Les Tribulacions del Fantasma

He d'advertir als lectors d'aquest escrit, que en el món trasbalsat i confús que ens ha tocat viure, el nostre Viladecavalls estimat, conegut també com la Tarumba, no representa cap anormalitat ni és gaire diferent que qualsevol altra municipi de l'entorn. Personalment, voltant per Ullastrell, Vacarisses, Matadepera i Terrassa, m'he trobat sempre com a casa. Cada poble mostra les seves rareses peculiars que el doten d'una personalitat única i irrepetible. No us ha d'estranyar doncs, que l'autoritat local ens mantingui al dia amb edictes com el següent :

Ban

Benvolguts convilatans,

Encara que alguns de vosaltres ja en sabreu alguna cosa, l'Ajuntament de Viladecavalls es veu en l'obligació d'advertir oficialment als habitants del municipi, que darrerament, per les nostres places i carrers, ha estat observat un fantasma.

L'espectre, originari de les ventades Carenes de Can Turu, presenta unes maneres i una educació dignes d'elogi i consideració. Les seves darreres aportacions als pregons de les festes locals han estat encertades, i han permès corregir certes desviacions del consistori, involuntàries, que haurien malmès la imatge de la batllia, i haurien perjudicat al comú del poble. També, la seva presència dota al municipi d'una particularitat única que només pot beneficiar al conjunt d'estaments socio-econòmics de la vil·la.

Per tant, aquesta alcaldia, decreta que es respecti i tracti amb cortesia al nostra estimat Fantasma.

Qualsevol incompliment del punt anterior, serà castigat amb amonestació i multa grossa.

Atentament,


Signat per il·lustríssim alcalde de la vil·la

------------------


Poca broma que ens hi juguem els calers !

No tots els pobles tenen el seu fantasma oficial. Ja sé que em direu que de fantasmes ni ha per tot arreu i que en coneixeu un munt, però el nostre és en singular, dels de debò, dels de còrpora immaterial. És l'ànima, no sé si en pena, d'un convilatà traspassat ja fa una bona colla d'anys, que té la particularitat de presentar-se educadament, sense arrossegar cadenes, ni amb el cap entre les mans, ni llençols, ni altres efectes especials. Sense anar més lluny, jo mateix, vaig parlar amb ell l'altre dia.

Ens vam trobar a la biblioteca del poble mentre jo estava, còmodament assegut, fullejant la premsa del dia. D'entrada, no vaig parar esment en qui tenia al costat. Em va cridar l'atenció quan em vaig adonar que llegia un diari esgrogueït, aparentment molt antic. Al fixar-m'hi més, ja encuriosit, vaig comprovar que es tractava d'un exemplar del segle passat. El mantenia obert per la pàgina de necrològiques que era atapeïda d'esqueles realment inquietants, negres com el vellut, al gust de la època. Sense endevinar la seva identitat, ja que vestia a la moderna i anava molt arreglat, vaig atrevir-me a preguntar sobre el motiu de la seva recerca. Sense embuts em va fer saber que li venia de gust rellegir la seva esquela. Va afegir que la seva vida va ser ingrata però, almenys en la mort, va tenir una recordança digna d'un senyor. Em va dir que ell era pagès d'ofici i que havia exercit com a mosso de la masia de Can Turu, justament al mateix lloc on s'alçava la biblioteca, i que per això no era d'estranyar que el veiéssim rondant per l'indret. Jo, tot i estar realment impressionat per les seves paraules, vaig adoptar un posat que no traïa la meva inquietud. Us puc ben assegurar, que era el primer difunt amb el que mantenia uns raonaments tant equilibrats.

L'home, o l'ésser, no sé com anomenar-lo, va iniciar una conversa molt amena sobre l'esdevenir del temps i les transformacions de la societat. Em van sorprendre sobre manera els raonaments, el vocabulari i fins i tot l'erudició del meu interlocutor. No sense un cert pessigolleig que em davallava per l'esquena, vaig atrevir-me a qüestionar la seva formació pagesa, argumentant que la seva dicció era més pròpia d'un home de lletra. Amb la mirada radiant i mostrant un punt d'orgull, em va dir que des de la malaurada data de la seva mort havia tingut temps de cursar, amb èxit, un parell de carreres universitàries.

Refet de la primera sorpresa, vaig esmentar-li que jo portava tota la vida per aquells turons i que fins aleshores no havia sabut res de la seva peculiar existència. Aleshores em va confessar que la seva visibilitat depenia només del seu lliure albir, i que triava qui el podia veure i el moment oportú. Que si ara jo gaudia de la seva figura, era perquè a ell li interessava, per una raó de la més alta transcendència. Em va fer saber que en vida va ser testimoni de fets esgarrifosos i que jo l'havia d‘ajudar, si mi avenia, a trobar un cofre enterrat per aquells rodals que serviria per desenterbolir quelcom de la seva història.

Al aclarir-li jo, que ell era un fantasma i que segons el saber popular no hauria de tenir cap dificultat per trobar l'objecte desitjat, em va dir :

-No és tant fàcil company. Els d'allà dalt - va dir mirant cap el sostre de la biblioteca- quan concedeixen el permís de fantasma, exigeixen el compliment d'un codi de conducta molt estricte. Si ens el saltem perdem la llicència i restem sotmesos a uns càstigs eterns força enutjosos.

-Jo tinc entès però, que a més d'un, els fantasmes, l'heu estibat dels peus mentre dormia per aconseguir el que us interessava.

-Sí, teniu raó. Aquest era el mètode d'abans. Ara, al més enllà, s'ha posat de moda una ètica molt formal que priva d'actes tant primaris i alhora tant entranyables. Ara senyor meu, les directius estipulen que no s'ha de vèncer, sinó convèncer. I per això em teniu aquí enraonant tanta estona. Abans amb una aparició ben preparada, unes taquetes de sang, i una consigna expressada amb veu fosca i gutural, aconseguíem en un tres i no res el que volíem. Ara ens hi em d'esforçar una mica més. Per altra banda convindreu amb mi, en que el sistema té l'avantatge que no provoca tantes histèries, ni tants mals de coll pels crits esgarrifosos que us fèiem proferir.

Després d'aquests raonaments tan entenimentats, i d'aclarir-se una mica la veu amb un parell d'estossecs força convencionals, va dir-me que el primer que havíem de fer era anar al cementiri. Com comprendreu, vaig intentar eludir la invitació amb els arguments habituals de quan et demanen de fer quelcom que no et ve de gust, però va insistir tant, que per cansament, i per què no dir-ho, també per curiositat, vaig accedir a acompanyar-lo.

Vam fer un passeig força agradable pel poble. En creuar-nos amb la gent em saludaven talment com si anés sol. La temperatura era la idònia per la tarda de primavera que gaudíem. En arribar al cementiri, em va aclarir una mica el misteri. Ell no podia entrar ja que dins la terra sagrada del recinte, reposaven les seves despulles i, segons em va explicar, si per casualitat topava amb un osset o un polsim del seu anterior cos, es produiria una conjunció terrible que l'apartaria per sempre més d'aquesta segona existència, que revivia tan regalada. Això sí, em va donar totes les dades per localitzar una difunta que estava a un metre per sota terra, i em va aclarir que esgarrapant a fons, trobaria entre les seves mans, ja totalment esquelètiques, el cofre del seus neguits.

-Home ! - vaig dir una mica enutjat- aquesta és una feina il·legal i per altra banda molt galdosa.

-No patiu ! - va respondre- Tot està controlat ! Ja he parlat amb el mossèn i l'alcalde i no han posat cap impediment

-Doncs així, si ja gaudiu dels permisos oficials, perquè no ho fa l'enterramorts ? - vaig dir ja demostrant que estava emprenyat.

-Amb l'enterramorts ja he tingut més d'un entrebanc, i no em pot veure ni en pintura, i per altra banda, heu de saber - aquí va fer una llarga pausa que va aprofita per aclarir-se la gola- Heu de saber, que la finada era parenta vostre.

En aquest punt va iniciar la clàssica retòrica que si la cosina de la tieta, i el germà del besavi de Cuba que es va casar amb... Com era habitual amb mi, em vaig perdre a la segona generació i fent confiança al fantasma, vaig optar per creure-m'ho. Bé ! Ja m'explicareu que hi feia jo al cementiri, amb un fantasma i amb l'encàrrec de profanar la tomba d'una parenta llunyana. Jo que només havia anat a la biblioteca per consultar a la premsa del dia, el resultat de les tant trasbalsades eleccions generals.

Entre una cosa i l'altre, ja ens havien tocat les set de la tarda al campanar de l'església de Sant Martí. La llum del dia s'anava esmorteint en un to rogenc de presagis inabastables. D'un racó fosc i humit del mur exterior de la necròpolis, en va extraure una clau rovellada que evidenciava el pas dels anys. Amb un gest solemne propi dels que se saben posseïdors d'una veritat indefugible, va donar-me la clau. Alhora m'exhortava per a una fi reeixida de la tasca encomanada. Com podreu comprendre, jo de ganes d'endinsar-me en aquella terra santa, a punt de fosca, no en tenia ni una. Vaig intentar convence'l que l'endemà, a trenc d'alba, seria millor hora, vaig argumentar que en aquell moment no disposàvem ni de les eines, ni de la llum adient... Tot va ser envà. Em va assegurar amb fermesa que tot estava previst, i que dins trobaria tot el necessari per a la meva missió. Per la llum no calia patir, al cel ja s'insinuava potent una lluna plena més arrodonida que mai. Al observar-la atentament, una silueta de ratpenat al contrallum, va acabar de dotar l'ambient de l'atmosfera fúnebre que segurament calia.

Sense abandonar del tot una tremolor de cames incipient, vaig adreçar-me a l'indret on havia de reposar la finada. L'esperança de trobar el terreny encimentat o dedicat a alguna dependència del recinte mortuori, va esvair-se d'immediat al topar amb una creu on hi constava la filiació exacte de la difunta. Molt a prop, al costat d'un munt de terra remoguda, hi havia un pic i una pala disposats per al meu ús.

La terra tova va facilitar molt la tasca. Sota el clar de lluna, un silenci premonitori acompanyava els meus moviments acomp
assats. Tot d'una, al enfonsar el pic amb un cop enèrgic, vaig tenir la sensació d'haver foradat una caixa de cartró. Al alçar-lo no vaig poder reprimir un crit esgarrifós, exhalat del més profund del meu ésser. A la punta de l'eina penjava el crani escabellat i corrupte de la meva parenta. De l'òrbita resseca de l'ull dret, penjava un cuc de terra bellugadís que no va dubtar en llençar-se al buit... El fantasma m'hauria pogut avisar que, abans, els enterraven sense caixa.

De l'espant irracional dels primers moments, vaig passar a concloure que, ja que ho havia de fer, com més aviat ho enllestís, millor. Ja més poc a poc, vaig anar resseguint el cos amb la punta del pic, en arribar prop de les mans una convulsió sobtada em va obligar a fer un salt inconscient enrera. Vaig entrebancar-me i vaig anar a parar de cul sobre una creu rònega que em va estripar els pantalons i una mica els calçotets. Al alçar-me vaig veure el motiu de l'ensurt. A la punta del pic hi havia encastat un parany. Es tractava d'un giny d'aquells que es fan servir per caçar animals, dels que s'arrapen a les extremitats, en un mos metàl·lic, ferint de mort a la pobra víctima.

Ja tip de tot plegat, cames ajudeu-me i amb el cul mig enlaire, vaig sortir del cementiri com una exhalació. A la porta ja m'esperava el fantasma. Al explicar-li el que m'havia passat, em va dir que no es podia esperar res més del seu cosí segon, que tal com em va aclarir era, textualment i perdoneu l'expressió, un mitja merda. Amb veu harmoniosa em va tranquil·litzar i quasi bé sense adonar-me'n, ja tornava a creuar el trespol de l'entrada al fossar.

Vaig reprendre la tasca amb mil i una precaucions mentre una suor freda em regalimava per tot el cos. Al cap de poca estona, tal com havia pronosticat el meu amic, va aparèixer un petit cofre de fusta negre de sutja, adornat amb petits detalls metàl·lics de llautó. Al intentar arrencar-lo de les mans ossudes que el premien amb delit, al cedir, vaig tornar a ensopegar amb la maleïda creu de la tomba veïna. Em vaig ferir el camal, i tip de tants ensurts, corre-cuita, vaig tornar a enterrar la parenta. Vaig col·locar el cofre dins una bossa de plàstic de cal Vinaixa i cuitant de deixar-ho tot ben arreglat, vaig sortir definitivament del recinte. Ja a fora, després de fer grinyolar la clau per darrera vegada, vaig respirar tranquil.

El primer que va fer el fantasma va ser obrir l'embolcall. Al fixar-m'hi bé, vaig veure que una de les mans, guarnida amb una anell de compromís, s'havia separat de l'esquelet de la malaguanyada i restava aferrada a la capsa. No em va fer gens de gràcia, ni tampoc al fantasma, que convuls, i amb cara d'espantat, em va demanar amb veu tremolosa, que tornés el conjunt al seu indret natural. Les seves faccions, ara desencaixades, no feien més que dotar de major patetisme l'estranya escena. Aquest cop no em vaig poder contenir i amb ràbia li vaig dir que ja s'ho faria, que jo ja en tenia prou per aquella nit. Ja llençat, li vaig engaltar que per ser un fantasma era una mica cagadet. Que amb la nova normativa celestial l'havien ben espifiada i que les llicències de fantasma les durien de donar en una mena de tómbola de fireta....

Tip de tanta comèdia, vaig optar per treure el cofre de la bossa, i sense miraments, arrencar la mà momificada que el premia. En fer-ho, els ossos, ara esbocinats, van dringar sobre el terra empedrat, acompanyant afinadament el so metàl·lic de l'anell. En obrir la misteriosa capsa va aparèixer un joc de cartes molt antic. Alhora vaig notar una estranya sensació a tot el cos, com un tremolor d'aquests que fan els telèfons mòbils d'ara. Al cercar al meu interlocutor per obtenir una resposta per el nou enigma, vaig comprovar que estava sol, s'havia esfumat. El Fantasma s'havia esvaït d'acord amb la seva naturalesa.

Més encuriosit que espantat, sota la claror de l'astre nocturn, vaig mirar la baralla. Hi havia cinquanta-una cartes, i no s'assemblaven gens a cap de les que jo havia vist en ma vida. Del que no hi havia cap dubte era de que servien per a l'endevinació. En italià, sota d'imatges premonitòries de colors esgrogueïts, apareixien noms i frases prou eloqüents: "I Deliranti", "Falsità", "Malinconia", "Presente di pietre preziose", "Giovine Fanciulla", "Il Vedovo", "Ammalato", "Disperato per gelosia"...

Vaig recollir l'anell i els ossos del terra, i els vaig posar junt a les cartes dins el cofre. Després, no sense haver mirat al meu entorn per si hi havia algú, vaig encaminar-me cap a casa. La primera explicació que se'm va acudir per aclarir una mica l'enigma, era que la meva parenta havia de ser una bruixa de l'època, i que aquelles cartes havien de tenir un poder especial o amagar algun secret inconfessable.

En arribar a casa però, vaig obtenir una resposta inesperada als meus dubtes. L'havia ben espifiada ! La família, els parents, tots eren a la llar a punt de sopar, l'únic que mancava era jo. Els vaig saludar, parlar, escridassar, i fins i tot insultar, però cap ni un em va respondre. No es van donar per assabentats. Per més INRI, quan s'acostaven ni em veien i quan, en previsió del xoc, jo intentava esquivar la topada, em travessaven impunement com si fos transparent. No hi havia cap mena de dubte, jo residia en una altra dimensió. Havia anat a parar al mateix lloc però en un espai-temps diferent. Vaig passar unes hores de desesperació indescriptibles, la família patint i jo allà, amb ells, sense poder-me manifestar. Quan ja començava a pensar en un alliberament definitiu, en el suïcidi, va aparèixer el fantasma tot suat i amb mala ganya.

