les escales de l'oblit

Aquestes escales que porten a l'abisme de l'enyor i l'oblid, on la veus baixant graons per no tornar mai més, plena d'enyor i amb la incertesa del futur.
Entre imatges i reflexions, s'intueix que la baixada era realment la pujada cap al cim, on s'albira i es toca el demà amb força.
Qui ho havia de dir que tot era el contrari del que semblava...
Expresses els sentiments i les sensacions amb molta força, deixant clar que tot és imprevisible, sobretot el que néix dins del cor.

M'agrada el gir final, percepcions i emocions que tantes vegades costa reconèixer i el comiat amb el bon viatge, que deixa veure un desig de que l'altre sigui feliç, malgrat l'enyor i la tristesa del que se sent perdut en l'oblid.

Un poema que no deixa indiferent, ple de formes i matisos, fraccions de records embolcallen cada paraula.

Una abraçada!

El paralel·lisme entre l'escala i el pas del temps (molt ben triat "el teu davallar de l'escala" volent significar que la baixada és cap als inferns de l'oblit), entre el passat (ple de records) i el present (ple d'oblit i d'enyor). I el gir que fa el teu poema és del tot inesperat: quan creies que la que s'allunyava escales avall era ella, te n'adones que el que ha quedat enfonsat en el sòtan ets tu.

Un poema melangiós i trist, amb les paraules justes i perfectes per explicar-nos un desamor que no va poder evitar, ni superar, la distància entre el dalt i el baix de l'escala de l'oblit.

Preciós, moltes felicitats!

una poesia plena de sentiment amb un vocabulari cuidat i una grmatica plena de metàfores i comparacions