L'Heroi

Un relat de: dacar

Era el meu "heroi" a l'institut. Amb quinze anys, jo i les meves amigues, a l'hora del pati, el perseguíem a ell, i a tota la seva colla, pels passadissos de l'institut. No vaig aconseguir mai creuar una paraula amb ell, perquè la meva timidesa era de manual. Només una vegada, que li va caure un full de la carpeta, mentre anàvem cap a classe, em vaig atrevir a agafar-lo i anar on ell era per dir-li "t'ha caigut això". Un sec "gràcies" va ser-ne la recompensa. Tres d'anys després també coincidíem a l'autobús que ens portava a Barcelona, a les respectives facultats, tot i que ja no era el mateix. Però ell seguia perdent coses, perquè vaig tornar a plegar-li un llibre que deixava enrera mentre baixava de l'autobús. "Gràcies", altre cop, mentre encaminava les seves passes cap a Arquitectura.

I ara, després de més de quinze anys, me'l torno a trobar al Caprabo. El vaig veure entrar amb una dona i una nena d'uns dos anys asseguda a la cadireta del carro de la compra, donant-me l'esquena. No havia canviat gaire. Quan veus que del tunel del temps en surt una cara que et torna a transportar als temps de l'adolescència, l'estómac et fa un bot, i de sobte enyores aquells temps, en què tot estava per fer. I em vaig passar l'estona imaginant què em podria explicar d'aquests anys. A la parada del peix hi vaig tornar a ensopegar: el meu heroi de joventut distreia la nena, ensenyant-li els peixos lluents, convidant-la a tocar el gel amb un ditet; finalment li vaig veure la carona: tenia síndrome de Down. Era mogudeta i inquieta, i ell li explicava una història amb cada cosa que entrava al carro. Em vaig quedar petrificada uns instants. Ell em va veure i se'm va quedar mirant, com si intentés recordar de què em coneix, però jo vaig desviar la mirada, em vaig fer la despistada i vaig continuar el meu camí, cap al passadís dels xampús. Suposo que tard o d'hora cauria en que no ens coneixem més que de vista.

Jo feia cua a la parada del pa i ell es va acostar; venia explicant a la nena que havien de comprar pa, pel dinar, i que si mira quants croissants, i panets, i braços de gitano… No deixava de parlar-hi. A la nena li va caure una joguineta que duia a les mans i ell no semblava adonar-se'n. Va demanar la tanda i jo vaig plegar la joguina i li vaig tornar a la nena. Llavors el vaig sentir dir "gràcies" i em vaig creuar amb els ulls blaus que tant de mal van fer per l'institut. Em mirava la nena i, gairebé sense pensar-hi, li vaig tocar una galtona i li vaig fer alguna festa. Ella em va somriure descaradament, com si em conegués de sempre. La dependenta va demanar a qui li tocava i ell em va dir "em sembla que et toca a tu". I jo vaig demanar les dues baguettes, vaig pagar i me'n vaig anar, pensant que tornava a ser el meu heroi. Amb més super-poders que mai.

Comentaris

  • De com maduren els herois[Ofensiu]
    franz appa | 03-02-2008

    Més aviat, de com maduren les nostres percepcions de l'heroïsme. Aquesta és una petita crònica-no per la profunditat, sinó per la grandària del text- del sempre melangiós (prenc prestat el terme del comentari d'unauqimera) pas a l'edat adulta.
    Fet amb aquest encert pulcre del to i el traç definit que sempre saps mantenir.
    Mentre anem deixant enrera etapes -com ara els objectes que la narradora recull-, i assumint responsabilitats, caiem de la lírica cap a la petita èpica de la subsistència. Cal reelaborar aquesta èpica, sí, per estar a l'alçada de les circumstàncies -aquesta terrible paraula tan orteguiana-. I cal un solatge de lirisme per saber-ho retratar com tu ho retrates.
    Una forta abraçada,
    franz

  • Espiadimonis | 14-06-2007

    Oh, només puc dir després de llegir-lo. És un relat ben elaborat, que explica simplement el que li cal explicar, sense massa parafernàlies. És una història que comença tendre i acaba com el pa dins la llet: desfeta de tant tendre. De fet, potser té un punt de "carrincló", però ntampoc molesta. Llàstima que no la reconegui... o potser sort, que no la reconeix.

  • Un heroi viu, càlid, proper, ...[Ofensiu]
    Unaquimera | 08-01-2007 | Valoració: 10

    L'Heroi que ha mantingut el seu estatus al llarg dels anys no ho ha fet perquè és d'un material inassequible al pas del temps i a l'erosió, ni perquè s'ha mantingut en algun lloc a recer dels agents de desgast... si continua sent un heroi és, precisament, per demostrar que és humà, viu i en actiu, i que a pesar de les circumstàncies exerceix com a tal les seves qualitats : ser càlid, ser valent, sobreposar-se a les dificultats i enfrontar els problemes amb un somriure... si, un estil de vida d'aquest tipus quan la mala fortuna involucra als fills eleva a la categoria de super-heroi a qualsevol que s'hi enfronti dia a dia.

    Un bon relat! Alguna dosi de melangia ben barrejada amb la tendresa justa.

    Tornaré a passar per llegir més coses teves, ara que t'he descobert com autora!

    Avui, per celebrar la casualitat que ens ha permès coincidir, t'envio una super-abraçada amb els poders que tu desitgis
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de dacar

dacar

41 Relats

178 Comentaris

112542 Lectures

Valoració de l'autor: 8.91

Biografia:
Virgo, del setanta-dos.

c.boladeres@gmail.com, pel que considereu oportú.