L'existència

Un relat de: Frèdia
La dona rossa treballa en un polígon del nord de la ciutat i viu al sud, en una urbanització de carrers polsegosos i casetes menudes, pintades d'un color indefinit, amb les finestres enreixades. Cada dia agafa el tren fins a la fàbrica de bombetes on treballa. Té seixanta-cinc minuts de trajecte. L'acaben de fer encarregada de secció. Gràcies a això i als triennis, pot anar pagant la hipoteca. Però per menjar, això ja són figues d'un altre paner. Sort que els nens tenen una beca de menjador i dinen calent cada dia a l'escola. Sort que existeixen els ansiolítics. Quan la dona rossa s'asseu al final del vagó, de seguida s'endormisca i li penja el cap i se li veuen les arrels fosques, perquè no és pas rossa natural, va tenyida. La perruquera li va dir que els cabells rossos li endolcirien les faccions i per això es va tenyir, perquè volia agradar el seu marit. Ell, però, va marxar de totes maneres.

La dona morena viu a un barri de l'est, el mateix on va néixer. Va heretar el pis dels avis i l'ha anat arranjant de mica en mica. Té els cabells rinxolats i els ulls de gat. Sempre porta arracades grosses, jerseis vistosos, faldilles curtes... Sap fer que els homes la mirin. Per anar a treballar a la cadena de televisió on fa de maquilladora, ha d'agafar cada dia el tren fins a l'oest de la ciutat: trenta minuts de rellotge des que van fer el túnel nou. Tan bon punt arriba, li toca fer un miracle darrere un altre, perquè als presentadors i als convidats no se'ls noti la vida agitada. Els maquillats, agraïts, li dediquen un somriure ampli. Des de fa temps, hi ha un veí que la ronda, que diu que es vol casar amb ella i formar una família. La dona morena, però, només de pensar en lligams s'atabala. Potser si li ho demanés el periodista de successos... Té una mirada tan pertorbadora i un futur tan prometedor!

Avui, el tren de la dona rossa i el de la dona morena s'han aturat a l'estació central perquè un home s'ha llançat a la via i el comboi l'ha trinxat. A l'informatiu del migdia, han connectat amb el lloc dels fets i el periodista de successos ha explicat que el suïcida tenia fills petits, feia poc que s'havia separat i que se li havia acabat el subsidi. A la dona morena, el mort no li ha cridat l'atenció, però ha restat embadalida davant del periodista. Ha decidit que, costi el que costi, serà per a ella. La dona rossa encara era a la fàbrica quan ha rebut l'avís inesperat de la policia. «Covard de merda!», ha pensat. Després ha agafat una pastilla, l'ha col·locada sota la llengua i ha continuat treballant fins que el torn ha acabat.

Comentaris

  • Crònica crua...[Ofensiu]
    rnbonet | 05-02-2011

    ... descarnada, exacta.
    Un bocí de vida descrita, contada, exasperant i viva alhora. Tot un exercici literari d'alçada.
    L'enhorabona!!!

  • Cròniques urbanes[Ofensiu]
    Anjo Laví | 17-01-2011 | Valoració: 10

    Carai! Quina història!
    Tens molta habilitat per descriure els personatges i el seu entorn, per transmetre els seus sentiments —tot i que no en parles directament— i fer-nos sentir una mica la realitat, més aviat buida de les seves vides. També està molt ben aconseguit el contrast entre la dona rossa i la dona morena, entren les seves vides i preocupacions.
    La ciutats ja ho tenen això, són plenes d’històries que conflueixen i se separen sense que els protagonistes n’arribin a tenir-ne consciència.

    És sens dubte un molt bon relat.

    Anjo

  • angoixa[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 02-01-2011

    Es pot respirar angoixa en aquest relat, angoixa i soledat, en el tractament dels dos episodis enfrontats de dues persones que viuen la solitud d'una manera ben diferent. I ja és ben bé això el viure, vivim sols malgrat la molta gent que ens envolta en els carrers que trepitgem tots els dies. Ep! però no ens posem trists ja que per això fem relats, per fer experimentar sensacions, i la tristor és un, i aquest relat en va ple i ho transmet.

    Bon any ple de relats Fredia!

    ens veiem i ens llegim!

    Ferran

  • Un microrelat teixit en el dia a dia,[Ofensiu]
    Xantalam | 01-01-2011

    en els trajectes per les vies quotidianes, pels carrils monòtons i grisos de la ciutat que no surt en els diaris, fins que un esdeveniment ens pertorba el nostre tranquil viatge, una notícia, però, que mai serà tractada amb la profunditat que mereix la mort.
    Sort que tenim la literatura, i escriptores tan magnífiques que ens ho mostren en una altra dimensió.

    Bon any 2011, amb estima i admiració, una abraçada.


  • Molt aconseguit[Ofensiu]
    Naiade | 28-12-2010 | Valoració: 10

    Un relat que transmet la trista realitat del dia a dia. Una historia que ben bé podria ser una escena d’una obra de teatre. Dins un vagó de tren hi ha tantes vides anònimes que només cal observar per pensar que podria ser real.
    Em va agradar conèixer-te en persona.

