Llegats de mar

Em dic Magí Sans. És aquest mar blau, la sorra i el cel que m’han vist néixer, els que m’han convertit en pescador sense cap altre destí que el de l’espai obert i lliure, que ens dóna tot el necessari per enfrontar la vida al costat del vent i les marees que em són recer i llar il.limitada.
Tenia la barca espatllada, un llaüt no massa gran. Ara, ja està arreglada. M'han canviat el pistó i algunes peces més que no sé què són. A veure si aquesta setmana acabo d’enllestir-ho, amainen les tempestes i podem sortir a la mar dissabte. Tinc ganes d'anar a per sèpies. I en Miquel, a per aranyes. Està clar que acabarem buscant sorra.
Hem sortit a pescar, en Miquel i jo. Finalment hem allargat la jornada i hem fet quinze surells, una bacoreta com a mínim de mig kilo i un fenomenal espet de 60 cm i quatre lliures. Han trigat a caure, més de dues hores sense picades, però ben entrada la matinada ha estat un festival. En un quart d'hora han caigut quasi tots i, com a cirereta, aquest espet espectacular que ha deixat el rapala fet una ruïna i a nosaltres bocabadats. La nit era fosca i el silenci ens abocava a perdre’ns en pensaments lluny de la terra ferma. I és que els somnis s’han de somiar dalt d’una barca que es bressola al compàs del vaivé de les ones manses, que ens ofereix el misteri de no saber, de sentir-nos petits i part d’un tot inabastable. L’oceà és la meva segona llar, amb l’escuma de les ones embravides i amb la calma de tantes nits, gronxat per la llum de centenars de llunes.
Hem tornat a port, cansats i contents, a la nostra platja de xiringuitos i de paelles. A aquesta Barceloneta tan nostra, entranyable i maltractada. D’altres pescadors també arribaven a port, com nosaltres. Ens guaitàvem de cua d’ull el botí que el mar ens havia ofert els uns als altres, mentre desàvem els estris i netejàvem les barques. Ens coneixíem d’anys i l’amistat ja ens venia dels pares i dels avis, car tots havíem heretat el mateix ofici de posar l’ham als peixos, des de temps gairebé oblidats. Molts dies, malgrat anar bruts i pudents, anàvem tots plegats a fer unes cerveses al bar del Pitu, i després cap a casa que ja era hora de descansar.
Ben segur que la Carmeta de “Can Costa”quan li porti el peix demà, tindrà contents als banyistes. Veuré a la Remei, que neteja el peix, pobra dona, va perdre dos fills en el bombardeig de Barcelona pels italians al 1939. Les cases i els carrers van esdevenir una ruïna, un barri de carrerons i pisets minúsculs, amb roba estesa a les balconades que encara restaven dretes. Per això, estimo aquesta terra, tant com el mar que m’alimenta i m'eixoriveix. Com som lluitadors de mena, sé que ens en sortirem. S’ha de tirar endavant i no mirar enrere. El passat és dolorós i els records són plens de morts que varem estimar.

Sort del mar que amoroseix les hores i ens fa trobar el rastre que un dia vam perdre. A mi el rastre em va donar dona i tres fills. Vaig conèixer a la Rosa al xiringuito de cal Pau quan li portava el peix acabat de pescar. Semblava d’un altre món, tan serena i delicada, feia de cambrera i em va enlluernar amb el seu caminar i amb el seu somriure murri. Vam festejar dos anys, jo em delia per casar-m’hi. Ens van néixer tres fills, i ara - després de tants anys - m’adono que són el tresor més preuat que tenim la Rosa i jo.
La Maria, la petita, ferma com sa mare, va seguir vinculada a la mar. D’aquells xiringuitos a peu de platja, amb el pas del temps, se’n van fer restaurants. Ara, la Maria és la mestressa de “Can Fàbregas”, però jo ja no li pesco ni un lluç, sóc massa vell; encara que sempre li volto per la cuina i encara li dono un cop de mà en tot el que puc i em demana.


===============


Va ser en el carrer l'Almirall Aixada, on vaig obrir el restaurant, empesa pel pare, tot s’ha de dir. Tot és dur quan et dediques al peix, que sigui fresc, que bellugui i que el sabor et faci pujar al cel després de passar pels fogons. I veure la cara dels clients quan s’empassen un boci de varat, com el que feia la mare, potser no tan bo, però deu n’hi do. I els arrossos cuinats amb amor, gairebé amb passió. T’ha d’agradar cuinar pels altres i fer la feina ben feta. Mai no surt igual, però tenim un prestigi que ens ha costat de guanyar. Sempre fem ple els diumenges, remolins de famílies ens visiten, mentre mengen mirant el mar, aquest mar blau que ens embolcalla com una mare valenta. Els primers temps van ser costeruts, la gent estava avesada als xiringuitos, a menjar a peu dret i a prendre tapes sense massa cabòries. A l’obrir el restaurant la gent s’havia de posar roba sobre els vestits de bany per venir al restaurant, doncs la mare em va ensenyar que la netedat era sagrada si volíem conquerir la reputació d'un local on es fa la feina ben feta. Encara la sento: “Nena, els clients s’han de sentir com quan van a dinar el diumenge a casa l’avia, en família, ben atesos i sense massa parsimònies”.
Així és que la sorra es quedava a la platja, un cop els banyistes entraven a casa nostra a fer un bon àpat. Va costar, però mica en mica i amb perseverança ens vam anar fent una clientela fidel. Tot el que és bo requereix paciència. No és pot fer una església d’avui per demà. Doncs els restaurants, igual. Quants records d’aquells principis indecisos i insegurs. Però de tot s’aprèn, això ens va fer més forts i més exigents amb l’ofici que havíem triat: la cuina feta arran de mar, com quan anys enrere el pare tornava tard carregat de peix, per anar a repartir-lo als xiringuitos que l’esperaven en candeletes.

