Lliure

‘No estaré sola…'
Les seves paraules encara ressonaven a dins meu hores després d'haver parlat amb ella.
Tenia la sensació d'haver empenyorat l'ànima en una casa de préstecs del suburbi.
Tota la resta havia seguit després.
Una ràpida successió impossible d'aturar. Havia perdut també el seny, la poca integritat que em quedava, vaig perdre les bones maneres, els papers i la dignitat. I pitjor encara: m'importava un carall. Em sentia estafat.
Quan m'en vaig adonar l'únic que em quedava eren un parell de sabates velles amb les soles gastades. No servien per ballar claqué però eren millor que res, vaig pensar.
Potser havia arribat l'hora d'ensellar el cavall tal com deia la cançò. Sempre m'havia semblat la millor manera d'abandonar la ciutat; suposant que hom tingués alguna cosa per muntar, és clar.
Vaig aixecar el braç, s'acostava un taxi amb la llum verda encesa: ‘LLIURE' anunciava el rètol de sobre la capota.
- A l'estació d'autobusos si us plau, depressa.