L'home feliç

Jo havia demanat a Déu,
La força per triomfar,
Ell m'ha fet débil,
Perqué aprengui el valor de les coses.

Jo li havia demanat,
La sabiesa perquè els altres,
Podessin aprendre de mi,
Però ell m'ha donat la ignoráncia,
Perqué pugui parendre dels altres.

Jo li havia demanat el poder,
Perquè els homes comptessin amb mi,
Però ell m'ha donat la feblesa,
Perquè només depengui de mi.

Jo li havia demanat riquesa,
per ser feliç,
ell m'ha donat pobresa,
perquè utilitzi els diners amb inteligéncia.

Jo li havia demanat,
Un company per no estar sol,
I ell m'ha donat un cor,
Capaç d'estimar a tothom.

Jo li havia demanat,
Algú que compartís amb mí la vida,
I ell ma donat un ser,
Que ho comparteix tot.

Jo li havia demanat consells,
Per caminar per la vida,
I ell m'ha donat la vida,
Perqué aprengui a caminar.

Jo li havia demanat,
Una amistat pura,
I ell m'ha donat la confiança,
Per tenir-ne mil.

Jo li havia demanat de tot,
Per fruir a la vida,
I ell m'ha donat la vida,
Perqué hi frueixi de tot.

Jo no he rebut res,
Del que havia demanat,
Però tinc tot el que podia esperar,
Amor, amistat, sabiesa,
I sobretot vida,
Perqué encara que pensi el contrari,
Déu m'ha escoltat,
I m'ha convertit,
En el més feliç dels homes.