Normalment els dies feiners, quan acabem al vespre, anem a caminar a la platja, amb l’Arnau, el meu marit. Ell és advocat, un home de lletres. Quan hi ha massa batibull, no ve pas pel restaurant. Ara, vivim a l’Eixample, al carrer Muntaner cantonada amb València. En un pis gran al bell mig de Barcelona, es pot dir que al rovell de l'ou de la ciutat. Tenim dos fills, el Jordi i el Xavier, diferents com la nit i el dia. En Xavier va marxar als Estats Units a fer un doctorat sobre la formació de les venes i el càncer, mai no ho he sabut ben bé. Ens va donar un disgust. Havia acabat medecina i enlloc d’exercir a Barcelona es va dedicar a la investigació. Sort que va ser a fi de bé, perquè amb els fills mai no se sap. El Jordi va estudiar Empresarials i també volta per diferents països, doncs ha treballat per diferents empreses europees i asiàtiques. Nosaltres, sempre som al mateix port, per quan ells ens visiten i ens omplen d’alegria amb el seu esguard i amb l’orgull de veure que han fet el seu camí, tal i com vam fer nosaltres quan érem joves.


===============


Bé, jo sóc la tercera generació en aquesta història, en Xavier Font, el fill de la Maria i de l'Arnau, el nét del Magí pescador. Gràcies a una beca de La Caixa, vaig poder fer el doctorat en angiogènesi a una universitat de renom a Baltimore. Vaig aprendre molt, tant coneixements com capacitat d'esforç.
Allà, a més d’estudiar de valent, vaig tenir la sort de conèixer a la Kate. No parlava gaire, però tenia un somriure encisador que expressava la plenitud dels seus silencis. Anàvem a les platges de Maryland els caps de setmana, quan sortíem del campus. No tenien res a veure amb l’entorn càlid de la Barceloneta, en la que vaig passar la infantesa i que m’aboca a mirar enrere. La Barceloneta, era una platja com de joguina, serena i blava, ensenya inequívoca del nostre mar mediterrani. Les tardes al Club Nàutic amb el pare jugant a cartes amb els amics amb els que sortia a navegar quan el temps era bo i acompanyava, també em són record inesborrable. Quantes rialles, discussions absurdes, condols a amics, alegries d’una vida que passa... resten encara en aquells paratges.

Quan portàvem set anys vivint junts amb la Kate, vam tenir al Marc, el nostre primer fill. Ens va costar decidir-nos, doncs érem lluny de casa i els pares de la Kate viatjaven contínuament per negocis. Després de bregar molt, vaig convèncer a la Kate per tornar a Barcelona quan un amic em va fer saber que es construïa el Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona. Vam fer oposicions tots dos, per obtenir plaça al centre. Sembla un miracle, però ara som a l’Institut de Recerca en Biomedicina, estudiant la reprogramació de cel.lules mare i això ens ha obert tot un univers fins ara desconegut. Pensem que estem en el bon camí i que tot el que hem après podrà donar els seus fruits en futurs avenços biomèdics. A més, tenim els meus pares a prop i el nostre fill Marc ha pogut conèixer més profundament als seus avis catalans. Potser seria un bon moment per fer un cop de cap i tenir un altre fill.

Quan vaig arribar a Barcelona, com si s’obrís un miratge dins del temps, vaig retrobar l’ambient de la Barceloneta de fa deu anys, just quan vaig marxar. Potser ara, hi ha un excés de turistes, però ja ho deia l’avi Magí, “més val escamarlans per tots, que galeres per mi sol”. També m’he adonat que malgrat els anys que he passat fora, sóc fill d’aquesta terra humil, d’aquesta platja petita i del que els meus pares i avis van ser. D’aquesta olor de peix, del soroll de plats a la cuina, d’aquest Sol que escalfa i il•lumina l'anar i tornar de les nostres hores, dels carrerons amagats, de les passejades per la sorra amb l’avi i el pare, del regust únic d’un barri com cap d’altre, el nostre, el que tots hem construït posant el nostre granet d’arena, vivint la nostra vida en aquest paisatge incomparable, sentint l’amor que ens vessa cap a un boci de terra, que ens lliga invisiblement a un temps i a un espai indestriable de nosaltres mateixos, doncs ens pertany sense voler-ho. Per lluny que marxem.

No ho sé si es transmetrà aquest llegat valuós al meu fill, potser no només depèn de mi ni dels meus. Tinc la sensació que el lloc fa a les persones, i tot el que m’ha arribat de les experiències viscudes, rau en gran part en aquest mar blau, en la sorra i en el cel d’aquest barri tan especial, el que m'ha vist néixer i el que continua acollint a tot aquell qui el vol estimar.

Som hereus de tot el que han viscut els que ens han precedit en el temps. Duem el seu llegat en cada gest que ens assenyala.




gypsy