Dia abans de la cursa de Salt

Un gargot dibuixat dins meu a causa de que fa quatre dies que no corro, que no faig l’única cosa que em dóna empempta a la vida, que se’m dona bé. Trenta minuts pensant si has de deixar-ho estar o seguir. És com voler deixar de fumar. No és que vulgui deixar de córrer, però no m’hi vull drogar.

Em crido sense moure boca “després de tot el que he fet per tu, ara no tinc d’abandonar per la mandra!” i surto fora.

Faig la volta a pagès com sempre. Observo el cel uns segons i arrugo el coll mirant les bambes. Reflexiono sobre el sostre que s’amaga rere uns núvols que queden dissimulats. Una línea gruixuda i difuminada divideix la foto en dues parts: El cel i el camí.

La boira causa unes gotes fines i fredes que m’esparruquen a conta-gotes.

El color negre cada cop se m’acosta més. Veig a menys d’un metre de distancia, sento només la meva respiració i el soroll de les meves passes al trepitjar la sorra. Al veure que el cel juga a amagar-se, contemplo només el camí amb uns ulls humits i salats que aixugo amb els dits de la mà cada cinc minuts.

Tinc por, però jugo com el paisatge a amagarme-la, perquè això em roba la paciencia i l’autocontrol. Prenc uns minuts reflexionant, i me n’adono que he perdut el joc. Que aquest obscur panorama fa que les meves cames es moguin més depressa, que no he de descartar la por que tinc al pit perquè m’ajuda a avançar cada passa. Tot i així, cada segon que passa veig a menys distancia i la nit es fa més negra.

Miraculosament apareix una llumeta taronja a l’esquerra del tamany d’un anell; i, poc a poc, les llumetes van sumant i els anells s’engrandeixen.