L'heroi diferent

En Genís Balcells tenia una peculiaritat que ben poca gent coneixia.
De petit, els metges no n'havien pogut treure l'entrellat, tot i la insistència abassegadora d'una patidora Concepció, mare de la criatura. El pare, també batejat en el seu moment amb el nom de Genís, treballava massa per poder atendre les extravagàncies d'aquest fill, tercer de quatre bastant seguits.
Se'n van adonar de seguida, d'aquest tret característic que ens ocupa, digne de convertir-se en llegenda. A les poques hores de néixer, el petit Genís ja va desvetllar a tota la planta de maternitat que era un nadó diferent als altres. La sorpresa es va instal·lar en els que coneixien el cas i, malgrat les peticions de màxima discreció de la família al personal hospitalari -potser els feia patir que l'infant fos etiquetat de monstre tan aviat-, la informació es va escampar com la pólvora durant un temps per tota la comarca. Tot i aquest ressò, els estudiosos van dir als parents de la criatura que només es tractava d'una modificació cel·lular a ves a saber quin racó del cos, no ho podien precisar amb certesa. Un cas cada cent milions. No obstant això, la salut del nen no corria cap perill, i ho van deixar estar per no potinejar-lo més, al pobre.
Ara, pràcticament ningú recorda el cas sonat d'en Genís Balcells -només alguna anciana, amiga de la seva àvia llavors, el mira amb mala cara quan ambdós es creuen pel barri a l'hora de baixar les deixalles-. Avui, és un home ben normal, amb set anys de matrimoni a les espatlles i vint anys per endavant d'hipoteca durant els quals el seu sou es convertirà en menudalla cada dia cinc de cada mes. També té un automòbil familiar gairebé acabat de pagar per portar els seus dos fills amunt i avall; i una feina normal, en una empresa tèxtil, registrant -en un ordinador, per fi!- les entrades i sortides de paquets del magatzem.
Ell sí, que se'n recorda. I el té ben present, aquest tret seu que prova de mantenir amagat sigui com sigui, sobretot cada vegada que ha d'anar de ventre, que és quan es fa palès. A casa, li és igual. La Teresa, l'esposa fidel que sap amb quina mena d'home es va casar perquè ell mateix li ha explicat per pròpia voluntat -no vol viure enganyant algú com ella, se l'estima-, ho accepta, com qui ha d'acceptar, a cops de convivència i perquè no té més remei, que s'ha casat amb un simpatitzant de la Falange o amb un col·leccionista de pedres calcàries cuneïformes de l'Alt Empordà. Ves, quin remei! Al cap i a la fi, reconeix que ella mateixa tampoc és perfecta.
En Genís Balcells ho passa malament cada cop que en té ganes i no és a casa. Si la majoria de nosaltres, abans de tancar-nos en un sanitari públic -quina contrarietat, sanitari i públic, digueu-me maniàtic!-, comprovem l'existència de paper higiènic, ell verifica si, en algun racó, el personal de neteja hi ha deixat una escombreta de wàter. Si no n'hi ha, corre cap a algun altre w.c. i fins que no en localitza un amb el que diuen que és el més desafortunat dels estris domèstics, no es descorda el cinturó, el botó i la cremallera dels pantalons. Pobre, el seu problema l'obliga a efectuar tota aquesta cerimònia. La veritat és que si no fos pel mal moment fisiològic en què té lloc tot això, no seria pas tan greu, però quan apreta, apreta, que diuen, i en Genís vol mantenir el seu secret ben guardat. Per això, al final, sempre ha de córrer.
Mira! Per exemple, ara. El nostre home sent aquella pressió al ventre que l'obliga a dirigir-se cap al servei més pròxim. Per sort, són les deu del matí i en Genís és al magatzem on treballa. Avisa al seu company, l'Alfredo, de què s'abstindrà uns minutets, que ha d'anar al bany. Aquest es queixa perquè tindrà feina extra durant una estona. És un gandul rematat, però pel que ha sentit, cosí d'algun superior. En Genís comença a caminar cap als serveis que tant coneix. Hi ha escombreta; ell mateix s'ha preocupat perquè sempre n'hi hagi una. N'és el màxim interessat, això ho té clar. Es tanca entre les quatre petites parets que envolten la tassa del sanitari, en puja la primera tapa, es descorda tot el que li manté els pantalons sostinguts a la cintura i se'ls abaixa juntament amb els calçotets. S'asseu tranquil·lament en aquell particular tron i comença a prémer.
L'operació sortida -acudit fàcil, ho reconec i en demano disculpes- dura gairebé cinc minuts, i després de l'evacuació en Genís se sent una persona totalment nova i descansada. S'ha tret un pes de sobre. Llavors, com sempre, dirigeix la mirada cap a les blanques parets de la tassa, per veure si ha deixat rastre del seu pas per allà. Efectivament. Tot i haver tirat la cadena, han quedat restes dels seus esfínters enganxades just sobre l'aigua. Escolteu, ja sé que no és un tema gaire agradable de tractar, ho reconec, però no us en faria esment si no fos perquè aquestes restes que sempre provar d'eliminar en Genís són blaves. Sí, ho heu llegit bé! De fet, tota la caca que fa en Genís és d'aquest color. Però no patiu, no és cap problema, ja ho té assumit, i no li provoca cap malestar físic ni psicològic. Ara ja no! És més, tot i voler mantenir-ho en secret, se'n sent força orgullós -tant que, el cotxe familiar que encara paga és blau.
Agafa l'escombreta i curosament desenganxa les taques blaves que el podrien delatar. Encara recorda quan era un nap-buf i anava de metge en metge, i de què va servir? Als quinze anys va decidir dir als seus pares que semblava que la cosa s'havia arreglat -maduresa, podríem dir-ne- i finalment el van deixar tranquil. Era mentida, òbviament, però estava fart de les visites quinzenals a la clínica. Des de llavors, la seva vida s'ha convertit en un continu secretisme pel que fa al blavós tema que surt dels seus budells.
La vida és complicada, i dóna unes voltes inesperades que ens manegen com titelles a dalt o a baix, a dreta o esquerra. Els rebels s'alcen en nom d'uns quants i la guerra esclata en el petit país on viu en Genís Balcells. Així, de cop i volta, d'un dia per l'altre, i la família del nostre home, de blava defecació, es veu obligada a refugiar-se en un camp de concentració. És una decisió dolorosa i complicada, però tanmateix necessària.
Les condicions higièniques són tan precàries que ho passa més malament a l'hora d'anar de ventre en unes latrines més concorregudes que les Rambles que veient els rostres famolencs dels seus familiars i amics. No us penseu que estem tractant la història d'un home fred i egoista, però quants cops es va haver d'aguantar, el pobre, per por a revelar el seu secret? Molts. A més a més, tampoc hi estaven tan malament, en aquell polisportiu fronterer, tots junts i compartint sacs de dormir i mantes. En Genís va recordar el seu passat com a escolta i li van venir al cap un munt de records que semblava haver oblidat: la vida campestre; la pudor de peus de l'Oriol, el monitor; el fàstic que va notar en menjar una pasta marró que suposaven que era ranxo especial per a excursionistes; la necessitat d'espiar, ja amb deu anys, com les nenes es canviaven de roba…
El seu tarannà justicier el va dur -malgrat la ferma oposició de la Teresa- a ser un dels més crítics del pavelló. Per unanimitat el van proclamar portaveu de tota aquella multitud refugiada i ben aviat es va tutejar amb els guàrdies del recinte -que no eren males persones, però estaven en el bàndol contrari- per demanar millores higièniques, més menjar i, sobretot, que aturessin d'una maleïda vegada aquell horrorós fil musical que s'havia convertit en una tortura. No feia cap mena de gràcia, la banda sonora de "El pont sobre el riu Kwai" en temps de guerra. L'esforç va valer la pena, i en Genís va tornar al recinte i va ser victorejat per tots els refugiats que havien dipositat en ell tantes esperances, assedegats de poder celebrar alguna cosa. De moment, els altaveus per on temps enrere un speaker enfollit cantava les cistelles de l'equip local havien callat. L'endemà mateix van arribar al polisportiu un equip de neteja i una empresa de càtering. En Genís Balcells se sentia tan bé que per uns dies va oblidar la seva diferència intestinal.
Els caps de l'exèrcit rebel -els dolents de la pel·lícula, com a mínim en aquesta versió, vaja- es van fer ressò de la popularitat i el carisma que havia anat prenent el nostre home, així que van ordenar, com a mesura preventiva, que fos deportat del pavelló i dut a una presó de més seguretat, amb l'etiqueta sempre enorgullidora de cara al futur -i als llibres de text- de pres polític. Segurament, en un parell de setmanes, seria executat. El rei per qui lluitaven els rebels no era massa amic de les heroïcitats anònimes de la ciutadania. Els plors de la família en veure'l allunyar-lo emmanillat es recordarien per sempre més. Quan erigissin una estàtua en honor seu al poble on va néixer farien esment d'aquests delicats i transcendents moments.
