L'HOME PERDUT

Un relat de: Lluís Berenguer


En silenci, en secret,
paraules tancades
dins el meu cor
voldrien esclatar
la última primavera,
encara que fos.

Tants anys han passat
sense dir-te res,
tants moments de desig
dels teus ulls,
de les teues mans,
del teu verb,
han fet de mi un estrany
que viu sense cap afany,
riu sense emoció
i s’alegra sense il·lusió,
que està en el món
com vaixell sense
timó ni brúixola,
a mercé de qualsevol
vent que bufe.

Falsedat i humiliacions,
desenganys i conteses,
un dia en vaig dir, prou!
i a l’altre em vingué
la teua imatge,
sublim, perenne, jove,
i la meua ànima va córrer
a través del pensament
per recuperar allò perdut,
però ja era tard.

El meu cos, el meu esperit...
ma casa és un desencís
i en ell he viscut sol, desolat,
any rere any.

L’essència del viure
venia a buscar-me de vegades,
però no tenia forces,
les vaig deixar perdre
en aquells florits anys
que hui em revelen
la felicitat perduda.

En silenci, en secret,
paraules tancades
dins el meu cor
voldrien esclatar
aquesta última primavera,
és l’últim meu desig
que t’arriben al teu cor,
no sé cóm... és el meu últim desig.

Comentaris

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: