CRIDA AL POBLE

Un relat de: glaçó esquerdat
04-01-2009

“T’escric la carta sobre un fons blanc molt pàl·lid, fred.

Cada lletra que hi tinto es fa més albaïna encara que hi hagin punts d’intriga i accents gràcils.

Potser et comença fent un xic de por i et fa venir calfreds que et recorren tot el cos, començant per la pell i acabant per la sang, però tres línies i mitja ratlla no et poden fer mal físicament, i si et fan pensar en colors carmesins i eines afilades només et despertaran la ment.

El vint i nou de febrer d'aquest any, el dia després de morir l’àvia, la mare va deixar escrit a un paper del color d’aquest que tens entre mans: “Anastasia, me’n vaig. No em busquis. Et deixo el pintallavis sobre la lleixa del lavabo i un sobre marró al costat. Tornaré.”

Doncs va ser mentida. Vaig anar al bany i només em vaig trobar una gota de sang que regalimava en el mirall. Al principi em vaig sobresaltar. Vaig girar-me mirant si hi havia algú al darrere, però res es movia i no es sentia la respiració de ningú. Segurament tu haguessis trucat de seguida a la policia i ho hauries estat escampant per la ciutat, però jo no ho vaig fer.

Vaig restar-me assentada a la tapa del vàter, immòbil. Amb els braços creuats i el cap abaixat, empassant-me ràbia i escopint saliva al terra.

Estava bé. Bé, és mentida. Em volia creure que estava bé, però m’era difícil. La meva ment a estones estava en blanc, i d’altres tenia guixades i gargots fetes amb aquells permanents negres tan gruixuts.

Les hores passaven molt lentament. El rellotge no tenia força per fer rodar la broca i el cucut no cantava tan bé com abans.

El sol se n’anava, el lavabo era cada cop més fosc. Així que em vaig rebel·lar ensenyant-li el coll a la paret, mirant el sostre. I allà vaig veure-hi una foto teva enganxada a la fusta en comptes del sobre. Una foto de DNI.

M’ho vaig voler callar; i no té res a veure en què sigui reservada i tímida, volia solucionar-ho jo.

No entenia res. Tampoc sabia per què havia relacionat el pintallavis amb la sang i el sobre amb la foto.

Però vaig voler pensar que era cosa de gens. Que al ser de la mateixa família hi han pensaments que ens encaixen.

I al cap de tres mesos i quatre dies, aquí estic. Assentada al mateix lloc però amb la tapa oberta, menjant-me les ungles i espantada com el dia vint i nou. Fent vida aquí. Algun dia he sortit per anar a comprar llegums i alguna bossa de galetes i després m’ho he deixat a la lleixa on la mare deixava el meu pintallavis.

Com he dit, volia solucionar-ho jo. Però no puc. No sé on buscar-la. I si la busco, no sé què dir-li.

Mira pare, ja saps com és. Tossuda. Tinc l’esperança que arribarà d’aquí poc, però han passat mesos i necessito de la teva ajuda. Sola no puc.

Espero veure’t aviat, papa.

Sisplau, ajuda’m.

Un petó,

Anastàsia.

Les dues som semblants. Ens agraden les pel·lícules que acaben malament; amb trets o al cementiri, l’olor a galetes acabades de fer, sortir sense paraigües quan plou i el soroll d’un got quan cau al terra.

Però a ella no li fa por la mort, només li fa pànic la sang. Recordo quan ens quedàvem mirant una pel·lícula les dues al sofà. Ens encantava veure les bales que només s’aturaven quan arribaven a l’humà, a la pell; flexible, tova, suau.

Prefereixo que l’últim pensament del dia sigui això que no comptar cinquanta-tres ovelles. Pensar en aquestes petites realitats que un dia et poden passar a tu. Per això cal saber reaccionar, saber calmar aquesta imatge perquè s’assequi i es torni tímida i innocent, i així que es converteixi en crosta i després desaparegui, i just llavors, al cap de menys de cinc minuts, desapareguis tu.

