Lluïsa

Un relat de: Tiamat

Va treure la seva atrotinada llibreta groga de la butxaca del darrere, mentre la dona del cabell de fusta corria per pujar al tren. Mentre ella devorava els esglaons, ell escrivia, amb lletra clara i ferma:
Lluïsa, i, entre parèntesis, una p. Va fer quatre gargots més, i mentre el tren engegava, va endreçar-se, de nou, la llibreta dins la butxaca.



Un cop a casa seva, després d'haver deixat l'abric al penjador, es dirigeix fins a l'estudi. Ressegueix els llibres de les tres lleixes amb el dit, i finalment s'atura sobre un d'ells, situat a la de baix, de llom negre, i gairebé escrit del tot. L'agafa amb cura, bufa la pols del damunt, i en mira unes quantes pàgines i en llegeix uns quants mots, amb la melancolia gravada a la cara. Llavors, el deixa damunt l'escriptori, es treu la llibreta groga de la butxaca, i la deixa al costat del llibre. Apujant-se un xic els camals dels pantalons, s'asseu a la cadira encoixinada. Mira per la finestra: els ocells fan pampallugues entre les fulles de l'arbre, i el sol decideix esclatar en tons vermells, just abans d'amagar-se del tot. Aviat no s'hi veurà, i encén el llum de l'escriptori. Sobre les tapes negres del llibre que ha agafat, apareix una taca d'un groc transparent; la ressegueix amb el dit, tot i que és conscient que és intangible. Posa el dit entre les fulles del mig del llibre, i deixa que les pàgines plenes de paraules, passin davant dels seus ulls. Al final, cau la tapa i el llibre torna a quedar tancat. El mira, l'acarona, el tasta amb les puntes dels dits. El torna obrir, ara gairebé pel final. Una pàgina està escrita fins una mica més de la meitat, i fa pressió sobre el llibre, perquè els fulls no es moguin de lloc i es pleguin com un ventall. L'aparta cap a un costat, pren la llibreta, i busca la Lluïsa. Un cop la té, la deixa damunt l'escriptori, i amb uns quants fulls en blanc davant, que ha arreplegat del calaix, li va fent cops d'ull.

Lluïsa, escriu, amb la seva lletra clara i ferma. Entre parèntesis, una p. I segueix: tenia el cabell de color de fusta, la mirada clara i els punys closos. Vestia una faldilla marró, que li arribava als genolls, unes botes que només deixaven veure un tros de cama, i un jersei beix, de coll de barca. He vist que se m'acostava amb un aire massa decidit, com per ser una desconeguda, però malgrat l'esforç que he fet, no sabia qui era. Quan l'he tingut davant, tampoc no l'hauria pogut identificar, però no m'ha calgut, perquè m'ha allargat la mà, i m'ha dit, ferma i orgullosa: "Sóc la Lluïsa, la teva filla". Després de deixar-me parpellejar incrèdul un parell de cops, ha continuat. "Vas conèixer la mare ara fa trenta-un anys, i la vas deixar embarassada de mi. Vau estar junts dues setmanes, ni més ni menys. Tu ni ho deus recordar, i ella no es va atrevir a dir-te mai que s'havia quedat prenyada. Deia que estaves massa capficat en la teva obra pòstuma, com per fixar-te en res més. Va morir fa tres mesos, feliç al costat de l'home que m'ha fet de pare. Desant els calaixos encara plens d'ella, he trobat una foto que us vau fer quan estaveu junts.

Deixa d'escriure. "La meva filla..", murmura, entre dents. Recorda les paraules exactes que li ha deixat anar aquella dona, però es sent incapaç de guixar-les damunt del paper. S'aixeca, i es dirigeix a les lleixes plenes de llibres. La mà s'acosta a un llibre de llom vermell, de la lleixa del mig, el que té una M daurada gravada, i l'agafa. Comença a passar pàgines, perfectament escrites amb la seva lletra clara i ferma, fins a aturar-se a la paraula, al nom que busca.
"Mercè (p). L'he conegut esperant a l'estació. Tenia el cabell del color de la fusta, i els ulls clavats damunt d'un llibre. Hem pujat al mateix vagó, i sense fer-ho expressament, hem acabat asseguts l'un davant de l'altre. Amb el moviment del tren, ella no podia llegir, i hem acabat jugant a intercanviar mirades. Mitja hora després, hem baixat agafats de la mà, hem buscat una pensió, i hem estat fent l'amor fins l'hora de sopar. El temps s'ha aturat, i durant dues setmanes, no hem fet res més que l'amor. Llavors, ella m'ha dit que havia de marxar, i hi he estat d'acord.
Merceria (ll). Hi passo cada dia pel davant, té dos aparadors petits, plens de fils i de..
"

Res més. No hi ha res més escrit sobre la Mercè. Sospira, deixa el llibre de nou, i torna a l'escriptori. Agafa el bolígraf, i continua amb l'última frase que ha escrit.

he trobat una foto que us vau fer quan estaveu junts, amb una frase escrita amb lletra teva, on deia "tot el que forma part de tu, també és part de la meva vida". Saps? La mare, m'havia explicat en què consistia la teva obra, i jo també vull formar-ne part. Hi tinc dret. T'he estat buscant, d'estació en estació, amb aquesta fotografia a les mans, fins que per fi, t'he trobat. Ara, ja saps què has de fer." Llavors, s'ha sentit una veu anunciant el pròxim tren, i ella ha marxat corrent, per no perdre'l.

S'atura. No sap què més afegir-hi, i considera que ja està apunt per passar-ho al llibre que té obert damunt la taula, el de la lletra L, el de la lleixa de baix, la de la seva vellesa. A mesura que passa la vida, els llibres de la prestatgeria de baix, cada cop estan més plens, cada cop hi caben menys paraules. Sap que la mort arribarà amb l'últim mot de l'últim llibre, i no s'esforça per fer lletra més petita. Ja li sembla bé. Ho va decidir així, ja fa molt, molt temps.

Des que té ús de raó, i habilitat per escriure, ha estat fent, meticulosament, paraula per paraula, el diccionari de la seva vida. Amb un estricte ordre alfabètic, amb una marcada classificació, recopila paraules que li serveixen per definir records, ajudades per un breu resum al costat. Cada mot és susceptible de ser classificat com a lloc, fet o persona. És evident que, cada nova paraula que sorgeix en el seu camí, pot ser anomenada, al mateix temps, lloc, fet, i en la majoria dels casos, persona. Però intenta escollir sempre, el paràmetre que més l'ha captivat, el que ha fet que es decideixi a treure la llibreta atrotinada de la butxaca, i a destrossar-la un xic més. El procés d'ordenació és lent i pesat, però li permet rememorar, un per un, cadascun dels seus records. Els té classificats en tres grans categories, o etapes, una per lleixa. La de dalt, és per la infància i la joventut, la del mig, per la maduresa, i la de baix, per la vellesa.

Quan era un infant, inconscient encara de la magnitud del que estava fent, apuntava els records a tot arreu i de qualsevol manera. Al cap d'uns anys, entrat a la joventut, va decidir posar-hi ordre, i els classificava únicament mitjançant la primera lletra de l'abecedari. Així, a la lleixa de dalt, hi va haver, durant molts anys, vint-i-sis llibres de tapa negre. Quan ja no cabien més records dins d'aquells llibres, va decidir encetar la nova etapa de la maduresa. Llavors sí que era conscient de la consistència i importància d'allò que havia fet, i mentre ampliava la col·lecció amb nous llibres de tapes negres, un per lletra, va comprar llibres de tapes vermelles, amb els fulls en blanc, i va ordenar, ara sí, en estricte ordre alfabètic, tots els instants guixats durant la joventut.
Quan es van omplir els llibres de tapa negre que corresponien a la maduresa, i va tenir passats a net tots els llibres vermells de la joventut, va adonar-se que li havia arribat la vellesa. I va comprar més llibres negres, i va classificar a la perfecció els llibres escrits durant la maduresa. Tot era perfecte, aquelles prestatgeries, tant ben ordenades, la facilitat per trobar els moments que més li agradaven, i la possibilitat de descobrir-ne alguns que havia esborrat dins del seu cap. Una vida sencera, escrita pas a pas i amb constància. La seguretat que ell, gràcies a aquells pilons de llibres, sempre es mantindria allà, amb tots els seus detalls, i que res, res d'ell, no podria ser mai oblidat. Sí, allà hi havia un sentit, una coherència, un perquè. Sempre ho havia cregut així. Per això ho feia, no?



Però ara, assegut al seu escriptori, després de reescriure les paraules de la Lluïsa, s'adona de la futilitat del seu mètode, i s'adona, també, de tot els records que ha hagut de deixar de banda, que no ha pogut tenir mai, només per l'obsessió de guardar els que ja ha tingut.
I es veu sol, amb el llibre de tapes negres a davant, esperant pacientment que hi escrigui les paraules que ha guixat fa uns instants damunt d'un paper en blanc. I evita mirar directament el llibre, que, ara ho veu clar, no lluirà mai tapes vermelles. O viure o ordenar.
I amb els ulls entelats, decideix viure, sentir i oblidar constantment, i potser, dins del seu egoisme personal, trobar algú que classifiqui els mots dels seus llibres de vellesa i així assegurar-se, encara que ell no ho pugui veure, que la seva obra és acabada. I ho decideix fermament, sense dubtes ni pors. Amb la mà tremolosa de l'emoció, i arrugada per l'edat, agafa el llibre de la L, el cinquè que escriu, si comptem els negres i els vermells, i hi deixa dibuixada amb tinta negra, les paraules que formen la Lluïsa, la que simbolitza tots els records de pare que mai ha pogut tenir, i que ara està disposat a viure, només per ell, i no per cap llibre.



I quan posa l'últim punt, recorda, sobtadament, que acaba d'escriure l'últim mot de l'últim llibre, l'última definició, i el bolígraf rodola fins a terra, el seu cap cau damunt la taula, el cervell s'apaga, i el cor se'n va, a poc a poc i de puntetes.


Comentaris

  • Cadascú llegeix a la seva manera[Ofensiu]
    ciosauri | 29-04-2007

    I la meva ha estat pensar en el dubte entre escriure o viure. És un dubte inevitable: tots anem vivint i oblidant (o no) i a tots se'ns fa curta la vida. I els que optem conscientment (o no) per escriure i hi passem hores, posant ordre (o no) a fets viscuts i sentiments és probable que pensem de tant en tant si fem bé o val més que ens dediquem a una altra cosa. Vés a saber si, en el fons, podem escollir...
    Un relat molt interessant.

  • Obra vital[Ofensiu]
    Biel Martí | 06-07-2006

    Esperava, en encetar aquest relat que m'he imprès, trobar la història d'una dona. He trobat la d'un home. Esperava un relat social o potser còmic, de trifulques i fets. He trobat un relat de vida, un relat dramàtic, d'obres i sentiments.

    M'encanta fer crítiques "constructives", però poc tinc a dir d'aquest relat que no sigui que m'ha agradat molt, de fet m'ha encantat. L'he trobat molt ben escrit, profund (quasi trascendentalista, mira tu), imaginatiu... En definitiva, genial (si entenem que allò realment genial no existeix, tot té errades i coses a millorar). Potser el final l'has allargat massa, no calia tant (esdevé massa dramàtic i tot, sota el meu punt de vista), però la frase final: "el cor se'n va, poc a poc i de puntentes", boníssima.

    Noia, et felicito de debò i descobrir joies com aquesta (l'afegiré als meus relats preferits, serà que tinc el dia sensible?) em fa pensar que et corre vertadera sang d'escriptora per les venes. L'arquitectura et donarà quartos, però la literatura...

    Biel.

  • Immortalitat?[Ofensiu]
    kukisu | 17-11-2005

    La idea central del relat és molt bona. Jo penso que recordant, a certes edats, també es viu, però és innegable que quan les coses es porten a l'extrem pot passar que no visquis, amb aquest afany d'inmortalitat!
    M'ha fet pensar en els malalts d'Alzheimer, potser per l'afany del protagonista de conservar els seus records.
    Et felicito cordialment.

  • noia...[Ofensiu]
    rbbarau | 22-10-2005

    M'ha encantat! M'agrada la teva originalitat!

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Xinxeta | 10-09-2005

    molt i molt, de debò! La idea és molt bona i aquest personatge tan obcecat és fascinant...



  • Recordem el que som...[Ofensiu]
    pivotatomic | 29-08-2005

    ...o som el que recordem? Una pregunta que em ve al cap de tant en tant i sobre la que tu has fet aqui una bona reflexió.
    Aquest és, potser, un relat no tan tiamàtic com molts d'altres teus, però que encara conté una de les teves millors qualitats com escriptora (al meu curt entendre): aquesta capacitat que tens per mirar-te el món des d'una perspectiva diferent a la que tenim la majoria. L'altre teva gran qualitat, una prosa àgil i fluida com poques des les que circulen per aqui, també hi és. Per tant, per mi és una de les milloretes coses que t'he llegit.
    Definitivament, caòtica deessa... t'envejo.

  • Amb el pas[Ofensiu]
    brumari | 27-08-2005 | Valoració: 9

    dels anys el bagatge dels records es va fent més i més important, però alhora també va fent-se més evident una obvietat: recordar no és tornar a viure.

    El protagonista del teu relat s'ha fet vell ignorant una cosa tan senzilla, i ha malmès el seu temps amb l'obsessió d'ordenar vivències. Quan vol rectificar, ja és massa tard. En aquest punt, has sigut una mica dura amb ell, doncs l'has fet víctima d'un fatalisme molt literari, però poc humà.

    Pel que fa a la redacció, bona com totes les teves, però una mica precipitada. Es podrien agilitzar algunes descripcions. I m'hi sobren comes.

    En resum, una bona idea i un bon relat, que tu pots (has de) millorar.

  • fa temps[Ofensiu]
    peres | 24-08-2005 | Valoració: 9

    que no et feia visita, i l'he encertada, perquè aquests relats teus, quan et poses seriosa, són els que més m'agraden. Els relats amb una mica o un munt de broma -i mira que en saps, d'això-, s'agraeixen sempre, no són mai sobrers, però tampoc són fàcils de comentar, rius i dones les gràcies per haver conegut de manera virtual la Tiamat i la seva capacitat per fer riure els altres. En canvi, amb aquests altres relats "de fons" que fas de tant en tant, mostres una maduresa narrativa que et fa pensar: com pot ser que aquesta noia sigui tan jove...

    T'he posat un 9 i no el 10 que havia pensat inicialment -ja sé que això no et ve d'aquí, però mira, suposo que tampoc et deu molestar- perquè m'ha semblat que li faltava una darrera repassada per acabar d'ajustar-lo.

    Fins a la pròxima.

  • viure és oblidar?[Ofensiu]
    neret | 23-08-2005

    noia, normalment el que escrius m'agrada, però aquest m'ha agradat molt! (és un matís). M'agrada aquesta dicotomia entre actuar i recordar (un amic meu ho aplicava a mirar o fer fotos, més o menys amb el mateix sentit). M'ha agradat també molt la idea de l'home que endreça la seva vida mitjançant un diccionari... trobo que és una idea molt aconseguida.

    Et diria potser que el segon paràgraf i quan expliques el sistema que utilitza per ordenar el diccionari se m'han fet una mica farragosos, serà que sóc bastant desendreçat, potser.

    Doncs apa, enhorabona.

l´Autor

Foto de perfil de Tiamat

Tiamat

321 Relats

1499 Comentaris

679852 Lectures

Valoració de l'autor: 8.87

Biografia:
també al bloc d'europa de l'est
transiberia.blogspot.com,
a la revista
Revista Est'
i al mail
tiamat_relats@yahoo.es

Laura Bohigas, del 85. He estudiat filologia eslava i, en el meu temps lliure, viatjo als Balcans. Visc a Barcelona, però no en sóc. I més coses, però en l'essencial, poc més

Entre els 19 i els 22 anys vaig escriure 321 coses i les vaig anar penjant aquí. Ara m'he calmat i escric de tant en tant, però no ho penjo aquí. Llegeixo molt.