M’AGAFÀ DE LA MÀ

M’AGAFÀ DE LA MÀ
“M”. Així he començat el meu relat pel concurs d’escriptors catalans. M’hi he estat més de set hores. El cul ha agafat la forma quadrada de la cadira i m’ha costat aixecar-me, però no ha estat seleccionat.
-Marina, al telèfon!-em crida la mare.
-Ja l’agafo!
-Si?
-Marina! No saps el que acabo de veure! Avui caminant pel carrer he vist escrita una de les teves frases a la paret de la plaça La Coma!
-Quina frase era?
-No ho recordo! Però han calcat la teva firma!
Penjo sense despedir-me. Agafo la jaqueta fuccia i vaig corrents cap a la plaça.
“Hi ha dos maneres de veure-ho tot negre. Quan tot et surt malament o quan ets cec. M”
Al costat veig una dona amb ulleres fosques que al sentir les meves passes se’n va corrents. La persegueixo; però de cop es gira, em tapa els ulls amb un mocador blau marí i m’hi fa un nus al darrere.
-Vina.-i m’agafa de la mà.
-Què passa? On anem? Qui ets?
No entenia res. Mai m’havia passat res similar.
Les meves pupil•les només veuen una capa negra. Com quan tanques els ulls i no veus ni el got que tens a tres dits de les teves pestanyes.
Sento una música cada vegada més forta. M’agafa i ballem. Em fa voltaretes agafant-me dels braços, riem, i finalment caiem pel terra. El meu somriure és permanent.
- Només et volia fer veure el que els cecs som capaços de fer, perquè és gràcies a la llum que puc fer servir tot el que hi té relació.
-Gràcies per ensenyar-me això que desconeixia. Com et dius?
-Teresa
-Encantada. Li faig una abraçada i me’n vaig corrents a la llibreria a comprar un esprai vermell.
Al arribar a la plaça La Coma, faig una creu a la frase anterior i a sota hi escric:
“Només podem veure la llum d’una manera: Sent humà.T”
No fa falta tenir bé la vista per veure la llum. Aquella dona, amb l’ordinador va posar-me música, i amb el seu atac de riure va il.luminar el món.