    Una forta abraçada i Bones Festes!!

  • comentari de la jutgessa... i afegitó de la relataire:[Ofensiu]
    Unaquimera | 12-12-2010

    Un text urbà, que travessa la ciutat d’un extrem a l’altre. I també, un relat que ensenya sense descobrir... que no enganya, ni dispara per l’esquena, però reserva munició fins al final.
    Com en els trencaclosques, les primeres peces que descobrim amb la lectura ens aporten imatges parcials, encara que no ho semblen: per una banda, les frases curtes, tallades amb mà ferma i eina ben afilada, aporten força informació i perfilen al detall els marges de la silueta... però per una altra, el saber fer de l’autora deixa just a les vores el començament d’altres formes, d’altres elements que només quan es col•loquin al seu lloc totes les peces, cobraran sentit i reclamaran el reconeixement que els hi pertoca.
    Un relat ple de línies independents, que acaben convergint en un punt i barrejant-se davant els ulls de qui llegeix fins formar un mosaic en el que destaquen, evidentment, les figures de les dues dones, però també les de la resta de personatges que, només en aparença, semblen secundaris en un primer moment.

    El to mantingut al llarg de tota la narració respecta en tot moment una objectivitat volguda, un distanciament de les figures, que fa més trasbalsador el missatge que ofereix, més commovedores les situacions a què al•ludeix, més humanes les personalitats que descriu a cop de matís, amb precisió i decisió, a partir del contrast, amb el qual juga sense perdre un compàs marcat gairebé amb metrònom, que és d’admirar.

    Un relat impecable en la forma, en el fons, i en l’impacte que aconsegueix, Fredia!

    I un cop acabat el comentari de la jutgessa, aquesta relataire vol afegir una observació personal:: Va ser un plaer conèixer-te en persona, parlar amb tu, posar-li rostre i somriure al nick i veu als teus mots... encantada d'haver-te trobat i de fer-te una abraçada en viu, bonica!
    Avui t'envio una abraçada virtual... quin remei ens queda, oi?
    Unaquimera

  • Un exercici de literatura[Ofensiu]
    copernic | 10-12-2010


    A través de la descripció no només física si no emocional de dues dones, feta amb un ofici admirable, teixeixes una història i en suggereixes d'altres. És difícil ser tan profund i penetrant en tan poques paraules (obligacions del concurs) i ho aconsegueixes amb la precisió del llenguatge i amb la justesa dels mots eliminant tot el que és superflu i deixant només allò que pot donar força al relat, que li proporciona una ràpida intel.ligibilitat i que deixa en el fons, com el mar després d'una llevantada un regust de qualitat. Molt bon relat!

  • Ja fa temps que havia llegit coses teves[Ofensiu]
    nuriagau | 06-12-2010 | Valoració: 10

    Amb un llenguatge cru i concís ens vas narrant una breu història en que apareixen tres personatges que comparteixen durant uns minuts l’escenari d’un tren. Amb unes pinzellades encertades ens has perfilat els tres personatges protagonistes amb un gran encert.

    Enhorabona pel microrelat aconseguit. Una història que no pot deixar indiferent al lector.

    Ens anirem veient als Reptes, Fredia

    Núria

    PS: El dia 11 espero que poguem aconseguir cinc minuts per poder xerrar una mica.

  • Com diu el Franz...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 05-12-2010 | Valoració: 10

    ...és un relat triangular, un nus borromeu fet en la mediocritat i la desesperació d'aquest, de l'últim home, aquest que s'arrossega pels carres i per cases amb hipoteques que no pot pagar, i al damunt li lleven el subsidi.
    Un relat realista com la vida mateixa, aquest home, en aquest cas dones, són naturals, i com a tal, deshumanitzades amb llurs problemes que no poden o suporten a base d'ansiolítics o píndoles antidepresives, han mort allò més sagrat al que tot ser s'ha acollit durant tota la història, l'eix de la conciència, el pare.
    Han quedat órfenes, cadascuna a llur albir com abastades pels seus conflictes que ja no poden solucionar de cap de les maneres perquè han perdut la fe en sí mateixes, és el fat de l'home modern. La manca de pare, de l'eix que fa que tota vida puga reeixir. I no et dic un pare religiós ni polític, sinó la figura d'eixe pare que fa d'alguna cosa, alguna cosa sagrada, valga la redundància.

    Una forta sal·lutació de Vicent, i dir-te que has clavat l'urpa de la teua ploma en els punts més sagnants de l'Home actual, en la nafra sagnant d'una Història que se'ns desmorona.

  • veritat colpidora[Ofensiu]
    franz appa | 04-12-2010

    Em va seduir en llegir-lo al repte i em sedueix una nova lectura, per l'estructura triangular tan ben planificada, per la intensitat amb què has sabut concentrar en tan poc espai unes històries carregades de diversos significats, i per la precisió i contundència amb què apuntes el teu microscopi de narradora omniscient sobre les vides, en certa manera igualment precàries, de les dues protagonistes... i dels protagonistes que es mouen, com dir-ho?, al fons de l'escenari, amb un sentit de veritat colpidor.

    Salutacions,
    franz

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: