L'ou negre

En Pere era un encantador cap buit, havia nascut en una masia que hi ha a prop de Sant Hilari Sacalm. Els seus pares, fent un gran esforç econòmic, el varen portar a Barcelona perquè estudiés Electrònica.

El primer any a Barcelona en Pere es va dedicar a tot menys a estudiar; A final de curs ja es coneixia pràcticament tots els bars i les discoteques de la ciutat dels que n'era client habitual. De la Universitat en tenia alguna referència de quan va començar el curs, però el segon trimestre no hi va anar ni tan sols un cop i a finals de maig tot eren presses.
Va aconseguir que uns amics li deixessin fotocopiar els apunts i es va posar a estudiar com un boig durant tres setmanes, però tot va ser en va, només va aconseguir un parell d'aprovats, i ben justets.

Quan els seus pares es van assabentar dels resultats, es van enfadar tant, que van exigir-li que deixés els estudis, i és poses a treballar. En Pere volia continuar estudiant... Bé... El que volia era quedar-se a Barcelona, per aixó va insistir amb tots els arguments possibles fins aconseguir que els seus pares li paguessin l'estada i els estudis durant 2 anys més, però amb la condició de que ell es posaria a treballar per pagar-se les seves despeses i capricis.

Durant l'estiu es va posar a treballar a Lloret com a cambrer i, a més de passar-ho bé, va aconseguir tornar a Barcelona amb algun diner, encara que li va durar ben poc.

Un cop ben escurat i amb els amics escarmentats, es va veure obligat a buscar-se feina i en va aconseguir una que li anava com anell al dit, es tractava d'anar totes les tardes a fer companyia a una senyora molt gran que vivia en un pis a la Av. Diagonal a prop de Balmes. Així podia sortir els vespres de marxa i, si queia en la temptació, algun mati anar a la Universitat.

La senyora Maria era una dona de caràcter, però en Pere amb la seva simpatia aviat se la va fer seva, i entre ells es va establir una sincera amistat. La Maria es passava totes les tardes explicant-li les seves histories, moltes vegades repapiejava ja que era molt gran però en Pere dissimulava i la deixava dir.

Un dia, la Maria li va explicar una estranya historia del seu difunt fill.

- En Joan, el meu fill, treballava per una ONG i viatjava arreu del tercer món. Sempre que visitava algun país em portava un record i darrerament li va agafar la mania de portar ous d'aquests que es fan amb minerals. L'últim cop que va visitar Etiòpia, va tornar amb un ou negre. Va dir-me, que el comprà a uns nens que li digueren que havia pertanyut a un home a qui un bruixot li havia donat per maleir-lo i que aquest home havia mort feia uns dies.-

La Maria es va aixecar i va portar a en Pere fins una panera que tenia amb tots els ous que li havia portat el Joan; efectivament, en tenia una trentena i de ben variats, tant en formes com en colors i a sobre, hi havia el negre. Era un ou estrany, cridava l'atenció sense poder dir exactament perquè. En Pere el va agafar i va notar alguna cosa estranya, com que malgrat semblar fet amb un mineral, no era fred, que tenia un tacte no tan fi com els altres i que pesava menys que la resta.

- En una visita que en Joan em va fer,- va continuar la Maria, - va comentar-me que semblava que l'ou tenia molt valor, ja que uns estranys que es pensaven que encara el tenia, li havien ofert l'oro i el moro, encara que ell no els hi havia volgut vendre. El que no entenia, és com s'havien assabentat de l'ou, ja que no ho havia explicat a ningú.

- Pocs dies desprès en Joan va tenir un desgraciat accident de tràfic i va morir. Quant vàrem anar al seu pis a recollir les seves pertinences, ens el vàrem trobar tot regirat. Algun lladregot havia entrat a robar.

La Maria es va quedar trista i en silenci i al cap de una estona es va adormir.

En Pere, per fer temps, va agafar l'ou i el va enterrar a sota la panera. En tornar el dia següent el va trobar a sobre dels altres, ell el va tornar a enfonsar i, cada dia l'ou estava a sobre, malgrat que l'havia enfonsat el dia abans.

Una tarda, quan en Pere va arribar a la casa, se la va trobar tota plena de familiars i llavors li van dir que la Maria havia mort la nit anterior.

Per educació, després de cobrar el que li devien, es va quedar amb la família fins que es varen emportar el cos de la difunta al tanatori. Va ser quant sortia que va tornar a veure l'ou negre a sobre de tots els altres i sense pensar-ho dos cops, el va agafar i se'l va amagar a la butxaca.

Un cop al carrer, es va adonar de que no sabia que fer-ne d'aquell objecte inútil, però fen memòria, va recordar que la Maria li havia dit que tenia un gran valor i va decidir vendre'l a un antiquari. Es va encaminar cap el carrer de la palla on hi han moltes botigues especialitzades i va entrar en una que li va cridar l'atenció.

Va sortir un home vell que semblava fer joc amb la botiga, era una mica geperut i amb unes ulleres de cul de got que li donaven un aspecte sinistre. En Pere es va sentir una mica intranquil. L'home, en veure l'ou, va mostrar molt d'interès i va començar a fer preguntes que en Pere no podia contestar i al final li va oferir una quantitat important de diners, però en Pere va voler regatejar. A les hores l'antiquari li va dir que ho tenia que consultar i que s'esperés un moment. Va anar a la rebotiga i va despenjar el telèfon. En aquell moment en Pere es va espantar, va entreveure que mentre parlava per telèfon se'l mirava de reüll. Va deduir que telefonava a la policia i sense esperar que acabés va agafar la peça i va fugir carrer avall.

Tenia por que la policia l'agafés i l'empresonés per lladre i llavors va decidir anar a amagar l'ou al parc de la ciutadella. Ho va fer aprofitant un petit forat que hi havia sota la base del monument a en Balmes, just sota la "l". Va gratar una mica per treure la sorra i va posar-hi l'ou, a continuació ho va tapar amb una pedra i va dissimular el lloc omplint-ho amb la mateixa sorra.

El dia que el vaig veure estava molt espantat i semblava malalt. En interessar-me per ell, m'ho va explicar tot. Jo el vaig escoltar sense interrompre, ja que se'l veia molt nerviós, però no em vaig creure res encara que em va deixar molt intranquil.

Al cap de una setmana, el vaig trucar al mòbil i no contestava mai, llavors vaig telefonar a la seva pensió i em varen dir que feia 3 dies havia caigut al mar des del port amb tanta mala fortuna que s'havia donat un cop i com que ningú ho havia vist, s'havia ofegat.

Llavors vaig anar al antiquari i em vaig trobar que en el número indicat sols hi havia un magatzem i em varen dir que feia més de 3 anys que estava tancat esperant que tiressin la casa, llavors vaig decidir anar a veure l'ou i en arribar al amagatall el vaig trobar obert, feia molta pudor com a podrit i per els voltants hi vaig trobar la pedra que tapava l'amagatall. Portava marques de dues urpes.

No m'he quedat gens tranquil, crec que no em passarà res ja que no he tingut cap contacte amb l'ou negre, però per si les mosques no surto de nit i he escrit el relat per que ho sapigueu, encara que els que heu llegit el relat, aneu amb compte per si les mosques...