Un ratpenat esbojarrat ?

No sé que coi els ha agafat als de casa ! Ja n'estic fart ! He estat una setmana fora, torno sa i estalvi, i en lloc de saltar d'alegria els agafa una emprenyamenta d'aquí t'espero. Jo trobo que no n'hi ha per tant. No han valgut ni raons ni sermons, ja els he dit que la primera versió, la del viatge a Cuba, no era certa, que era un subterfugi per treure'm els amics de sobre, que tot plegat tenia una explicació més normal. Els he dit, cuitant que no ens sentis ningú, que havia anat a Montserrat a meditar.... No sé que els ha semblat pitjor, m'han dit de tot, que si era un bergant, un mentider, un mujeriegu, un aprofitat, un descarat, un irresponsable... Sort de la meva dona que finalment ha cavil·lat que potser m'havia trastocat, temporalment, és clar ! No quedant altre remei m'he aferrat a l'argument i ja podeu imaginar com ha acabat tot plegat, de psicòleg a psiquiatra passant per tests, sessions i una tanda de remeis que fan de mal anomenar. Està clar que de moment no n'he pres ni un, perquè puc ser un esverat i una mica mala peça però encara no estic sonat. Ai ! No sé què hagués passat si els hagués explicat la veritat.

De fet, miris com t'ho miris, fa de difícil justificar l'haver deixat el meu fill de quatre anys abandonat a la sortida de la cova. Algú de la colla el va portar a casa. Però no us penseu, ell jugant i entretingut com estava amb els amiguets, quasi ni se'n va adonar. No va ser fins passats dos dies que no va preguntar on estava jo.

Tot va començar ara fa uns quinze dies, un diumenge al matí dels normalets.... De tota manera, crec que alguna cosa ja s'ensumava. El cotxe no em va arrancar, la serra de l'Obac estava anormalment emboirada, i el pitjor de tot, em vaig deixar l'esmorzar. Aquesta és una de les coses que més ràbia em fa. L'havia preparat de pernil amb pa amb tomàquet i amb unes olivetes d'aquelles,.... Bé ! No desviem el tema... Com us deia, aquell dia hi havia una sortida d'Espeleokinder a una cavitat de l'esmentada serra, a l'Avenc del Picarol. Jo i el Marc, el meu fill, ens vam trobar amb tota la trepa, ja a peu de cova, una mica més amunt de l'Alzina del Sal.lari. De les motxilles van començar a sortir cordes, mosquetons, boudriers i tota mena d'estris necessaris per iniciar l'exploració. La canalla, com sempre, estaven d'allò més animats i alguns ja penjaven d'alguna de les alzines dels voltants. L'encesa dels llums de carbur, amb la flama juganera, cridava l'atenció dels més menuts, fins i tot algun dels més espavilats va advertir que no ho havien de saber els bombers. Fins aquí tot normal, si creieu que entaforar tanta mainada en un forat és de gent entenimentada.

Vam iniciar l'exploració ben encordats, deixant-nos engolir per la boca de l'avenc. Un a un vam anar baixant per l'esquerda vertical i relliscosa d'uns sis metres de fondària que ens emparedava subtilment. Després, arrossegant-nos pel fang i la pols, vam continuar per galeries laberíntiques que, ara amunt, ara avall, ens van dur fins al final de la singladura, tres-cents metres més enllà de l'entrada. No cal dir que l'emoció de la descoberta atiaven el bon humor i la cridòria. En un racó fosc i humit algú va albirar un ratpenat que penjava amb el cul enlaire. Ara un llum, que si un flaix, i fins i tot més d'un crit, de segur van entorpir el descans merescut de la bestiola. De bon començament no en vaig fer massa cabal i, esperonant als menuts, vam iniciar el camí de la sortida. Va ser al tornar enrera, per fer sortir al darrer vailet que estava embadalit amb l'animalet, que vaig adonar-me de quelcom estrany.

Aquell ratpenat no era com els altres, hi havia algun detall que inicialment se m'escapava, que el feia singular. Ja anava el darrer del grup i com que no hi havia pressa, vaig acostar-m'hi una mica més. Al fer-ho vaig quedar com encantat, l'animal, en contra de la seva naturalesa, em mostrava uns ulls petits i penetrants que s'insinuaven endolcits per una lluïssor humida. Talment semblaven els ulls d'una noia. Acomodat, tranquil i relaxat, vaig començar a acaronar, l'animaló. Crec que va ser al cap de poca estona, o potser no... Va ! no ve d'una mica ! El cas és que vaig sentir com una subtilíssima i lleugeríssima abraçada, alhora que un núvol, tant tènue com si fos imaginari, dibuixava uns braços delicadíssims que m'atreien, m'acostaven i m'empenyien cap a la bèstia. Jo, irreflexiu del tot, em vaig deixar arrossegar per la dolça atracció. Endut per la màgia del moment, no vaig dubtar de quin havia de ser el meu destí. Ara, reflexionant sobre aquells instants, recordo que de forma molt passatgera vaig pensar que la trobada podria ser freda, però no. Va ser suau i tèbia, com en els somnis, quan et llences dins d'un núvol de glòbuls de blanc lluentíssim. Vaig entrar al cos de l'animal sense ni adonar-me'n. Aquest, sobtadament, va deixar de ser un ratpenat, per transformar-se en un ésser eteri i voluptuós, una noia de somni. A partir d'aquest moment la meva vida va ser trasbalsada sense escrúpols.

La vaig veure vestir-se corre-cuita amb la meva roba que estava escampada pel terra i, ja amb el casc i el carburer posats al seu cos de diablesa, em va dedicar una darrera mirada bonica i trista alhora, em va fer adéu amb la mà i xiuxiuejant un perdó em va deixar totalment a les fosques. Jo no acabava d'entendre res, però em trobava bé cap per avall. M'havia convertit en un ratpenat, concretament pel que he esbrinat després, de l'espècie rinolophus, aquells amb el musell en forma de ferradura.

Comprendreu la meva sorpresa al veurem abocat a aquesta nova condició tant giravoltada, però el meu tarannà natural, alegre i conformat, em va permetre positivar l'irremeiable. He de reconèixer que ja intuïa que el nou estat representava certs avantatges. Mica en mica, la negre foscor va anar dibuixant, com en una pantalla, el relleu ara enorme, de la cavitat. Això dels ultrasons combinat amb les orelles grosses dels ratpenats funciona de meravella. Potser estudiant a fons el sistema es podria patentar un aparell,..... Renoi ! Ja me'n vaig altre cop del tema .

Bé ! com anàvem dient, no només la visió, sinó que la sensació d'humitat i fred, anteriors a la transformació, es convertiren en una tebior reconfortant molt agradable. De tota manera encara hi havia un aspecte que em neguitejava força. De volar, el que es diu volar físicament, jo no en sabia. Com més hi pensava, més s'arrapaven les meves noves urpes al subtil sortint de la cavitat que em feia de penjador. Està clar que ho havia d'afrontar tard o d'hora. Mentrestant una remor insistent, al que jo endevinava era l'estómac, m'advertia que ja començava a ser l'hora de sopar. Adonant-me que no per molt meditar més m'atiparia, vaig decidir passar a l'acció. Afluixant sobtadament la meva abraçada pètria vaig iniciar la caiguda lliure a una velocitat menor a l'esperada, en menys d'un instant però, vaig veure clar que si no movia aquells apèndix membranosos substitutius dels braços, la patacada podia ser definitiva. Dit i fet ! En el moment just vaig equilibrar-me per damunt del terra fangós. Volava ! No havia costat tant, ara només pesava uns deu grams. Altra cosa va ser el control de la deriva, vaig fregar els morros per les parets almenys quatre cops abans de mig dominar la maniobra. Ho estava aconseguint ! Al sortir fora l'avenc com una exhalació, em vaig sentir com si hagués superat totes les pantalles d'un joc de la Play Station II.

Altra cosa va ser la desagradable sensació que tot seguit em va envair. Per una banda, el cos afamat i acabat d'estrenar, em demanava mosquits com més grossos i plens de sang millor i, per l'altre, la meva ex-naturalesa humana em feia delir per la sopeta que de ben segur m'estava esperant a casa. Però després d'estudiar-ho una mica, no veia la manera de menjar amb cullera en el meu nou estat. Què hi farem ! El primer es atipar-se per desenterbolir el pensament...

Un cop havent sopat, vaig començar a veure les coses d'una altre manera. Però renoi ! Com és la vida. Mentre em cruspia, als postres, la darrera papallona, assaborint fins la punta de l'ala (un nou plaer per gaudir de la vida), un altre instint animal se'm va desfermar incontroladament. Una encisadora ratapinyada, s'estava pels voltants, passejant impúdica i provocadorament la seva nuesa natural. Com que jo de roba tampoc en gastava, sense pensar-ho gaire ens vam trobar i, ja ens tens embolicats. Vist i no vist ! Ho vaig trobar fabulós, ni el lligue clàssic, ni prometatge, ni casament, ni parents que fan nosa , un petó de comiat i, adéu i fins una altra. Això si que és anar al grà.

Ara sí !... Tip en tots els sentits ja podia començar a plantejar-me la nova situació. Em van venir al cap la família, els amics, la feina i, sobtadament, no sé perquè, els insecticides... Caram ! Quin ensurt ! I si m'havia endrapat una papallona enverinada ? Aquell mosquit rodanxó, no s'havia deixat enxampar massa fàcilment ? Una suor freda, si és que es pot anomenar així el que tenen els ratpenats, va recórrer l'insignificant cos pelut que ara posseïa. No tot era tant bonic, vaig pensar. Però, a muntanya i al Parc natural de Sant Llorenç del Munt, no ni deuen pas escampar, vaig consolar-me. Això és com lo dels additius alimentaris, a viure que són dos dies, vaig dir-me a mi mateix sense massa convicció.

Vistos pros i contres de la nova situació, estudiades solucions, i aportades totes les raons, vaig concloure que de moment el que més em convenia era aprofitar l'avinentesa per donar joc a la meva natural xafarderia. Què podia fer sinó ?... quedar-me cap per avall esperant que passi el temps ?.. Au va ! Cal aprofitar les ocasions. De moment com a ratpenat, ja anava ben servit. Com que a la cova ja hi sabria tornar vaig decidir de no anar a dormir.

Després de rumiar una estona, tot gaudint d'un vol en ziga-zaga, vaig decidir adreçar-me cap a Terrassa. Sense revolts la carretera de la Mata es fa en un tres i no res. Tot passant per Matadepera ja
vaig tenir el meu primer ensurt. Inesperadament, una massa blanca endimoniadament revoltada, s'apropava cap a mi a una velocitat de vertigen i en trajectòria d'impacte imminent. Sort en vaig tenir dels meus nous sentits que em van permetre esquivar la topada fatal al darrer moment. Estava sobrevolant una part exageradament il·luminada del camp de golf, on una colla, s'ho estava passant d'allò més bé bastonejant pilotes una darrera l'altre. Al fugir de la zona de risc, no vaig poder reprimir un xiscle d'admiració, al contemplar una gernació de mosquits de totes les classes i dimensions, que farien les delícies de qualsevol família de muricecs afamats.