La cel·la on havien abandonat a la seva sort en Genís era compartida. Dos republicans reconeguts i un altre de suposat s'havien convertit en els seus companys penitenciaris. Hi havia poques comoditats, com era d'esperar. El que més va molestar-lo va ser l'absència de l'estri per excel·lència que havia marcat la seva vida: l'escombreta de wàter. La latrina que hi ha havia en un racó d'aquella cambra plena d'humitat ho demostrava amb el seu pèssim estat de neteja. En Genís va entendre que ben aviat el seu secret sortiria a la llum. Només tenia l'opció, poc viable, d'aguantar-se la caguera tant com pogués fins a esclatar. Llavors ja seria mort, i les parets empastifades de blau -i els comentaris de sorpresa dels guàrdies- l'importarien ben poc. Per companyerisme ho va descartar.
El tercer dia ja no es va poder aguantar més. Ho havia provat, de resistir, però es notava pesat. Va caminar amb rapidesa les dues passes que separaven la putrefacta tassa de wàter del capçal de la seva llitera i s'hi va asseure. Provava de dissimular. Els companys de cel·la no havien de saber -tot i que ja havia travat amistat amb algun d'ells- de quin color eren les seves c
aques. Va prémer com feia sovint i va treure gairebé un noranta per cent del que tenia acumulat en els seus budells. La pasta blava va caure dins la tassa amb cert fàstic, com si caient en aquell recipient encara s'embrutés més del que ja ho estava pel simple fet de ser un excrement. Ara només calia tirar de la cadena i dir adéu als esfínters que tant havia fet esperar.
Merda! I mai millor dit! La cisterna s'havia encallat i no queia ni una sola gota d'aigua que pogués esborrar aquell blavós rastre. L'atzar va voler recargolar encara més la situació. El guàrdia va entrar perquè un dels companys de cel·la estossegava escandalosament -volia fer-li passar la tos amb un cop de culata- i, per morbositat sobretot, va donar un cop d'ull a l'interior de la tassa que en Genís provava d'ocultar. El soldat va fer un crit esgarrifós en veure aquella aberració de la natura i va fugir com un esperitat de la cel·la. De seguida es van reunir al voltant del sanitari dotze o tretze soldats que volien comprovar la veracitat d'aquell fet. Fins i tot el general va fer una trucada al futur monarca -seria coronat ben aviat ara que les tropes havien completat la conquesta de la capital- i aquest va cavalcar des de palau, amb la seva capa i la seva corona provisional fins a la presó que ja s'havia convertit en un mite. No s'hi havia lliurat cap batalla decisiva, però sempre més seria recordada.
El futur rei, que era molt tradicionalista, va entrar amb les seves sis o set cortesanes -digueu-li tonto, a aquest!- a la cel·la. En Genís encara era allà, observant les reaccions de la gent que no s'acabava de creure que el color d'aquells excrements fos el blau. Si hagués tingut la ment clara i àgil, hauria reaccionat culpant la dieta que els feien seguir en aquella reclusió, i tot hagués pres un altre rumb més favorable. Potser, fins i tot, l'haurien traslladat a un hospital per tractar-lo on hagués estat en més bones condicions. Els nervis el va paralitzar.
El monarca, seriós, i sense apartar la mirada de l'interior de la tassa, per fi va parlar, amb autoritat, com era d'esperar.
-Has deshonrat el color de la sang que corre per les meves venes i per totes les de la meva família -va dir-. Pagaràs cara la teva ofensa!
Els mateixos guàrdies que l'havien entrat feia uns dies, el van agafar i el van treure de la cel·la. En Genís tenia por. Aquell monarca era un dèspota, a part d'un antiquat -la capa morada duia uns estampats que ni el paper de la paret del pis dels seus avis-, i sabia que les seves ordres serien acomplides en qüestió d'hores. L'execució no es faria esperar. Mai abans ningú havia tingut la gosadia de riure's així de la monarquia que ostentava el poder d'aquell petit país. I semblava que l'escarment serviria perquè no ho fes ningú més.
En Genís, amb els ulls tapats, va suposar que davant seu tenia desplegat mig exèrcit d'infanteria. L'afusellament només seria un de molts que la crueltat d'un rei hauria ordenat enmig d'una guerra.
El secret havia estat revelat, i en el pitjor moment de tots. En Genís, valgui la redundància, l'havia ben cagada.