Toquen la porta dues vegades, però no m’immuto. Més que res perquè han passat més de seixanta dies i ningú m’ha trobat a faltar fins ara. Tornen a tocar.

-Anastàsia, sóc jo. Obra’m. – La veu m’és reconeguda però no sé qui és.

Haver viscut vint anys amb la mare i el peix que tenim a l’entrada ens feia creure que estàvem més soles.

-Ja vinc.

-Hola Pilar! Com estàs?

-Jo bé... però, i tu? i la teva mare? Fa temps que no us veig! Abans cada dia a les vuit del matí veia a la teva mare al quiosc de la plaça El Sol comprant el diari amb aquell esperit tan alegre, i a tu et veia a l’autobús anant cap a la universitat.

Me la quedo mirant fixament tres segons. No sé què dir. És una veïna que sempre ho compren tot; això és veritat, la mare sempre deia que teníem molta sort de tenir una veïna com ella. Quan la mare va acceptar que el pare anés a la guerra i s'hi quedés més de quatre anys venia a animar-la explicant-li acudits i s'hi estava tant com podia. Fent aquest gest va aconseguir que el seu amor fos més fort que la distància.

Podria callar-m’ho i esperar la resposta de la carta del poble del pare, d’Eusva. Està a seixanta quatre quilòmetres de distància. Hi ha guerra, però el pare sempre se'n surt. Mai en sortirà ferit, és molt valent.

Tanmateix, quan la carta m’arribi a la bústia no deixarà de ser un paper amb una opinió, i potser ella m’hi podria ajudar amb actes.

Em rellisca una llàgrima molt salada i no para fins arribar a la galta, allà s’atura.

-La mare ha marxat. –Dic amb una veu tremolosa i amb tartamudeig.

-No sé on és, no m’ho ha volgut dir.

-Però què dius? L’has trucat al mòbil? Potser li ha passat alguna cosa!

-Que no Pilar, que m’ha deixat una nota i tot dient-me que se n’anava de la ciutat.

-I no t’ha anotat on anava?

-No.

-És estrany... però l’hem de trobar com sigui, t’ha d’explicar tot això. Vaig a buscar en Marc al col·legi, després tornaré a venir. Tu truca a la policia!

Tanca fort la porta. Me la quedo mirant fixament al veure un plàstic negre a la paret. L'agafo i és una càmera amb un número de telèfon al darrere. De seguida marco els números al telèfon.

-Agrupació de deficients de Tamariu, digui?

-Crec que m'he equivocat, però la Rosa Nicolau està aquí?

-Ara li passo, de part de qui?

-Com que “de part de qui”? Sóc la seva filla. Escolta'm bé. No sé si tot això és una broma, però no veig a la meva mare des de fa mesos.

-Avui a les set espera'm a casa Anastàsia. Et vaig dir que tornaria, t'estimo.- I em penja. No entenc res.

Al cap de tres hores toquen el timbre. És un grup de persones, alguns amb un maletí negre. Un home amb barba engega la televisió i hi posa un CD. Tots seuen al sofà menys tres que agafen cadires de la taula.

“Crida al poble quan no sàpigues continuar”, diu el títol. “Curtmetratge de Rosa Nicolau”. Hi surto jo. Em quedo amb la boca oberta. La mama em parla a cau d'orella.

- He fet un curtmetratge per un concurs de Girona. Va destinat a l'associació de deficients. Tot era una broma. Volia saber com reaccionaries amb la meva absència. Com t'enfrontaries a la vida, què faries. Però sobretot, a qui demanaries ajuda.

Sento una veu molt greu que deixa anar: la millor part és la del vàter!- i es posa a riure.

Al cap d'una setmana la mare va anar a recollir el premi. Era un paper arrugat i gèl.lit, l’imitació de la carta que jo li havia fet al pare.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de glaçó esquerdat

glaçó esquerdat

10 Relats

6 Comentaris

5695 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Biografia:
Enganxar mots per formar una sola história.

Negra, foradada. Però que estigui viva.






www.relatsbreus.over-blog.com