Lorca, "Un àngel caní"

Acabava d'arruinar-se. Aquell projecte tant meravellós, aquell somni que s'havia fet realitat, s'havia convertit en el seu pitjor malson. Va marxar de casa amb vint-i-dos anys amb la intenció de tornar convertit en un gran home de negocis. Al començament tot anava bé, però quan es va trobar sol davant el timó d'aquell vaixell tant gran, va anar a la deriva directament. Els proveïdors, el personal, els bancs... tots es van tirar a sobre com feristeles. Sense compassió, sense escrúpols. El món es va tornar en el seu particular infern. Després de sis anys treballant de sol a sol, sense cap descans, sense cap festa, sense cap relació humana, va trobar-se sol.
La tornada va ser demolidora. Sense casa, sense feina, amb un munt de deutes i sense cap excusa. Durant una setmana es va refugiar a casa d'una amiga, però no el suportava. L'estimava força, però aquell complex, aquella forma de compadir-se de si mateix, acabava amb la seva paciència. Ella mateixa li va aconseguir una feina en una granja de vaques. Va ser un mes molt dur, però el va ajudar a obrir els ulls i sortir endavant.
Va trobar una feina de camioner de dilluns a divendres, i els caps de setmana de cambrer en un restaurant.
Poc a poc va adreçar la seva vida professional i econòmica, però la personal continuava sense despertar. Als pocs mesos, a l'hora de carregar el camió, de matinada, va sortir al pati de la fàbrica i un gos es va llençar a sobre seu. Era fosc i plovia força. L'espant va ser descomunal. El gos, moll fins els ossos, prim com un esquelet, va seure al terra sense deixar de mirar-lo. Ell, recuperant-se del esglai, el va mirar als ulls i va descobrir que no tenia cap intenció de menjar-se'l viu. Va entrar a la cabina del camió i li va donar el seu entrepà. El gos ni el va olorar. Només el mirava als ulls, com si volgués dir-li alguna cosa.
Un dels seus companys li va dir: " Agafa'l, home. Ara vius al poble i tens lloc. Et farà companyia." El va fer cas i va obrir la porta de l'acompanyant, convençut de que el gos fugiria per sempre. Però es va equivocar. Va fer un salt i es va posar al seient.
D'aquell dia en endavant, aquell gos va ser la seva companyia més agradable i fidel de la seva vida. Fins i tot, quan va agafar quilos i el va vacunar, anava amb ell a fer compres. Es quedava al carrer, és clar, però sense perdre'l de vista ni un segon.
Passaven els dies, les setmanes, i tant ell com el gos vivien completament feliços en una casa al camp. La seva situació financera ja estava equilibrada, convertint-lo en una persona sense complexes i segura de si mateixa, una altra vegada. En una festa, al restaurant, va conèixer una noia. Des de la primera mirada, va saber que era "ella". Van sortir algunes vegades i es van fer inseparables els tres. De sobte, una nit, després de sortir a passejar amb el gos, aquest no va tornar. Van estar tota la nit cercant-lo, però va ser inútil. La seva tristor es va fer crònica. No hi havia nit que no somiés amb el seu estimat gos.
Al cap d'un any, una trucada el va revifar l'ànima. Un conductor l'havia trobat a la carretera. Mitjançant el "xip", el van localitzar i li van portar el gos. Però ja no era el mateix. El xofer li explicà que el seu pare, recentment jubilat, havia ressuscitat de la seva depressió, en trobar el gos, i ell, vencent el seu egoisme, va entendre que aquell "àngel", ara havia de tenir cura d'aquell home gran.