Mai no és massa tard per tornar a començar...

-Es diu abans, no antes. O ja no te'n recordes?
Així va començar la seva conversa, una conversa d'escasses paraules i nombroses mirades. Mirades que parlaven.
Quan ell es va girar per fer-li un somriure còmplice, de seguida es va sentir atreta per la força dels seus llavis.
Se'n va anar cap a casa pensant si aquella atracció que havia sentit hores abans, volia dir alguna cosa més. Pot ser el que fa estona van aturar, aquell sentiment que van deixar enrrere, tornava a aparèixer.

De la vida que ell feia a aquell moment, pràcticament no en sabia res. Estava casat amb una top-model alemanya, vivia a Nova York amb ell, tenia vint-i-sis anys, era un gran advocat que viatjava molt a Barcelona, li agradava jugar a golf i conduïa un Mercedes-Benz d'última generació.
Mentre que ella estava sola, vivia a Barcelona, tenia vint-i-cinc anys, era tutora d'uns meravellosos alumnes de sisè de primària, en un col·legi públic, molt sovint anava a Mallorca a veure la família, li agradava nedar i conduïa un Escarabat (Wolsvagen). Feia estona, que cada matí pensava si ell estaria pensant en ella, com ella ho feia amb ell. Però es deixava de ximpleries i s'aixecava disposta a fer un dia com qualsevol altre. Era un esforç inútil perquè tot el que li rotava pel cap eren records d'una adolescència que havia passat amb ell.

La pregunta era: Què feia un gran advocat allà? En un col·legi com aquell?
Després de cinc anys sense haver-lo vist i tres de veure'l per les revistes del cor amb la seva esposa, es va quedar glaçada. Ara recordava com el primer cop que el va veure en una revista amb la seva espectacular dona, va plorar fins que va rebentar, pensant que mai més tornaria a pensar en ella, si és que hi havia pensat alguna vegada després de deixar-ho. Pobra d'ella que no se'l podia treure del cap, embogia per moments, res l'importava més que ell. Però ara, ara que ell era famós, ric i tenia una dona de revista. Que punyetes havia d'anar a pensar en una professora d'escola, més aviat pobre i amb un cos d'allò més corrent! Estava clar, que no hi pensava!

Aquella tarda ell tornava a Nova York, li ho va dir mentre prenien un cafè. Li va dir que havia anat a l' escola perquè allà hi tenia una professora que era clienta seva. Van riure recordant vells temps i ell va marxar com havia dit.

Anys després, ella va rebre una carta que posava:

Hola petita!
Quin merder que hi ha per aquí, sóc l'home més banyut, més famós i més ric de tot Amèrica! Imagina't!
Els diners no m'han fet deixar de pensar en tu, has estat la persona més especial que ha tocat la meva vida, tan de bo hagués quedat amb tu per sempre, sense diners, amb una feina normal, sense fama, amb una dona qualsevol però que m'estimava de debò i em feia tremolar quan somreia.
Perdona si te vaig fer mal, no volia.
El darrer cop que ens vam veure a l'escola venia només per veure't a tu, no tenc cap clienta per allà.
Però imagino que ja no penses amb jo, que t'hauràs casat, i tens fills. Després de tot era el teu somni!
Cada matí mir per la finestra, cap a la ciutat i pens si tu estàs fent el mateix.
Suposo que ja és tard per tornar a començar.
T'estim!



Una carta anònima però escrita així només podia ser d'ell.
Fills? Casada? Que redimonis! Tenia 60 anys i encara l'esperava! Aquell vespre es va suïcidar, però abans de fer-ho va deixar escrit a un paper: MAI NO ÉS MASSA TARD PER TORNAR A COMENÇAR...
Així va morir, trista per haver esperat inútilment i feliç perquè sabia que ell l'estimava.


peusdevent...
24-04-05