Maleït

Un relat de: prudenci

Si tinc paraula és que encara sóc viu
pensaba que era mort després d´aquella tarda
en que sol vaig fugir del teu amarg record.
Erets bella per mi i jo em vaig fer unaltre
un altre ser mesquí com erets tu també
i jo et volia be pero em duies a l´antre
d´on no es swurt mai més si no és per sofrir.

I això és el que estic fent, ni mort ni viu, en l´aire
de l´astral on ja visc des que vaig estar amb tu.
I no tinc terra o cel, ni ulls ni ánima ni astre
que em pugui dur al camí que creia que era el teu.

Estic viu, tinc paraula , duc barba,
i no em serveix de res l´haber-te conegut.
tant sols un fil al cor em guarda del desastre
de quedar-me penjat sense fe i sense cor.

El mar em du records, el bosc em don recança
i tot són records teus dels temps que hi he perdut.
Maleït el ensurt que va dur-me a conéixer-te
car és avui la gàbia que em te pres i perdut

El teu cor és el meu des que vares donar-m´el
i jo que creia, ilús, que era b per mi
és un cor per patir, per amargar les castes
de fantasmes i d´éssers que van neixent de mi.
I restaré malalt fins el dia que mori
i serà culpa teva per haber-me estimat.
Qui et doná una mà més dolça que la meva ?
qui et besà els llavis amb més amor que jo ?
Només el meu oblit que em capgirá la testa
va donarte ñla mà i va besarta amb cor.


Comentaris

  • malaurat[Ofensiu]
    ANEROL | 07-10-2007 | Valoració: 10

    qui entrega la seva ànima. Tan maleïes que ni has repassat. Com sempre, impossible la indiferència.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: