Les Festes de l´Arbre

Un relat de: prudenci

Les festes de l'Arbre a Catalunya i Europa

Les festes de l'Arbre les trobem arreu del món, fins i tot a Austràlia, però on potser han tingut un màxim arrelament degut potser a la seva introducció paulatina a partir de diversos orígens, tant hiperboris, que es feren autòctons, com bàrbars, orientals i clàssics, per a cristianitzar-se després i passar a formar part del folklore popular, ha estat a Europa.

En els Països Catalans trobem moltes mostres d'aquest culte, tant en els ritus de l'Arbre-maig, tan extesos per la resta del país espanyol, com en altres més complexos i que se semblen més a la Festa del Pi de Centelles, per exemple a Cornellà de Terri, Les Planes de Baronia a València, el veí poble del Figaró, etc.

En general tot el prepirineu i el Pirineu és ric en aquest ritual, i això és degut probablement al seu origen cèltic.

A Planes, com descriu Fàbregas, planten un xop a la plaça i l'engalanen després de pelar-lo i deixar-lo resinós, tot fent sorolls amb l'escorça. A Cornellà és més semblant a Centelles, car es tracta d'un pi i va acompanyat per galejadors que el pelen i li deixen una única branca amb fulles a dalt, que nosaltres assimilem a la branca daurada d'Eneas. Després li pengen taronges, -les taronges d'Hespérides-, i es planta. Curiosament això és una festa dedicada a la Verge del Roser, paraula que fa referència a rosa i a rosada, com ja hem comentat, i tant l'una com l'altre representen tradicionalment el do del cel.

Veiem en l'Ase d'or d'Apulei com el protagonista ha de menjar una rosa per a tornar a ésser home, i sabem que diu la tradició que la rosa és el do d'Isis, la Mare celeste.

Els alquimistes diuen que cal agafar la rosada que baixa del cel per a coure-la i obtindre la Rosa de l'Adeptat, veritable elixir de vida eterna. Fem aquesta reflexió per incidir de nou sobre la importància de la manducació en el culte axial de l'arbre.

A la tarda, a Cornellà, s'enfilen a l'arbre resinós per agafar-ne les taronges i menjar-se-les. A vegades hi ha també neules i fins i tot un pollastre, símbol de l'estel polar en la tradició oculta, com es pot veure fins i tot en el seu nom: pol-astre.

Nosaltres no volem dir que no siguin certes les interpretacions molt en boga dels ritus de l'adornament arbori com a ritus de màgia simpàtica per a produir la fecunditat de la resta de les espècies vegetals, però pensem que malgrat poder ésser cert és parcial com a interpretació i pobre com a significat global, inclinant-nos més cap a una interpretació de tipus iniciàtic i religiós de contacte entre el cel i la terra i una prefiguració de tipus escatològic i regeneratiu, no solament del camp, sinó de tot l'Univers i de l'home.

També el costum nòrdic, molt introduït últimament a casa nostra, de l'Arbre de Nadal fa referència al mateix misteri, car s'omple de regals i al capdamunt s'hi col·loca un estel.

No caldria potser dir que en el cas de Cornellà els regals són les taronges i l'estel és la branca solitària únicament accessible a l'heroi i que el conduirà fins a les profunditats més tenebroses com un estel guia i protector, fins a tornar-lo al seu celeste origen, completament regenerat.

Tornem al tema d'aquest apartat parlant somerament d'algunes festes d'arbres a Espanya i Europa.



Les Festes de Maig. Exemples i orígens.



En les festes de Maig arreu d'Europa els protagonistes son l'Arbre Maig, el ninot, l'home del bosc o majo, i la maia o maja. En alguns llocs com a Arzila, a Àfrica, fins i tot li posen al majo una gorra en punxa, semblant a una barretina.

Alguns autors, com Maunhart, segons cita Caro Baroja, afirmen que l'Arbre Maig és el Eirenone grec, però el mateix autor afirma que, en tot cas, tant les festes europees com les gregues tenen un origen comú.

Es creu que aquestes festes, com les de Maia, mare de Mercuri, a Grècia, i les d'Atys, han donat lloc a totes les festes europees, des d'Andalusia fins a Rússia, passant per Anglaterra, Europa central i de l'Est, etc.

Però, quin era el veritable origen d'aquestes festes? Segons Leopold Von Schroeder‚ és un dels costums característics dels aris en el ritual indogermànic, així com els casaments que tenen lloc en aquestes diades. Nosaltres estem completament d'acord amb Schroeder, però pensem que quan el costum indogermànic s'escampà per Europa des del nord, ja existien rituals similars provinents de les més antigues ètnies hiperbòries establertes en determinades zones de les muntanyes al nord de Grècia i Turquia, origen dels mites grecs més antics i veritables descendents de la cultura ària establerta vora el mediterrani, apart dels habitants del nord. Ens referim als celtes o gals originaris, que essent llur origen desconegut, el xifrarem nosaltres en els descendents de Jafet, fill menor de Noè que‚ segons la Bíblia, dóna lloc a les civilitzacions indoeuropees i nòrdiques, veritable fil del món hiperbori, així com Cam dóna lloc a les races africanes i a la civilització egípcia, i Sem a les races semítiques.


Les Festes de Sant Joan.

Per Sant Joan és igualment costum de molts llocs aixecar un arbre a la plaça, d'on es pengen regals que els nois han de pujar a collir. Això es dóna a Guipúscoa, Navarra, Lleó, Astúries, etc. i també a la Vall d'Aran, entre altres llocs, sobretot, -com es pot veure-, a la franja nord del país.

Per Sant Joan és típic recollir herbes de virtud màgica i remeiera, igual que dèiem per les festes de fi d'any amb el vesc. Tot això és evident que té un mateix i únic origen, i és curiós d'assenyalar que succeeix en els equinoccis i solsticis del recorregut solar.

Concretament en el món clàssic, en el solstici trobem les Festes Palilia, en honor a Pal·las, en què es feien fogueres i es sacrificava un bou, igual que en moltes altres festes clàssiques consagrades a l'Arbre, bou sacrificat que té un sentit igual al de la mort del vell home que hem explicat en relació al sacrifici de la inversió de l'Arbre, però que amb el temps es va anar perdent a mida que s'eliminaven els ritual cruents de sacrificis animals.

En el solstici d'hivern ja hem dit que existeix també el culte a l'arbre en l'abet de Nadal, costum igualment vingut del Nord, en què probablement, dintre del seu cicle mitològic, es recordava el sacrifici primordial d'Odin en l'Arbre del Món, del qual es penja de cap per avall per donar la seva vida als homes.

Veiem doncs que arreu de la civilització indoeuropea, des dels Vedes antics i el seu sacrifici del foc sagrat Agni, fins a casa nostra i en totes les èpoques de la història i de l'any es celebren ritus similars de culte a l'arbre amb un simbolisme gairebé idèntic. Ara passem a l´estudi del simbolisme de l´Arbre en general i concretament del pi.


El simbolisme de l'Arbre.

S'ha dit que tot símbol és un vehicle i una porta, però cal dir també que cada símbol per ser-ho en propietat ha de tenir dos sentits contraris i complementaris que entre els dos descriguin la veritat que els trascendeix més enllà de l'un i l'altre. Així, en el cas de l'Arbre trobem ja en el Gènesi aquest doble sentit de Vida i Ciència en els dos arbres del Paradís. L'un beneït, l'altre maleït. Aquest sentit el podem traslladar als mites clàssics amb les pomes o les taronges, la rama daurada o el velló d'or, sempre guardats per un dragó i que són els únics que ens conduiran a la victòria final de la vida, ja sigui per la seva manducació, ja per la seva guia o el seu poder atractiu de la rosada.

Així veiem, tornant al Gènesi, que segons la interpretació dels comentaristes hebreus, l'Arbre de la Ciència tenia les arrels a la terra i el de la Vida, invertit, tenia les arrels al cel, representant ambdós uns fluxos d'influències contraris, uns de baix a dalt i els altres de dalt a baix.

Aquest punt és molt interessant quant al simbolisme de la Festa del pi i del que significa, car un dels moments àlgids de la Festa consisteix en la inversió de l'Arbre per engalanar-lo i penjar-lo del Cel com a Arbre de la Vida.

Hauríem de pensar, com Ananda Coomaraswamy, que les arrels són el principi i les branques el desplegament de la manifestació, però estem més d'acord amb René Guénon en que l'Arbre invertit no representa sinó la imatge i el reflex de l'Arbre dret, en el sentit de que l'un està per damunt del punt d'inflexió de la superfície de les aigües, i l'altre és la seva imatge en aquest món, però són un.

No ens volem extendre en aquestes consideracions, però sí que volem fer palès que l'Arbre invertit apareix també en la Divina Comèdia de Dante, i per ell es representa la gràcia celeste i la seva difusió en aquest món, interpretació amb la qual sí que estem absolutament d'acord, per identificar-se amb la nostra.

La imatge de l'Arbre invertit és, sens dubte, tan antiga com l'home, i encara és més, representa l'home com a imatge de Déu. Ja l'hinduisme, ja l'Islam, ja la Kabbala medieval o la mitologia islandesa, l'estudien i el descriuen.

El seu sentit està en l'elecció de l'aire i el sol com a elements exclusius del seu creixement, i és aquest un creixement més celeste que terrestre. Les seves fonts còsmiques el remeten a un origen supracòsmic, i la seva peculiar postura revela el lloc de l'Absolut.

Ja ho diu el Llibre hebreu de l'Esplendor, el Zohar: l'arbre de Vida va de dalt a baix i està enterament il·luminat pel Sol. Aquesta afirmació epifànica ens dóna força per a afirmar que representa la manifestació de Déu a la terra a través dels seus fruits.

L'Arbre, en si mateix, és una manifestació de l'escala i pont que s'han de pujar o passar per tal d'accedir a estats trascendents de manifestac
ió. Ell, amb les seves branques plenes d'ocells ens recorda l'Escala de Jacob plena d'àngels que pugen i baixen entre el cel i la terra. És aquell lloc temible del que el mateix Jacob digué: Jo no ho sabia, això és la casa de Déu i la porta del Cel.

El seu tronc ens recorda l'Eix del món per on les influències pugen i baixen entre els universos, i les seves branques els diferents nivells de manifestació que hi ha en ells. Els ocells, els àngels i els éssers del Pleroma, i les seves fulles i flors les manifestacions diverses aquí a baix de la celestial bellesa. Els seus fruits, però, ens recorden el do de l'amor diví fet assolible per a l'home que ha esdevingut suficientment pur per a accedir a ell i fer-lo propi. Aquest és qui ens ha d'entregar a tots, en una espiritual expansió, el do del cel per a la salvació dels homes.

Això és, i no altra cosa, el què representa l'Arbre, l'home que hi puja, el fruit que es penja; i això és el que nosaltres volem demostrar.
Quant a l'Arbre-Creu, d'ordre sacrificial al mateix temps que central, volem dir que moltes vegades s'ha representat la creu com un arbre i viceversa, i que aquest simbolisme de la mort del vell home per a accedir a una vida millor per lo pura, tan ben expressat en la mort de Jesús en la creu, que segons la llegenda estava feta de la fusta de l'Arbre de la Ciència per morir el vell home primordial, està perfectament expressat també en els rituals arboris d'origen pagà, ja sigui per la incineració de l'arbre, ja per la seva mondació, ja per la inversió a la qual se'l sotmet, símbol final i universal de la inversió interna que l'home sofreix en la seva regeneració espiritual, a través de la qual neix l'home amagat al cor, -Arbre de Vida-, i que s'alimenta del cel, i mor l'home exterior, -Arbre de Ciència del Bé i el Mal-, en una rememoració tant de l'essència del Vell Testament com del Nou.

No volem extendre'ns massa en el simbolisme polivalent de l'arbre per ésser un tema que ha estat tocat extensament per diferents autors, entre ells alguns de tan reputats com Guénon o el mitòleg Mircea Eliade, en diversos llibres, la consulta dels quals pot aclarir aquest tema.

Entrem ara a la mitologia i el simbolisme del pi en particular.

La nimfa Pítia, estimada de Pan i de Boreas, però preferint al primer, fou metamorfosejada en pi per Gea, la terra i la Mare Universal, quan Boreas, gelós, la llençà contra una roca. Pan es coronà de branques de pi i plorà la seva estimada. Les llàgrimes de la nimfa són les gotes de reïna. Un altre que fou transformat en pi, i aquí ja entrem en el tema d'un altre capítol d'aquest llibre, fou Atis, el sacerdot de Cibeles que trencàel seu vot de castedat unint-se a la nimfa Sangaris. Cada any, a Àsia Menor, d'on ve el mite, es celebrava la mort i la resurrecció d'Atis amb la processó d'un pi sagrat i una vetllada fúnebre seguida d'una d'alegria per la nova vida que es rep.

Cibeles anà a plorar sota un pi, i el pi li és consagrat, dient-se de la pinya que és el fruit de Cibeles, essent símbol d'immortalitat i de fecunditat.

Així doncs, comencem a veure clar el simbolisme del Pi de Centelles, que és al mateix temps la fita, el mitjà i el fruit d'un acte redentor i regeneratiu. Regeneratiu per l'home que l'executa en un èxtasi iniciàtic o revelat i redentor per al poble que rep els fruits espirituals conquerits i transmesos, o enviats, pel consumador del mite.

Aquí trobem les tres persones de la Trinitat: El Fill, que realitza i ascendeix a un estat supraindividual; el Pare, Fill consagrat i Gloriós que envia la seva benedicció a través de l'Eix dels Móns; l'Esperit, la mateixa benedicció que descendeix i és rebuda pels homes en forma d'aliment de vida.

Heus aquí el misteri, i heus aquí la transmissió.




Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: