi. Passa el temps, poso la televisió mentre escric aquest petit escrit terapèutic i aconsegueixo clamar-me, aprendre de l'altre, donar-ho tot. Espero trobar la llum per si em sento en la foscor i tot és llum i no he de mossegar-me les ungles i escriure tot això.

Espero aprendre i ser fort.

És ara un quart de nou i si li dic alguna cosa jo seré el malpensat i l'esquerp. Fa gairebé tres hores que no deixa de parlar, sé que té un problema greu de feina amb el futur del seu contracte. Jo tinc sort d'un treball que m'omple molt, em dóna moltes satisfaccions i em sacseja el cor. Sóc un privilegiat, gràcies a i també al meu esforç.

Això és tot el que ara penso i intento ordenar el meu pensament. Em sento més tranquil però una mica sol. És admissible el que sento?