L'últim adéu

Mentre el capellà sermonejava l'auditori, que atentament escoltava les lliçons del mestre espiritual, entre cant i cant, en Joel resseguia amb la mirada tots els detalls d'aquella petita església. Començant per aquells sants i verges mig nus, sanguinolents, semblava que encara ara estiguessin agonitzant mig vius, mig morts. Tot havia estat construït amb la finalitat de crear una atmósfera de temor, de por al càstig diví; les columnes allargassades i rectilínies, aquelles figures penitents que et miraven cara a cara. Un altar. Aquell senyor vestit amb túnica. Rera seu un enorme retaule ple de personatges estranys amb llurs àngels i instruments musicals, cetres, misèria, creus... se servien de la ignorància dels pobres fidels, que amb la por de ser castigats per un Déu bo i pietós, però que els fustigava dia a dia, s'agenollaven davant el capellà demanant perdó i clemència per no anar a parar a l'infern.

Mica en mica, el fred se li anava posant a dins i mil pensaments li passaven pel cap al lent ritme d'al·leluies i lletanies que es recitaven pausadament... Era veritat que l'Eddie no tenia família? No hi havia ningú assegut a la primera filera i el capellà en cap moment s'havia referit als seus familiars tal i com és normal segons la litúrgia. Però algun amic devia tenir... però en Joel no creia pas que cap dels assistents fos amic seu, l'Eddie tenia 28 anys i aquells feligresos passaven tots de la seixantena.

Semblava que el ritual tocava a la fi, i mentre els creients passaven a cruspir-se aquell tros de pa redimidor, va decidir anar marxant, mentre el missatger del Senyor en to silent recitava l'última frase:

Descansi en pau, Eddie Blanch

El Capellà havia estat molt bé, comentaven les avies que s'havien acostat a l'enterrament. No som res... Llei de vida...

Collons!, només faltava una bona dosis d'hipocresia, aquella gent no sabien ni qui era l'Eddie.s'hi havien acostat, tal com feien amb tots els enterraments que s'oficiaven en aquella cèntrica parròquia de Barcelona. En Joel era ateu confès, no suportava cap tipus de religió i molt menys la gran mentida que anava lligada amb el cristianisme.

Un cop acabat l'ofici, la processó va seguir cap al cementiri. En Joel va decidir desfilar cap a l'Hotel del costat de l'Església, on havia llogat una habitació per aquells dies a la capital. Hotel Can Manel, habitació 12, 3er pis. No tenia cap ganes de seguir escoltant aquells comentaris i menys de compartir l'últim adéu del seu amic amb aquella mena d'escarabats de mal averany.
Començava a fosquejar i el ramat de paraigues negres deixaven enrere el camí de xiprers, després d'uns quants pares nostres. El petit cementiri començava a quedar desert. Des de l'habitació de l'Hotel podia veure aquella filera de formiguetes com desfilaven lluny de la tomba de l'Eddie. Era el moment d'anar a fer la última visita al seu amic.

No parava de ploure, aquell plugim insistent acompanyava en Joel des que havia arribat a la ciutat comtal, ja feia 3 dies. Semblava que el perseguia com a Harrison Ford a Blade Runner.

Vas ser tot just arribar al sepulcre, que la pluja es va deturar per un moment. Un tro eixordidor va fer estremir el terra i tot seguit una llança brillant va atravessar el cel estabellant-se com un bòlid sobre d'un xiprer. L'arbre va quedar partir tot just per la meitat del centenari tronc. Instants després la tormenta es desfermava novament, però aquest cop el temporal era més profund. La pluja i el vent colpejaven, ara, l'ànima dels vius, dels morts i de les pedres que custodiaven l'abatuda imatge d'en Joel, amb els genolls clavats al fang, plorant per l'arbre i per la vida que ja no era vida.

Adéu Eddie.