-Renoi ! Com m'ha costat de trobar-vos - va dir sense haver recuperat l'alè- Porto hores intentant de sintonitzar aquesta dimensió desconeguda on heu anat a parar. No hi havia estat mai i us asseguro que es molt avorrida. No perdem temps que hem de tornar al vostre pla astral anterior. Ja us vaig advertir que havíeu de tornar-ho tot al seu lloc. L'anell de la difunta, en combinació amb la baralla tenen poders inabastables per a nosaltres. Som hi ! Cap el cementiri !

-Però vos ja ho sabíeu això ? - vaig preguntar recuperant l'esperança per moments.

-No fins a aquest punt- em va dir- A mi el que m'interessava era la baralla que, segons m'havien dit, te poders més convencionals. Heu de saber que els fantasmes no tenim el do de la plena clarividència i poc o molt, m'hauria ajudat. Però Caram ! Vistos els resultats més val deixar-ho córrer.

Sense perdre temps vam arribar al cementiri, però la situació s'havia transmutat. En obrir la porta vaig veure, surant per l'espai interior del campo santo, un munt d'esperits, espectres, monstres i criatures esgarrades, que em miraven amb clara animadversió. La meva missió era tornar-ho tot al seu lloc. Vaig afanyar-me com un boig, ignorant les mirades inflades d'odi que sentia clavades sobre les espatlles. Un íncube maliciós, ja jeia sobre el meu cap i em burxava els ulls amb els dits dels peus bruts d'immundícia. Per sort, la darrera palada va esvair aquell horror dantesc i, després del tremolor reglamentari, el cementiri va retornar a la seva normalitat més insulsa, a la seva pau tant poetitzada. Ara, fins i tot reconfortant. Vaig mirar la reixa exterior a la cerca del meu company, però no hi era. Tement el pitjor, el no haver anat a parar a la dimensió correcte, vaig donar altre cop les dues voltes de clau reglamentàries. Tornava ha estar sol i el dia començava a clarejar.

Altre vegada vaig apressar-me cap a casa, al arribar, de primer tot van ser alegries, després ja va arribar algun retret. Què on havia passat la nit ? Que quines hores eren d'arribar ? Que, què m'havia passat als pantalons ? Que si havien patit tant i més quan. De moment vaig tranquil·litzar-me per haver aterrat a l'espai-temps que tocava, però ja intuïa que la cosa no quedaria així. La meva dona ja arrufava el nas més del normal... Però aquest aspecte forma part d'una altra història.

Pel que fa al fantasma des d'aleshores no n'he sabut res més... Fins avui. Al matí, mentre era a la feina, he rebut un correu electrònic inquietant. Deia així:


Benvolgut amic,

Ja fa uns dies que no sabeu res de mi, però no heu d'interpretar que sóc un mal educat o un desagraït. L'altre nit, la del cementiri, vaig aconseguir sintonitzar per salvar-vos la pell, amb tant mala fortuna, que vaig oblidar d'anotar les coordenades espai-temporals del punt de partida, es a dir, les de la vostra dimensió actual, i per tant, sóc en una dimensió desconeguda. De moment l'únic que he assolit, almenys així ho espero, és interferir unes freqüències de la vostra realitat que aprofito per fer-vos arribar aquest missatge. No patiu per mi, tard o d'hora ens tornarem a veure. Espereu-me ! Encara hem de fer molta feina plegats.

De moment però, us recomanaria que no us acostéssiu al cementiri, la noticia del nostre intent a corregut entre algunes ànimes en pena de parents de la difunta, entre elles la del meu malvat cosí segon. Són capaços de qualsevol cosa...

Sempre vostre,

El fantasma de les Carenes


Viladecavalls, març de 2004