La pedra del poder PART II

CAPÍTOL 2

-Ostia tu! Em pensava que ens agafaven, això és normal aqui? No m'havia passat mai res semblant a la Plaça Reial i fa 3 anys que sóc a Barcelona.
-No, no és normal- després t'ho explico.

L'eddie va sortir del menjador per anar cap a una habitació que quedava al fons del passadis.

Mentre, en Joel, recolzat al sofà es va començar a mirar el pis, intentant descobrir més trets de la personalitat de l'Eddie. Li agradava intentar esbrinar la personalitat de la gent mirant el què feien, el què tenien, les fotos, els posters, la música. El pis no era massa gran. Molt acollidor. Devia fer uns 80 metres quadrats pensava en Joel. Al entrar per la porta i havia un petit rebedor amb un armari petit força atrotinat, en el que l'Eddie va deixar-hi les claus al entrar. Just davant del rebedor, un menjador força gran que ocupava pràcticament tot el pis. A la dreta un passadís portava a 3 portes més, que ell encara no havia examinat. Devia fer uns 4 o 5 metres. Tenia una porta al final, una a l'esquerra i una a la dreta.

El terra era de rajoles amb clàssiques senefes. Les del rebedor diferents a la resta del pis. Les parets eren completament blanques. Com el sostre, que va cridar l'atenció d'en Joel perquè era molt alt. Una senefa amb relleus de motius florals i inspirats en la natura, d'estil modernista, envoltava totes les parets per la part superior. El menjador semblava molt ampli, ja que hi havia ben poca cosa. Al centre una tauleta quadrada de fusta de cirerer. Més enllà al costat d'una finestra que donava al balcó una tele força gran. Just a l'altra costat del balcó hi havia la cadena de música, amb el cablejat que anava fins a cada costat de l'habitació per empalmar amb uns potents amplificadors. Només quedava el sofà on estava tan còmode en Joel i una butaca de relax que semblava ser d'allò més confortable. Tenia el seient reclinable, reposapeus... ja li hagués agradat a en Joel tenir-la al seu pis, però més aviat rumiava quans calers li devia haver costat a l'Eddie.

Amb tot el que havia vist, li era difícil a en Joel entreveure la personalitat de l'Eddie. L'únic que li va semblar era que l'Eddie es devia passar força hores al pis, ja que aquell menjador era molt, molt confortable.

Es va acostar a l'equip de música per buscar quin tipus de música agradava a l'Eddie. Mentre remenava entre 4 CDs que hi havia sobre de l'equip, va sentir obrir una porta i va deixar el que tenia entre mans.

-Hi ha res que t'agradi? Posa la música que vulguis, que porto els cafès- l'Eddie va sortir d'una de l'habitació del fons del passadís amb una tassa de cafè a cada mà.
-M'has enxampat fent el xafarder, fico el Vitalogy dels Pearl Jam.
-Sí, sí, fica el que vulguis.
-Escolta Eddie, espero que ara m'expliquis el d'aquesta persecució que em tingut fa uns moments. M'has dit que no era el normal, què passa que hi tens alguna cosa pendent amb aquests tios o què?
-Com ja t'he dit alhora de sopar, és una llarga història, posa't còmode i ja ho aniràs entenent tot, mica en mica.

-Farà uns 10 anys el meu avi va morir. Una de les coses que van anar a parar al meu pare va ser una magnífica col.lecció de llibres de tot tipus i èpoques. L'alt valor que tenia reposava en un recull de llibres prohibits en el seu temps, tots de caire esotèric. Teories revolucionaries sobre l'univers, satanisme, rosacreus, sectes, sant graal, profecies i més.
El fet és que fa uns 5 anys- l'Eddie va suspirar- tots aquests llibres van arribar a les meves mans. No sabia massa que fer-ne, en aquell temps no mostrava gens d'entusiasme per el que jo havia batejat com a pila de llibres vells. Però, pensava guardar-los. Vaig pensar que si era veritat que el seu preu era incalculable per la seva antiguetat i raresa em podrien treure d'algun problema econòmic.
Aquell tresor en llibres va anar acumulant pols durant més de 7 anys a les prestatgeries de la casa que els meus pares tenien a Girona, on vivia jo abans de venir cap a la ciutat comtal.
Llavors, després d'acabar els estudis d'informàtica, vaig començar a necessitar els calers i vaig començar a buscar feina. Finalment em va arribar la oferta per venir a treballar a Barcelona. La vaig acceptar, tot i que d'entrada, la idea de viure en una gran ciutat no m'atreia gens. Així, vaig decidir llogar aquest pis i vendre'm la casa de Girona. El curiós és que després d'haver tingut aquells llibres morts de fàstic durant tants anys, en aquell moment em sabia greu treuremel's de sobre de qualsevol manera. Potser perquè havien passat a ser part del meu entorn, sempre hi eren, mai m'havien fallat. El fet és que, tots no m'hi cabrien pas en aquest piset i era necessari fer una tria. Però els meus coneixements no em permetien passar el sedàs adequat. Com sabria jo el valor de cadascún? No en tenia cap noció jo de tassar llibres i només disposava de 15 dies per fer el trasllat. No em volia resignar i ho vaig intentar. Durant 2 dies vaig destriar tota aquella pila de volums. Ara per antiguetat, després per temàtica, per tipus de tapes... no me'n sortiria mai!. Vaig comtar fins a 1000 exemplars!. Necessitava un especialista en la matèria.
L'endemà, tan bon punt van obrir les botigues, em vaig acotar a la botiga que regentava un dels llibreters de més reputació de Girona.
Li vaig explicar el cas en el que em trobava. No va semblar mostrar molt interès en aquells llibres que jo creia de tan valor, però molt amablement em va donar el número de telèfon d'una persona de confiança que m'ajudaria a resoldre aquell problema per cap preu.

-Segueix, segueix, això es posa interessant.

Eren prop de les 9 del vespre quan va sonar el timbre de casa. Vaig travessar el llarg passadís per sobre de la catifa vermella que tan agradava a la meva mare i tants cops havia tacat jo de petit. Vaig fer girar el pany antic i daurat, que grinyolava ara igual que havia fet sempre. Al obrir la porta, ja tenia palplantat davant meu la panacea als meus mals de caps amb els llibres. Aquell home debia tenir devoció per aquest tipus de literatura i per els llibres antics. L'havia trucat a l'hora de dinar i aquell petit home de Vic ja era a la porta de casa meu esperant amb delit visitar el seu pacient.

-Hola, sóc Nicolàs. On tens la magnífica col.lecció de la que m'has parlat? Suposo que ets l'Eddie, el noi amb el que he parlat per telèfon? És que sovint parlo massa i massa ràpida i no deixo respondre les preguntes abans de fer-ne una altra. Ui! Veus ja hi torno. Ets l'Eddie doncs?
-Sí, sóc jo, passi passi

No vaig poder evitar que se m'escapés el riure per sota el nas. Aquell home anava com una moto, no parava de xerrar, el cap li anava a tota velocitat. No devia arribar a fer 1,70m i lluía una cudidadissima barba blanca, devia voltar el 60 anys. El seu cabell era blanc, dens i pentinat amb extrema precisió cap enrera. Anava vestit amb uns pantalons de pana color marró, ni llargs ni curts i amb unes sabates nàutiques addients a l'època de l'any en que ens trobaven, tardor. Es diria que aquell home era entre hivern i tardor, tot ell.
Vaig fer passar en Nicolàs al rebedor, a fi d'acompanyar-lo fins la sala d'estar. Només d'entrar, mentre encara s'eixugava els peus, em va donar tota una lliçó sobre l'orígen d'un gran mirall que tenia a l'entrada que jo desconeixia per complet. Al seguir la catifa vermella pel passadís, em va comentar que era brodada segons els arquetips de la part més meridional de Turquia. Estava davant d'un fantasma o del personatge més erudit que havia conegut mai.
Finalment vam arribar a la gran sala d'estar. Una estanteria de fusta de boix de color vermell, gairebé color de rovelló, plena a bessar de libres ocupava les 3 parets de l'habitació. Només quedava un racó on hi havia el suficient espai per tenir-hi una gran televisió de plasma d'última generació. Just al centre de la sala una tauleta de cristall amb les potes d'acer, donava, juntament amb la televisió un contrast modern a l'habitació. A dreta i esquerra de la tauleta hi havia 2 amplis sofàs de cuir i donant l'esquena a l'entrada i ubicada per mirar la televisió, que tenia prou polzades com per ser vista des del rebedor, hi havia la butaca. A la dreta un petit tamburet, que jo i abans el meu pare i el meu avi, feiem servir de reposapeus. O sigui que vaig pensar que el senyor setciències m'ho explicaria tot sobre aquell petit reposapeus. Però no ho va fer, ni tan sols va esmentar res sobre la preciosa làmpada de peu de voltants del 1800, amb recubriments verds i blaus de cristall de bohèmia que flanquejava el costat esquerra de la butaca.

-Osti, quin fenòmen aquest el Nicolàs! -Va deixar anar en Joel, que semblava que l'estés veient-.
-Sí, però la veritat és que no era un fantasma, sino un senyor que sabia de llibres com el que més. Em va explicar tot el que havia fet, els llocs on havia estat i la gent que havia conegut i em vaig quedar de pedra. Després em demostraria que tot allò era cert.

-En Nicolàs sense fer-me cap comentari va fer correr el vidre que engabiava els volums. Vaig poder entreveure un lleu tremolor de la mà al fer córrer el vidre. L'aparició sobtada d'un tic li produia un espasme a la part dreta del llavi superior que cada pocs segons li arrufava un mica aquella part del bigoti. Va procedir a posar-se unes petites ulleres que guardava dins la butxaca. Semblava estar emocionat. Em semblava veure'm a mi quan era infant obrint els regals de nadal.
Passava el dit índex, gairebé sense tocar-los, subratllant els textos del lateral de les portades dels llibres. En aquella filera hi havia uns 10 llibres, cadascun devia tenir unes 1000 pàgines i a mi tots em semblaven iguals. Les tapes eren totes dures i color ocre. Al passar per el sisè llibre, un cop recitats en veu baixa els títols dels cinc anteriors, va aturar-se. Va allargar la mà per la part superior del volum. El va extreure amb suavitat. Dret on estava, el va obrir per la primera pàgina. Tot aquell ritual fins i tot a mi em va posar una mica ne
rviós, notava que el cor em bategava més ràpid del normal. Al Nicolàs, se li va accelerar la cadència de fimbreig del llavi.

- Déu meu! És un original! Un incunable! Tens un Giordano Brochi datat del 1627! Es tracta de la Biblia d'una secta que es va fundar als voltants del segle XVII a Florència, a la que molts adinerats de l'època eren adeptes. Va causar molts problemes a l'Església. Fins i tot van executar Giordano, com a cap pensant de la organització clandestina. Això si que no m'ho esperava. Noi, quina troballa!

En Nicolàs va esclatar a riure.

Durant tota aquella setmana, de dilluns a divendres unes 10 hores cada dia vaig tenir aquell homenet de l'interior serpentejant per entre les ordes de llibres. Vaig patir en alguns moments perquè no li agafés un cobriment. Sempre que trobava un títol valuós, es sobresaltava de tal manera que les ulleres sortien disparades anant a petar a qualsevol banda de la sala.