un relat.com

Té collons! M'he alçat aquest matí fresc com una rosa i més content que un gínjol. La culpa la té la bleda de la Montse (la meva germaneta) que, tot i que a vegades sembla que n'hi en falti un bull, l'ha encertat de ple.

-Tu que escrius tantes bestieses- em va dir abans d'ahir al matí- potser que les pengis d'internet. Qui sap si algun desmenjat com tu les llegeix i deixes d'emprenyar tot el sant dia amb: Que et sembla?... Trobes que el final es escaient?... Mato o no mato a tal o qual personatge?... Ja ho has llegit?... Quan ho faràs?...

Després d'escoltar-la amb menys atenció de la que es mereixia, se'm va "acudir" de cercar amb el googgle què és el que hi havia a la xarxa relacionat amb aprenents d'escriptors als qui potser només coneix la seva germana o algun altre parent de bona pasta.

I heus ací el descobriment! relatsencatalà.com m'oferia la possibilitat d'enviar els meus escrits, m'obria una porta a l'esperança, algú podria llegir-me...

Quin morbo! Un desconegut, o potser millor una desconeguda, davant l'ordinador, mig asseguda mig estirada en una butaca de despatx amb una cama per sobre el reposabraços, eixamplant l'obertura d'unes faldilles escasses. Insinuant el borrissol entremaliat per entre unes calcetes de puntes seductores. Potser amb un dit a la boca obrint lleugerament uns llavis de roig encès per on se passeja la llengua humida i juganera...

Potser seria un clergue, lletraferit i estudiós assegut a la humil cadira d'una abadia propera... I si fos una mestressa ? que a mig fregotejar cerques uns minuts de descans amb un tallat fumejant de tebior casolana... Fins i tot podria ser un funcionari o un bomber, o una secretària eficient, o un empleat de banca somniador... Qui ho sap! Potser la meva pròpia germana, en hores d'insomni fugint de la rutina i el pesat del seu germà...

Tot plegat bo per fer volar coloms una estona, però calia provar-ho, llençar-se de cap a l'espai virtual. Per sorpresa meva, primer de tot havia de decidir com em diria (sí! sí! Jo mateix), si seria mascle o femella, amb un nom normalet o amb reminiscències medievals o potencialment literàries. Amb només uns numeros o unes lletres qualsevol també valdria. Però, carall!... Perquè un pseudònim?... Jo sóc jo, i al capdavall no tinc cap prestigi a perdre... No hem quedat que no em coneix ningú? Tret, clar està! de la figa flor de la meva germana, que per altra banda de ben segur li farà il·lusió de trobar el meu nom per internet (perquè de llegir us ben asseguro que no se'n escaparà). Un cop decidit que jo sóc jo i no cap altre s'obre un camp immens de possibilitats...

Quin escrit envio? Un de llarg o un de curt? Eròtic, policíac, romàntic, fantàstic o poètic? D'ara o de quan vaig començar a gargotejar? Quina merda! Jo ja sóc prou cagadubtes tot solet perquè mi ajudin els de la Web!... I si ho llegeix algun company de feina o un conegut? Quina vergonya! Sabrà com sóc, que penso, descobrirà els meus neguits, els desitjos obscurs que dissimula tant bé la meva aparent normalitat... Però, renoi! Tant me fot!... Si no ho deu llegir quasi ningú... Millor!

El cas és que aquest matí m'he alçat fresc com una rosa i més content que un gínjol. La culpa la té la bleda de la Montse (la meva germaneta) que, tot i que a vegades sembla que n'hi en falti un bull, l'ha encertat de ple.


Jordi Sebastià i Galí
Març del 2005