Llàgrimes

Li coïen les llàgrimes que corrien per la seva galta esquerre. Es palpà el bony que li havia sortit al cap, semblava que hi tenia el cor i li bategava. Plorava. Era al llit des de feia una estona, però no podia dormir. No tenia son, només dolor. Arraulida sota els llençols, somicava en silenci. Les llàgrimes lliscaven avall sense fre ni destí, tot i que volia deixar de plorar no podia. Se sentia sola, molt sola. Només tenia deu anys.
Cada cop que ho recordava tremolava de fred i de por. No ho entenia. Ella havia estat dolenta, sí, però avui la seva mare s'havia enfadat molt, massa i tot. Mai l'havia vist així, i ella se l'estimava tant a la mare... en el fons del seu cor sabia que també l'estimava. Però no havia estat bé, gens bé, que s'enfadés d'aquella manera. I el pare no li havia dit que allò estava malament, sinó que l'havia castigat a ella a l'habitació sense sopar...
S'adormí sense voler, entre plors.

Quan es va despertar s'adonà que tenia els ulls humits i una llàgrima s'insinuava en cadascun dels seus ulls. S'eixugà amb les mànigues sense poder frenar les que venien al darrere. Era negra nit, havia tingut un malson. En somnis, la seva mare li havia dit que l'acompanyés, ella no sabia a on. Van enfilar un carrer paral·lel al seu que ja coneixia, mentre parlaven i somreien, distretes i alegres.
En arribar a l'última cantonada, allà on hauria d'estar el carrer que porta al mercat, va veure una petita estació de tren que va fer que es posés alerta. La mare mirà l'estació amb ulls somiadors i això li despertà les seves profundes pors. Què feia aquella estació allà? I perquè hi anaven ara? La mare s'ajupí i li començà a parlar en veu baixà i conciliadora. Deia alguna cosa de que tot aniria molt bé i de que era una nena molt maca, però ella no l'escoltava. Pressentia el que passaria i no la volia deixar marxar. "No, mare, sisplau... no!" li deia, mentre l'aferrava de les mans i després de la faldilla. La mare però no li va fer cas, i es va mirar de reüll el tren que començava a sortir de l'estació molt lentament. Tot i que sabia que els trens ja no eren pas així, es devia haver colat al somni un d'aquells trens antics que havia vist en algun museu o en alguna fotografia del llibre d'història perquè el tren, de vapor, començà a avançar xiulant i traient fum per la xemeneia de la locomotora. La mare va començar a córrer per no perdre'l, i s'hi va pujar d'un salt. Ara que ho pensava millor, potser era una escena treta d'alguna pel·lícula antiga... la mare somreia mentre li deia adéu amb la mà.
Ella es va quedar allà parada, sense saber què fer ni on anar, i un altre cop les llàgrimes tornaren a relliscar cara avall. La mare se n'havia anat, potser per culpa seva, doncs ho havia desitjat l'altre nit mentre dormia. Havia desitjat que la mare desaparegués, perquè en aquell moment la odiava.
Llavors un gossos van tòrcer la cantonada i s'aproparen corrent cap a ella. Semblava que la volien atacar, va començar a córrer tant com va poder. Sentia les llàgrimes caure amb força al terra, empeses pel vent que li venia de cara. No podia córrer més ràpid i els gossos ja l'enxampaven. Cridava, buscava ajuda, però no veia a ningú pel carrer i la mare se n'havia anat, ja no la podia ajudar...

Es despertà en el moment just en què un dels gossos se li atansava i estava a punt de llençar-se a sobre d'ella... Havia passat un mal tràngol, tenia por i la gola seca. Sentia encara la galta roja i els ulls entelats. S'adonà de que a la tauleta de nit algú li havia deixat un plàtan per a què se'l mengés i un got d'aigua. Escoltà el seu estómac com vociferava sota el pijama i clamava clemència i menjar, però ella no en tenia ganes. Només volia restar sola, somicant i descansant al seu llit, la seva habitació... l'únic lloc de pau i soledat, on ningú li podia fer mal. Va beure un bon glop d'aigua i s'estirà...

Aquella va ser la primera, però aquell somni la despertà moltes vegades. Encara avui recorda aquell dia, tot i que el vol oblidar.