No gaire més enllà, en el refugi improvisat d'una zona emboscada, vaig aturar-me a descansar sobre un cotxe que hi havia aparcat. Comprendreu que l'aleteig nerviós propi del vol dels ratpenats, quan no hi estàs acostumat, cansa. Quina va ser la meva sorpresa quan penjant cap per avall del retrovisor, posició francament còmoda, tot va començar a trontollar. Vaig pensar en un terratrèmol, una catàstrofe, però no. Vaig comprendre que tot i el silenci i la foscor aparents, allà dins, al cotxe, es desfermaven les passions més enceses. Encara va ser més gran el meu ensurt al comprovar que la mossa de l'interior del vehicle, era la noia d'ulls encisadors que m'havia portat al meu actual estadi vital, per dir-ho d'alguna manera. Al voler acostar-m'hi per demanar explicacions vaig topar amb el vidre amb tal mala fortuna que el noi, pensant que els apedregaven, va engegar el cotxe, i en un tres i no res em va desaparèixer del davant. Ella deuria intuir quelcom, i encara vaig poder observar com cercava vivament amb la mirada. Vaig memoritzar la matricula tot i cavil·lant que, generalment, els animalons, conserven poc temps els records, però de moment a mi no em deuria afectar, ja que recordava vivament tota la meva existència anterior. En el cotxe, encara hi vaig poder veure el casc d'espeleòleg que m'havia pispat la mossa. Quina situació més galdosa !

En reprendre l'ànim, com que no podia fer altre cosa, em vaig reafirmar en l'objectiu inicial. En aquells moments però, vaig recordar que prop d'on estava hi vivia un consoci del Centre que al fons de la piscina hi tenia gravat l'escut de la SIS . No volent perdre la vista d'ocell privilegiada de la que en aquells moments gaudia, vaig apropar-m'hi, amb tant bona sort, que al haver-hi els llums de l'aigua encesos, semblava talment una imatge de Hol·lywood. Les quatre barres i el ratpenat de l'escut feien patxoca. Aprofitant l'avinentesa vaig anar a penjar-me a la finestra il·luminada del despatx del minyó per fer-li algun signe, però tot va ser en va, estava concentradíssim en una feina de segur molt meritòria i, cansat d'esperar, vaig reprendre el vol.

Tot i deixant Matadepera, encara vaig veure els llums intensos del Club Egara que de ben segur il·luminaven alguna jugada esperançadora per a l'equip local i a algun mosquit de bon aprofitar. Però vencent la temptació, em vaig endinsar definitivament cap a la claror encesa de la ciutat. Quin neguit, quin brogit, quin soroll, en aquell moment vaig descobrir que els ratpenats també agafen mal de cap. Sense perdre temps vaig cercar un refugi per descansar i centrar les idees. Malauradament no vaig triar bé del tot i vaig anar a parar al carrer de la Rasa 101, on vaig poder ser testimoni, d'un dels afers esgarrifosos que possiblement s'expliquin a l'apartat de llegendes del butlletí mensual del Centre. Només dir-vos que de sang i fetge encara en somnio ara.

Sortint esperitat de l'indret, esquivant conduccions, senyals, il·luminacions festives, banderoles dels partits i vehicles de tota mena (els pitjors les ambulàncies), vaig anar a petar a un altre antre del qual no en donaré massa referències per no perjudicar a ningú. Només dir-vos que de pit i cap de costella ni havia a dojo. Quina festassa ! Les mosses lleugeres com anaven de roba, ara corrien darrera un manso o era aquest qui les empaitava. Hi havia personatges de tota mena, tots tenien en comú la libido desfermada i que eren on no se suposava que podien ser. Vaig fugir altre cop a la cerca d'un racó de Pau.

Després de varies experiències igualment traumatitzants, que potser explicaré en una altra ocasió, vaig barrinar que el millor seria seguir un altre ratpenat que anés de retirada. L'experiència no s'ha de menystenir. Em va costar de trobar-ne un, pro al fer-ho vaig veure com s'entaforava dins una campana de les esglésies de Sant Pere. Tot i els meus dubtes inicials, vist l'escàs èxit assolit per les meves gestions prèvies, vaig imitar-lo atorgant-li una confiança il·limitada. Renoi ! El racó s'ho valia. Quina tranquil·litat ! La campana no tenia batall i per tant no la podien fer sonar. Una troballa encertadíssima. Vaig penjar-me capgirat al costat de la bestiola que va restar totalment indiferent a la meva presència. Quasi bé a l'alba, quan ja m'endormiscava abatut pel cansament de l'experiència viscuda, un nou ensurt em va desvetllar.

-Bona nit mestre ! -va dir una veu fosca com emergida d'ultratomba.
-Qui hi ha ! - vaig dir-me a mi mateix sense articular cap so i obrint uns ulls com a taronges (figuradament és clar !)
-Què no em sentiu ? - va repetir la veu ja amb més intensitat
Aquest cop si que els minúsculs ulls em van sortir de les òrbites. Si no anava errat era el meu company de campana qui s'adreçava a mi tant educadament. Vaig intentar articular un mot però va ser en va. De tota manera la meva expressió atabalada li va fer saber que l'escoltava i va seguir xerrant.

-Ja veig que sou novell en el gremi.- va dir amb expressió que denotava experiència - Si no podeu parlar ara no patiu, amb el temps ja us en sortireu. Com vos som una colla.- va seguir ja sense esperar resposta -. De ben segur que us a engalipat la Filomena... És una mala bruixa ! Prou que sap que no ha de fer-ho, però ella insisteix. Com que és jove, té les hormones alterades i no para de complicar-nos la vida. De ben segur que hores d'ara, ja deu estar allitada amb algun galifardeu. Bé ! Perdoneu... Encara no m'hi presentat. Jo sóc en Faustí Gelavert i Boncompany ex-notari i fill de la Tarumba nascut a principis del segle XIX i metamorfosat voluntàriament en ratpenat per raons que ara no fan al cas.

Això què es digués Faustí ja era increïble. No coneixia a ningú que se'n digués, em sonava a carrincló, però és clar, essent del segle passat tot era possible. Al demés, tal com anaven les coses ja m'hi estava acostumant. Pel que es veu la tal Filomena es portava l'oli. En Faustí semblava animat i, després d'una pausa per recuperar l'alè, va continuar argumentant.

-Heu de saber que la nostra espècie, la dels ratpenats de naixement humà, gaudim d'una longevitat proverbial. Tal com em veieu podríem dir que em vaig quedar als meus 40 anys. La Filomena va decidir fer el pas als seus 18 anyets i així està. Tot i saber que amb cos de dona el temps li corre normalment, tant li fa. Una temporadeta d'aventures de tant en tant i altre cop a la tranquil·litat de les coves i a les bones menges mosquiteres. El darrer cop que va fer un intercanvi com el vostre va ser a la dècada dels 70, l'hauríeu d'haver vist al festival del Canet Rock. Amor lliure, disbauxa, festes psicodèl.liques... Va tornar feta un nyap. Però a base de la dieta de mosques, anòfels i altres bestioles curatives la vam recuperar. Però... Perdoneu ! M'estic allargant massa. A vos el que us deu interessar és com tornar a la vostra realitat. Com recuperar la vostra carcanada que ja no sabeu on para.... És molt senzill - va dir amb to vehement - Primer de tot heu de trobar a la Filomena. Després, quan ja intuïu que està exhausta de tanta vida humana, heu de fer-li llàstima. Llavors ella mateixa, si vol, farà la transformació.
-Però això pot anar per llarg - vaig dir-me a mi mateix mentre expressava la meva sorpresa amb mímica poc entrenada.
-No us cal esperar massa - va dir entenent el meu neguit - El ritme frenètic
que gasta no el pot aguantar gaire temps. Ara el que podem fer però, és
dormir i refer-nos, demà ja serà un altra dia.... Bona nit company !

Tot plegat era increïble, però malgrat les novetats, la son em va vèncer. A l'endemà al capvespre, al despertar-me tornava a estar sol. El ratpenat Faustí havia volat.

Com trobar a la Filomena ? L'única pista que tenia era la matrícula del cotxe. No em va costar massa de localitzar el vehicle... Em vaig situar pacientment a la carretera de Matadepera fins que va passar. El vaig seguir i es va aturar en una torreta prop de Can Solà del Pla. No us podeu imaginar el meu ensurt al veure on havia anat a parar. Al fons de la piscina de la casa, il·luminat per la darrera llum del Sol de tarda, lluïa resplendent l'escut de la SIS... Era a casa del meu amic.

No vaig dubtar ni un instant en quin havia de ser el següent pas, em vaig penjar invertit del bigam de fusta del porxo que comunicava la casa amb la piscina. Calia restar a l'espera de novetats... No es va fer esperar ni poc ni massa que la noia aparegué. Sí, sí la Filomena. Portava posat el vestit de néixer, és a dir, no res. Feia cara d'haver-se acabat de despertar. Al veure-la vaig comprendre que no es podia privar de la vida noctàmbula dels ratpenats. S'estava a la saleta que donava al envidriat del porxo. Em va detectar de seguida. De dins estant, va girar-se lentament per adreçar una mirada directa on jo penjava. Era bonica de debò, francament desitjable, però aquell cos m'intrigava per una altra raó... Si jo havia passat a posseir aquella misèria de pelleringa peluda, on havien anat a parar les meves carns rosadetes ? Per altra banda, de la mateixa manera que ella era una femella de bandera, jo continuava essent un mascle. No sé per a quin motiu vaig recordar-me de les classes de física i química de l'escola. La ciència estipula de forma taxativa que la matèria, com l'energia, no és crea ni es destr
ueix sinó que es transforma. Així per tant, aquella pell, aquell culet, el naset i els ullets de la tal Filomena havien de ser simplement una transformació del meu propi cos... Em va entrar un mareig, que una mica més m'estampo contra el terra. Caram ! Per tal de corroborar la meva teoria només em va caldre observar aquella piga tant indiscreta que em caracteritzava i que ella posseïa just en el mateix indret. La Filomena flirtejava amb el meu cos ! Però ben mirat, jo també ho havia fet amb el seu, anàvem empatats.

Quan sense traurem els ulls de sobre, es disposava a obrir la porta corredora, va aparèixer el noi que conduïa el cotxe. Va resultar ser el fill del meu amic del Centre. Sense dir-se massa coses es van petonejar de valent i traient-se la roba (ell que en duia) van decidir d'anar a fer un bany a la piscina. Al passar per sota meu tot enriolats, ella va mirar-me amb cara de comprensió. Just abans de tirar-se a l'aigua encara va tenir temps per picar-me l'ullet.

En un moment que s'estava sola fora la piscina, vaig envolar-me per damunt l'aigua intensament il·luminada pels focus submergits. Abans d'arribar on era ella encara vaig tenir temps d'endrapar un parell d'insectes voladors de gust exòtic. Va seguir les meves evolucions amb satisfacció i, quan vaig ser a prop va dir-me sense embuts.

-Ho fas prou bé. Quedem d'aquí a cinc dies a l'avenc del Picarol al mateix lloc on ens vam veure per primer cop.... Val bufó ?
-Cinc dies ? Quin morro ! - vaig balbucejar de forma totalment inintel·ligible.
-Feia prop de trenta anys que no me la passava tant bé. Et compensaré. - va dir amb la cara riallera.

Just en aquell moment un estol de mosquits despistats va apropar-se arriscant la pell i, sense pensar-m'ho dos cops, vaig atacar instintivament al meu sopar. Boníssims ! Tenien regust a muntanya, senyal que estaven sans. Perseguint al mosquitam vaig allunyar-me imprudentment i, quan ja tip, vaig voler localitzar a la Filomena ja va ser massa tard. Havia desaparegut altra cop.

