LES VISITES A LES CLÍNIQUES

Mira per on, així rient, rient ( als menys, a mi sempre em fas riure quan t’ho proposes, és a dir, quan escrius un relat d’humor... també tens escrits que m’han fet esborronar, però són d’una altra mena, evidentment ), has deixat anar unes veritats com uns temples, de tal manera que ningú es pot sentir ofès en sentit estricte: ni el personal sanitari en particular, ni la família en general.

Tot i que els internistes, les infermeres, els responsables de la neteja, els metges, les cunyades, els germans treballadors, la prole dels coneguts, i els visitants sense parentiu específic de les diverses franges horàries, reben la seva dosi de crítica irònica però afectuosa, cap d’ells és caricaturitzat amb crueltat ni fora de mida.
Per tant, a poc humor que tinguem, fins i tot sentint-nos englobats en una de les variants anteriorment citades, hem de somriure llegint la teva crònica.

I com que veig que, allà on sigui un/a, cal alimentar-se, t’ofereixo el Menú del dia ( tan sols has de clicar damunt les lletres de color per a què siguis servida ). .. però només per a tu, eh? El malalt o la malalta, que prengui unes verduretes bullides i pit de pollastre a la planxa ... per alguna cosa és el/la pacient, oi?
En fi, vaig a fer un mos, que hores d'ara falta molt per sopar i no per llegir sobre les visites a les clíniques s’ha de perdre l’apetit...

T’envio una abraçada substanciosa,
Unaquimera

diverses vegades, d'acompanyant, a hospitals i crec que cadascuna de les teves afirmacions, n'hi ha per a sucar-hi pa.
Amb el sentit de l'humor que et caracteritza, has escrit un relat que es llegeix amb un somriure als llavis.
Et felicito . Una abraçada, Aurora.
Nonna_Carme

A mida que llegia el teu retrat cada vegada veia més clar que això passa arreu i si no fés plorar de rabia,seria per partir-se de riure.
Gràcies per la bona estona i perdona si no t'el comento com cal ja que no en sé. Tinc pendent de publicar en poema on em justifico en el pròleg que soc novell.

Situació molt ben descrita;
els "hotels dels malalts", amb horaris
tan anàquics i esgotadors,
amb papellones de tots colors i a tot temps
que acaben agobiant al malalt i als cuidadors.

Acompanyants, que acaben saturant
amb les "seves angoixes" la fràgil paciència
del pacient, i nits de vetlla forçada,
per controls i gemecs llunyans;
i tot fa que el pacient lluiti aferrissadament
per guarir-se, o demanar l' alta voluntària,
per poder estar a casona,
amb un llibre i vora el foc.

HOLA,

Ens encantarà publicar-ho a tribuna@guimera.info

Coneixes Guimerà ?

I la pàgina www.guimera.info?

Fes un tomb i si t'agradem tant com a mi la teva història. ens envies el relat com annex en un e.mail adreçat a :

tribuna@guimera.info

Si ens vols posar una imatge - o més - també com annex en el mateix e-mail

Gràcies per endavant.

tribuna@guimera.info

Pensava que era una pràctica d'aquell hospital, però veig que és general. Pensava que eren percepcions meves i veig que és una molèstia compartida per tots.
Com és possible que els professionals per la salut no se n'adonin d'aquesta contradicció? T'animo a enviar aquest article a qui concerneixi.
Tal com és: les energètiques veus acabades de llevar de les infermeres de nit, aquell suc quan t'has aconseguit adormir en aquell lloc que sempre et serà estrany, quan entren a plena nit xerra que xerra entre auxiliar i infermera que només falta que et cridin: Estàs dormint béééé?!
Per altra banda i com apuntes, infermers, infermeres i auxiliars fan la seva feina i més. Porten tot el pes d'una planta amb gran eficiència. Els que ho fan per vocació, a més, transmeten una gran humanitat, que és el que fa feliç i cura al malalt.

Ja fa més de dos mesos, vaig fer-te un comentari al relat Qui ho diu que els llibres no serveixen per a res? que el vaig titular monòleg televisiu i deia:

"... el teu llenguatge és espontani i àgil. Tant és així que considero que aquest text podria ser, perfectament, un monòleg d'aquells que, últimament, estan de moda als programes d'entreteniment de la televisió..."

T'ho repeteixo de nou en el comentari d'aquest relat, com podria haver-ho fet en el comentari d'altres relats que tens a RC. T'has plantejat enviar curriculums a la tele?

Els qui hem conegut la vida de les clíniques hem pogut identificar les experiències caricaturitzades, d'una forma excepcional, en aquest relat.

Aprofito l'ocasió per desitjar-te un molt bon any 2009, sense visites a les clíniques!

Núria Gausachs i Cucala

Un relat molt irònic i ben construït, on descrius força bé el món, sovint amb tocs de surrealisme, de la sanitat.
No fa gaire jo estava en un hospital acompanyant un familiar. Al costat van portar una pobra dona que havia patit tres o quatre infarts. Li donaven una dieta sense sal, com és lògic. Doncs una filla que la visitava li allargava un saler que duia a la borsa - no sé si era molt ignorant, o tenia ganes d'heretar -dient-li que aquella cosa tant sosa era pràcticament immenjable. Hospitals i clíniques són fons inesgotables d'anècdotes...
Un bon any.
Ramon

no he hagut d'estar els darrers temps a cap clínica. Ma germana va estar intervenida però va marxar de seguida i les úniques visites vam ser la família "íntima", on les coses es poden dir fàcilment pel seu nom (vaig anar-hi amb les meves filles i és clar no vam allargar la visita i elles es van portar molt bé)
El record més recent és com a "pacient" el tinc justament del naixement de les filles i haig de dir que he reconegut alguns dels "tics" que esmentes.

Gràcies pel teu bon humor.

Com sempre, fas que la realitat superi la ficció!. Bastantes vegades he estat visitant malalts a alguna clinica i m'hi he sentit identificat, com si m'haguessis vist, de cunyada(?), de tiet, o del que sigui..tant se val.

Aquest relat s'hauria de posar a totes les entrades de totes les habitacions del mon sencer i seria un decaleg de comportament espectacular...al menys els visitants es fotrien un tip de riure i potser se'n anirien mes aviat i inclus al malalt l'hi baissaria la febre mes d'hora. Proposa'ho al Comite de Bones Conductes(CBC). Igual et cau una tauleta de torrons, aprofitant les festes!

Petons...amb careta de clinica(ons).

Són tres quarts i cinc de l'una de la matinada, et poso nota ràpidament i surto al passadís a riure. No vull despertar al pacient.
Bona sortida i millor entrada d'any!
- Joan -

He estat alguns espais de dies a clíniques. I el que descrius com experta és aixì. Molt real i còmic, a vegades. És la paradoxa del dolor.

Un text divertit que treu ferro a les estades a la clínica: aquesta mena de tallers per recompondre mecanismes descompostos. Com que aquests dies m'ha tocat molt anar-hi, per desgràcia, i sovint en torn d'infermera de nit -malgrat que no tinc la condició femenina-, aprecio molt el molt bon humor i la gràcia amb què l'has amanit.
Hospitalari text i molt d'agrair!
Una abraçada,
franz