L'existència

... descarnada, exacta.
Un bocí de vida descrita, contada, exasperant i viva alhora. Tot un exercici literari d'alçada.
L'enhorabona!!!

Carai! Quina història!
Tens molta habilitat per descriure els personatges i el seu entorn, per transmetre els seus sentiments —tot i que no en parles directament— i fer-nos sentir una mica la realitat, més aviat buida de les seves vides. També està molt ben aconseguit el contrast entre la dona rossa i la dona morena, entren les seves vides i preocupacions.
La ciutats ja ho tenen això, són plenes d’històries que conflueixen i se separen sense que els protagonistes n’arribin a tenir-ne consciència.

És sens dubte un molt bon relat.

Anjo

Es pot respirar angoixa en aquest relat, angoixa i soledat, en el tractament dels dos episodis enfrontats de dues persones que viuen la solitud d'una manera ben diferent. I ja és ben bé això el viure, vivim sols malgrat la molta gent que ens envolta en els carrers que trepitgem tots els dies. Ep! però no ens posem trists ja que per això fem relats, per fer experimentar sensacions, i la tristor és un, i aquest relat en va ple i ho transmet.

Bon any ple de relats Fredia!

ens veiem i ens llegim!

Ferran

en els trajectes per les vies quotidianes, pels carrils monòtons i grisos de la ciutat que no surt en els diaris, fins que un esdeveniment ens pertorba el nostre tranquil viatge, una notícia, però, que mai serà tractada amb la profunditat que mereix la mort.
Sort que tenim la literatura, i escriptores tan magnífiques que ens ho mostren en una altra dimensió.

Bon any 2011, amb estima i admiració, una abraçada.

Un relat que transmet la trista realitat del dia a dia. Una historia que ben bé podria ser una escena d’una obra de teatre. Dins un vagó de tren hi ha tantes vides anònimes que només cal observar per pensar que podria ser real.
Em va agradar conèixer-te en persona.

Una forta abraçada i Bones Festes!!

Un text urbà, que travessa la ciutat d’un extrem a l’altre. I també, un relat que ensenya sense descobrir... que no enganya, ni dispara per l’esquena, però reserva munició fins al final.
Com en els trencaclosques, les primeres peces que descobrim amb la lectura ens aporten imatges parcials, encara que no ho semblen: per una banda, les frases curtes, tallades amb mà ferma i eina ben afilada, aporten força informació i perfilen al detall els marges de la silueta... però per una altra, el saber fer de l’autora deixa just a les vores el començament d’altres formes, d’altres elements que només quan es col•loquin al seu lloc totes les peces, cobraran sentit i reclamaran el reconeixement que els hi pertoca.
Un relat ple de línies independents, que acaben convergint en un punt i barrejant-se davant els ulls de qui llegeix fins formar un mosaic en el que destaquen, evidentment, les figures de les dues dones, però també les de la resta de personatges que, només en aparença, semblen secundaris en un primer moment.

El to mantingut al llarg de tota la narració respecta en tot moment una objectivitat volguda, un distanciament de les figures, que fa més trasbalsador el missatge que ofereix, més commovedores les situacions a què al•ludeix, més humanes les personalitats que descriu a cop de matís, amb precisió i decisió, a partir del contrast, amb el qual juga sense perdre un compàs marcat gairebé amb metrònom, que és d’admirar.

Un relat impecable en la forma, en el fons, i en l’impacte que aconsegueix, Fredia!

I un cop acabat el comentari de la jutgessa, aquesta relataire vol afegir una observació personal:: Va ser un plaer conèixer-te en persona, parlar amb tu, posar-li rostre i somriure al nick i veu als teus mots... encantada d'haver-te trobat i de fer-te una abraçada en viu, bonica!
Avui t'envio una abraçada virtual... quin remei ens queda, oi?
Unaquimera

A través de la descripció no només física si no emocional de dues dones, feta amb un ofici admirable, teixeixes una història i en suggereixes d'altres. És difícil ser tan profund i penetrant en tan poques paraules (obligacions del concurs) i ho aconsegueixes amb la precisió del llenguatge i amb la justesa dels mots eliminant tot el que és superflu i deixant només allò que pot donar força al relat, que li proporciona una ràpida intel.ligibilitat i que deixa en el fons, com el mar després d'una llevantada un regust de qualitat. Molt bon relat!

Amb un llenguatge cru i concís ens vas narrant una breu història en que apareixen tres personatges que comparteixen durant uns minuts l’escenari d’un tren. Amb unes pinzellades encertades ens has perfilat els tres personatges protagonistes amb un gran encert.

Enhorabona pel microrelat aconseguit. Una història que no pot deixar indiferent al lector.

Ens anirem veient als Reptes, Fredia

Núria

PS: El dia 11 espero que poguem aconseguir cinc minuts per poder xerrar una mica.

Em va seduir en llegir-lo al repte i em sedueix una nova lectura, per l'estructura triangular tan ben planificada, per la intensitat amb què has sabut concentrar en tan poc espai unes històries carregades de diversos significats, i per la precisió i contundència amb què apuntes el teu microscopi de narradora omniscient sobre les vides, en certa manera igualment precàries, de les dues protagonistes... i dels protagonistes que es mouen, com dir-ho?, al fons de l'escenari, amb un sentit de veritat colpidor.

Salutacions,
franz