Record dels meus avis

Un relat de: Larivor

Patates fregides. Un ou ferrat. Una coca-cola sense marca. A fora plovia i no podria anar a jugar al carrer Fortuny amb els amics. Després del dinar, un bon vas de cafè amb llet per agafar energies i una ensaïmada per si m'havia quedat amb gana. Havia de créixer, i com hi ha món que la meva àvia ho aconseguiria.
Mentre l'avi acabava de sucar les patates a l'ou ferrat, jo mirava a fora la terrassa amb el nas enganxat als finestrals. Algunes de les rajoles havien cedit per el pas dels anys i quedaven un xic enfonsades respecte la resta. Allà es formava un petit bassal. Quan plovia en el terme just, ni molt ni poc, es creaven petites bombolles que hi navegaven a la deriva. Naixien en un punt i avançaven sense rumb fix fins que una altra gota les impactava de ple i, senzillament, desapareixien per tornar a néixer uns instants i uns centímetres més enllà. Aquelles bombolles i la seva inevitable fi eren als meus ulls petits vaixells. Les gotes; bombes que queien inevitablement sobre ells. Hi havia vaixells que arribaven molt lluny, que travessaven tot el bassal fins arribar a la vora i desintegrar-se al tocar la rajola. D'altres, en canvi, morien només néixer. Víctimes d'una gota que la pluja implacable havia deixat anar just en el punt indicat per un sinistre cabdill. L'avi encara tardaria a acabar-se el cafè amb llet i a prendre's les pastilles de tots colors. Una pel cor. Una per la pressió. Tenia temps encara de jugar una estona a atrapar les gotes que relliscaven per la finestra. La zona superior horitzontal del sofà era el límit inferior del taulell del joc. Calia asseure's amb els genolls sobre el sofà, de cara en fora i prestar molta atenció al conjunt de la finestra. L'àvia no em deia res per pujar de genolls al sofà i com a molt m'hi feia posar un coixinet. Llavors calia està pendent del camí que les gotes dibuixaven al vidre, fins a perdre's sota l'horitzó imaginari que marcava el respatller del sofà. Sense perdre mai de vista els diferents camins de les petites gotes feia anar el dit d'una banda a l'altra per evitar que caiguessin per sota l'horitzó abans que jo les pogués parar amb el dit. Era força divertit, tot i que deixava la zona imaginaria de pas de les gotes marcat de tant passar-hi el dit. L'àvia no em deia res.
L'avi estava content. La pluja no semblava pas que s'apagués i el nét compartiria el migdia amb ell. Com havia de ser.
La sala d'estar era just a l'altra banda del menjador. Al costat de l'entrada, un cop finalitzat el llarg passadís vorejat per vells mobles, vells miralls i vaixells engabiats dins d'ampolles. Privats de llibertat. Jo em tornava a seure en un llarg sofà, altra cop mirant els adoquins xops del carrer. L'avi, sempre arribava tard. Sentia les sabatilles com s'arrossegaven per el passadís a pas lent i com es parava davant d'uns dels miralls. Ara treu la llengua i se la mira per veure com n'està de malalt, pensava. Després, com sempre, seguia netejant el terra amb l'arrossegar dels peus fins arribar a la butaca de davant meu. Una taula rodona de fusta amagada amb un ule brodat ens separava. El primer pas era endollar el braser per posar-los just sota els nostres peus. Podia sentir la veu l'àvia rera el soroll del tragí de plats i cassoles: algun dia quedareu rostits. Llavors ens tapàvem les cames amb les faldilles de la taula i ens envaïa aquella agradable sensació d'estar a l'aixopluc de la llar, protegits de les inclemències del mal temps.
Mentre jo m'entretenia amb l'atlas del món i els llibres "Que me dices" ell em feia preguntes de geografia que jo m'afanyava a respondre o a buscar en l'atlas. Mentre esperava les respostes començava a treure els seus aparells de pintor: llapissos, fotos, gomes, estutxos... amb els que pintava magnífics dibuixos que encara avui m'acompanyen. Tenia unes arrugades mans precioses, semblaven esculpides per un mestre escultor o pintades per el millor dels pintors. Feia repicar aquells llargs i gràcils dits sobre la taula traçant melodies fantàstiques que jo, amb poca gràcia, intentava imitar. Però és el tacte el que em meravellava, m'agafava el dit amb els seus grans dits i tots dos resseguíem el plànol del món fins arribar al lloc indicat, allà on tots dos teníem el dit era el llac Baikal on ell, un dia aniria a pescar.
Avui hi he tornat. La porta costava d'obrir amb la clau, semblava que la casa es resistia a ser visitada de nou. Possiblement era jo que no tenia forces per tornar-hi després de tant temps.
He obert i en "xulu" un petit gosset negre no ha sortit a recebre'm. Ningú se m¡ha enfilat enjugassat. He passat per davant la sala d'estar i ell no hi era. Tampoc l'atlas ni els llapissos de carbó. Al fons, a la cuina els armaris eren buits i ningú corria atrefegat rera els fugons, tampoc m'esperava un cafè amb llet sobre la taula imitació de marbre negre. La cuina era muda. El pati sec. El cel lluïa odiosament radiant i malmetia les poques plantes que hi quedaven. He decidit marxar-ne, no podia respirar i els ulls ja no podien contenir més la pena. Al passar per davant l'armari que donava a les escales de pujada a les habitacions de dalt he vist unes sabatilles marrons guardades encara a l'armari. Jeje, avui no treuran pas la pols del passadís tot arrossegant-se. Demà tampoc.

Comentaris

  • A mi també m'agraden,...[Ofensiu]
    Màndalf | 22-04-2005 | Valoració: 8

    i més si estan ben escrits, com aquest. Amb una història molt d'acord amb la manera de ser que ens expliques a la teva biografia. Melancolia per la infantesa, qui no l'ha tingut algun cop?

    El record dels avis, el poder de la imaginació infantil, els jocs sense necessitat de joguines,... i el teu testimoni de que segueixes sent un nen amb la despreocupada frase final. Procura mantenir-te així mentre et deixin els altres.

  • records...[Ofensiu]
    ROSASP | 22-04-2005 | Valoració: 9

    Sembla mentida com podem retenir les imatges dins del nostre cor, amb tots els detalls tan menuts, amb les olors i els sorolls que ens evoquen tants moments irrepetibles...
    M'agrada la naturalitat del relat les emocions petites retingudes en cada goteta de pluja i els sentiments que evoca.

    Una abraçada i molta inspiració!

  • M'agraden molt[Ofensiu]
    peres | 22-04-2005 | Valoració: 9

    els relats de records, perquè em fan pensar en els meus propis records, i em fan viatjar i somiar i recuperar gent que ja no hi és i que va ser important en la meva vida.

    M'ha agradat molt, ves què. He somrigut pensant en l'àvia atrafegada a la cuina mentre el seu marit i el seu nét es dediquen a socarrimar-se els tous de les cames... També en això han canviat les coses, per sort...

    (Em penso que no t'havia comentat mai res, no? Però em fa l'efecte que sí que havia llegit alguna cosa teva... No me'n recordo. Si m'ho permets, un suggeriment q ja he fet a altres la primera vegada que els faig un comentari: per+el = pel. I passa els textos pel corrector, i així no s'escaparan algunes petites errades de lèxic...)

Valoració mitja: 8.67

l´Autor

Foto de perfil de Larivor

Larivor

8 Relats

10 Comentaris

11454 Lectures

Valoració de l'autor: 8.83

Biografia:
Romà Picañol Pujal
rpicanyol@yahoo.es


Tinc 28 anys, visc a Tona, un poblet vora Vic. No sé gaire que dir-hi aqui...
Vaig estudiar filosofia però no em va pas anar gota bé, així que vaig anar per un altra camí i ara treballo...
puaj!! això no interessa, seguim per on anava....
m'agrada molt escriure desde sempre, el meu problema és la falta d'un xic de disciplina per fer-ho asiduament, espero que aquesta web hi ajudi. També soc mandrós per llegir i llegeixo menys del que m'agradaria per pura ganduleria de posar-m'hi. Els llibres que he llegit que més m'han agradat, impressionat o arribat al fons són:
El pendul de Foucault
Dune
El senyor dels anells
Em considero força... molt freak i segueixo sent un nen en molts aspectes, espero no creixer mai. Jugo al Magic (un joc de cartes coleccionables) i a l'ordinador, benbé com un nanu.
No me n'amago pas, al contrari.

Una abraçada a tots i totes!