Com que la resolució satisfactòria de l'afer superava la meva voluntat, vaig conformar-me altra cop a la meva condició quasi vampiresca. No cal que us digui que vaig aprofitar al màxim aquells dies de marge, vaig satisfer tots els meus desigs animals a pleret, assaborint cada instant com si fos el darrer. Vaig visitar cases d'amics i coneguts de tota mena, edificis i monuments, parcs i jardins, escoles i hospitals, fins i tot vaig començar a parlar amb el meu amic Faustí. També vaig visitar la família i al veure'ls preocupats em vaig entristir una mica. He descobert coses meravelloses i d'altres que farien esgarrifar a un difunt, però ara no és el moment de desvetllar-les. En conjunt no està malament aquesta vida despreocupada dels quiròpters. A nivell humà seria allò tant sentit del menjar, jeure, beure i no creure.

En arribar el dia assenyalat ja em tens penjat d'una estalactita de l'avenc, a l'espera de la Filomena. Escabellada i amb cara de cansada, va ser puntual a la cita. Duia la meva indumentària espeleològica i s'il·luminava amb la dèbil flama del carburer quasi exhaurit.

-Hola noi ! T'ho has passat bé o què ? - va dir-me sense massa compliments- Jo estic cansada i amb ganes de tornar a la vida reposada. Perdona si té causat alguna molèstia, però feia temps que no trobava ningú adequat per a l'intercanvi. Els nois que entren a les coves solen ser esprimatxats i amb poc tall per modelar un cos de femella com déu mana. La teva còrpora rodoneta i ben alimentada ha donat per força experiments. Ara quan tornem a canviar, ja cal que mengis força si no vols agafar una anèmia de cavall, i si et surt algun xucletó al coll, no t'amoïnis, que és normal.- i va afegir - Vaig estar a punt de fer-me un tatoo d'aquests tan bonics que es porten ara, però em va semblar que no t'escauria. Bé! No en parlem més ! Si algun dia vols tornar a provar-ho ja ho saps...

Dit i fet ! Sense ni poder respondre, ni queixar-me, altra cop amb subtil lleugeresa, només emboirat per la seva mirada penetrant, em vaig veure abocat al meu anterior estat d'homínid.

Amb tota cruesa vaig constatar l'extrema debilitat del meu antic cos, ara ja enterament baronívol. El fred i la humitat van penetrar-me pels porus alhora que començava a tremolar d'esgotament. Vaig vestir-me amb penes i treballs i, sense forces per acomiadar-me, vaig sortir fet un nyap. A la boca de l'avenc però, m'esperava un àpat com déu mana. Una carmanyola amb sopeta calenta, carn arrebossada, fruita, llet i pastetes... La Filomena havia pensat en tot. També hi havia una motxilla amb un sac de dormir i tot el necessari per passar la nit.

No podia presentar-me a casa en aquell estat de decadència física i vaig decidir fer un bivac sota l'alzinar. Abans d'adormir-me encara vaig poder observar com la Filomena, ara ja amb cos de ratapinyada i fresca com una rosa, voleiava al meu entorn. Just abans de perdre la noció del temps em va semblar notar als llavis una suau alenada, com un petó. Al aixecar-me a l'endemà, després d'assaborir golut, un bon esmorzar, vaig marxar tot satisfet cap a casa tot i recordant el somni eròtic que havia tingut aquella nit pensant en la Filomena (versió dona) com a protagonista. De tota manera em vaig neguitejar una mica al adonar-me que el seu, era també el meu cos.

En arribar a casa ja sabeu que ha passat... Al cap d'uns dies quan la cosa ja s'ha tranquil·litzat una mica he començat a rebre visites de la Filomena i d'en Faustí. M'han fet saber que estan a la meva disposició per tot el que calgui i que, avançant-se als meus desigs, han influït sobre no se quin personatge, no m'ho han volgut dir, per compensar-me mínimament per les molèsties.

Finalment ho he sabut... M'han trucat del Centre Excursionista per dir-me que la meva història, per inversemblant que resulti, es publicarà al butlletí mensual. Gràcies !

Jordi Sebastià i Galí